divendres, 21 de gener de 2011

Making of (II): l'escriptura cíclica.

[No sé si el que us explicaré avui us interessarà gaire, però de totes maneres volia deixar constància d'algunes parts del procés creatiu que normalment el lector no veu, per si de cas algú sent curiositat per saber què ens passa als escriptors pel cap quan treballem i perquè vegeu que sempre ho compliquem tot més del que fa falta...]

Seguint el meu mètode habitual, quan em vaig posar a treballar en El joc de Déu vaig escrirue les primeres deu planes i a continuació el capítol final. Després vaig atacar la part del mig. Tenia molt clar d'on a on havia d'anar la història, i també el recorregut que havia de fer entre els dos punts, tot i que aquí volia donar-me una mica més de flexibilitat. De fet, tenia la novel·la tan ben pensada que vaig batre el meu rècord de velocitat (en contra de les aparences, sóc un novelista molt lent) i en qüestió de cinc mesos ja la tenia enllestida. Després em vaig passar tres anys repassant-la, és clar, tal i com mana el meu cànon.

A part de fer un producte que pugués interessar al lector potencial, el principal repte d'El joc de Déu era formal: les escenes havien de ser breus i saltar d'una línia argumental a l'altra constantment. Per acompanyar aquest joc estilístic, les frases havien de ser també curtes i sense ornaments innecessaris, com la mateixa història. I tot plegat havia de funcionar sense que el lector es perdés o notés que no s'hi implicava prou. Per què, em direu, un escriptor es fica tot sol en aquests embolics? Primera perquè és divertit. Part de la gràcia d'escriure és superar reptes i aprendre noves coses, tal com ho veig jo. Que cada novel·la sigui inesperada, pel qui la fa i pel qui la llegeix. Sempre intento que hi hagi alguna cosa una mica "diferent" en el que escric, que no sigui exactament el que t'esperes. El segon motiu és que El joc de Déu forma part d'un Cicle d'experimentació que m'ha anat molt bé per provar trucs nous que he acabat incorporant al meu estil. Jo l'anomeno el Cicle del Control, perquè el tema principal és com es poden manipular les persones i les masses, un concepte crec que molt vigent i que a mi sempre m'ha fascinat.

La primera novel·la del Cicle va ser El rei del món. La segona és El joc de Déu. Les dues expliquen la mateixa història (una dona dirigint un home des de l'ombra i, de retruc, tothom qui se li posi davant) des de punts de vista i gèneres molt diferents (un drama violent la primera i una comèdia negra amb tocs fantàstics la segona). Els personatges són els mateixos: la dona ambiciosa i llesta, l'home que es troba ficat en una història que el sobrepassa i un tercer element, estrany i estranger, que s'ho mira des de fora. Aconseguir dos llibres gairebé oposats partint d'elements similars era un altre dels reptes. Com escriure dues cançons amb els mateixos canvis d'acords i que no s'assemblin. El Cicle el tancarà (per ara) una tercera peça, que ja he acabat, on l'estructura de personatges és una mica diferent. Aquí l'enfocament és el d'una història clàssica de por i els reptes són uns altres. Però d'això ja en parlarem quan arribi el moment.

Aquest Cicle és també el meu Time out (el disc on el Dave Brubeck Quartet es va dedicar a fer experiments amb el tempo): a cada novel·la he provat un ritme diferent, en principi aliè al gènere. El rei del món té ritme cinematogràfic. El joc de Déu de zapping televisiu (tot i que una lectora m'ha dit que ella el veia més de novel·la gràfica). La tercera de la sèrie és un hibrid en la frontera entre el conte i la novel·la, amb escenes més aviat teatrals entre mig. Ho deia en una entrevista l'altre dia: estic convençut que la novel·la del segle XXI ha d'incorporar elements d'altres mitjans, sobretot els audiovisuals, que són els canals per on arriba la majoria de contingut cultural al públic. El ritme, per exemple. Vivim en un món on el consum cultural és ràpid i fragmentat. No podem adreçar-nos a un lector com si fos del segle XIX; no podem ignorar que estem immersos en uns estímuls culturals molt diferents. O sigui, no podem seguir escrivint com ho fèiem el segle passat.

No estic dient que la literatura contemporània hagi d'imitar el cine o la televisió. Al contrari: ha de trobar el seu propi racó diferenciat, sinó perdrà la batalla per l'audiència. Però el que no pot fer és ignorar la resta d'opcions culturals a les quals té accés el consumidor. Si no escrivim novel·les per a l'home del nostre segle, acabarem alienant la poca clientela que tenim. Per àixò jo crec fermament en la línia argumental que avança amb un ritme propi dels nostres temps. Això no vol dir tampoc que a partir d'ara hem d'escriure històries d'acció sense parar-nos a treballar les relacions interpersonals i fer créixer els personatges. El ritme d'un llibre pot ser accelerat sense que estigui passant res especial. I això et dóna temps de sobres per treballar els personatges. Jo he intentat donar-lis prou tridimensionalitat com per a què evolucionin i canvien al llarg de les planes, com en qualsevol novel·la realista.

I seguint aquest sintetisme, també crec que l'escriptor no ha de malgastar energies descrivint coses innecessàries: un dels factors que diferencia la literatura de les arts audiovisuals és que el lector participa en el procés creatiu, perquè ha de fer anar molt més la imaginació. L'escriptor ha de deixar espai per a què el lector imagini, per això no l'hi ha de donar tot mastegat com si estigués davant d'una imatge.

Tot això que dic ni és nou ni m'ho he inventat jo. Els americans fa temps que ho fan, d'una manera o una altra i amb més o menys intensitat (des de DeLillo, Vonnegut i McCarthy a, sobretot, Palahniuk, Ellis, Lethem, Chabon i la resta de la nova fornada...). A casa nostra hi ha menys exemples, potser perquè encara estem encallats en unes temàtiques i unes estructures molt enganxades al que es feia durant la segona meitat del segle XX. No passa res: mentre hi hagi lectors interessats és lícit i necessari que s'escriguin aquesta mena de llibres. Però també hi ha d'haver algú que es posi el salacot i anar a explorar regions desconegudes. No estic proposant res radical: la literatura ha anat avançant al llarg de la història precisament gràcies a una sèrie d'escriptors que ha volgut anar més enllà dels esquemes habituals que feien servir la resta i han intentat ser contemporanis amb el món que els envoltava. Sinó encara estaríem escrivint tragèdies gregues. L'estrany seria que al segle XXI no estiguéssim fent el mateix.

I paro perquè m'he allargat més del que tenia previst. Amb aquest apunt tanco el tema d'El joc de Déu, com havia promès, i cobreixo les meves necessitats de teoritzar de tant en tant sobre la feina que faig. Gràcies per la vostra antenció (els qui heu arribat fins aquí!).

10 comentaris:

Clidice ha dit...

Em sembla una teoria molt ben plantejada, observant els experiments que esteu fent els escriptors, alguns, i com bé dius, la majoria americans, no puc evitar pensar, però, que sou una mena d'impasse entre allò que fou i allò que ha d'esdevenir. En tot cas, els del públic, restarem amatents :)

somni i malson ha dit...

cíclicament...anirem llegint aquest blog, felicitats

msprinetti ha dit...

Gràcies per compartir les teues teories! Són il·lustradores!

Compartisc la teua visió d'adaptar literatura amb altres formats visuals, sobretot per la força que té el ritme en eixes tècniques, però, com dius, sense perdre l'essència i la màgia de la imaginació amb les paraules.

Allau ha dit...

Sempre trobo interessant conèixer la “cuina” de l’escriptor. En canvi, les teories sobre com hauria de ser la novel·la dels temps presents m’han semblat sempre més qüestions de gustos personals que de veritats objectives, crec que són justificacions innecessàries per conferir legitimitat a la teva idea de narrativa. Tu escriu i amb la teva obra ja aniràs construint la teva pròpia “teoria”.

XeXu ha dit...

Mira si em resulta interessant el procés que per no deixar-me res, aniré comentant a mesura que llegeixo, que si no em deixaré coses. Ja t'aviso que probablement et ve un rotllo, però bé.

Suposo que el mètode de cadascú deu ser diferent, que també n'hi haurà que comencen i el llibre dóna trenta voltes al que tenia previst fins a acabar de manera molt diferent del que volia. Però en el cas de 'El joc de Déu' em sembla comprensible que tinguessis claríssim el principi i el final, un final ideal per la teva novel·la, i totalment sorpresa per qui la llegeix, almenys en el meu cas, no m'ho esperava.

Si em fixo en la descripció dels teus objectius, què esperaves aconseguir i com, t'he de dir que te n'has sortit amb matrícula d'honor. El primer que vaig pensar, com ja vaig dir en el seu moment, és que el llibre tenia zero palla i que transcorre a ritme frenètic, i la lectura no és menys. Te l'acabes tan ràpid que et passes de frenada i gairebé et deixes el llibre enrere i l'has de tornar a recollir. Així que si els objectius eren ambiciosos i et vas embolicar molt, estigues orgullós, te'n vas sortir molt bé.

Encara que potser era evident, em sento una mica orgullós d'haver-me adonat que l'estructura i els personatges eren similars entre les dues primeres novel·les del que anomenes Cicle de Control. No sé si ho havies explicat algun cop, però en tot cas, jo no ho sabia, i el que vaig considerar en primera instància com una mica de falta d'imaginació, resulta que era un experiment, i això ho canvia tot.

M'apunto a la idea de que 'El joc de Déu' és una novel·la gràfica! Les imatges ens les fem mentalment de manera molt senzilla, el que s'explica és molt visual, o visualitzable.

Respecte a com a de ser la literatura del nostre segle no en tinc una opinió formada, sóc un lector qualsevol i devoro tota mena de llibres. El que sí que penso és que les novel·les de nova creació han de tenir molt en compte el nostre marc històric, les noves tecnologies i els nous estils de vida, conflictes i relacions personals que existeixen. Si no ens adaptem una mica, qualsevol cosa escrita pot semblar antiga i passada de moda. I per contra, és clar, si es pretén que així sigui, s'ha d'emmarcar també molt bé el moment en què està escrita. Penso que el món ha canviat molt des del 2000 fins ara, i això es reflexa en tots els àmbits, també s'ha de fer a la literatura.

A la nostra terra sempre sembla que anem uns passos enrere, és cert. Les històries són les de sempre, la guerra civil ha centrat molt la literatura i el cinema d'aquí, però hi ha coses que van canviant, i sempre hi ha d'haver gent que es desmarqui. En el seu moment, em va agradar l'aposta d'Amenábar al cinema. Quan va fer 'Tesis' i sobretot 'Abre los ojos' el cinema espanyol era absolutament soporífer i avorrit, i va donar un toc diferent que era molt d'agrair. Amb això no vol dir que no gaudeixi els autors d'aquí, que n'hi ha de molt bons (Zafón no seria el cas que és el tio més pesat del planeta, si el veus li trenques les cames), però tot el que sigui innovar i tirar endavant és benvingut.

Així que s'ha acabat la xapa sobre 'El joc de Déu'? Si fa quatre dies que va sortir! És que no pares! A mi m'han agradat molt aquestes reflexions, que no està malament que dos paios de ciències conversin sobre literatura! Té la seva gràcia.

tirantlobloc ha dit...

M'ho prenc com una lliçó.

Ja saps que jo sempe et faig cas!

Gràcies per compartir aquestes idees.

J.Policarp ha dit...

Crec que sempre és agradable saber com s'ho fan?, o dit d'una altre manera, com és el procés creatiu que fan servir el grans escriptors per escriure?.
No en tinc cap dubte, que en Salvador Macip, forma part de la gran família d'escriptors que fan escola i que són referència (literària) pels escriptors novells de les futures generacions.
Enhorabona i continua creant. Si us plau!

SM ha dit...

Gràcies als qui heu aguantat el rotllo i a sobre us han quedat ganes de comentar!

Clidice, evidentment: cada generació és el pont cap a la següent. Potser la propera serà la "bona"! De moment hem d'anar explorant sortides...

Hola somni i malson, gràcies per passar-te per aquí!

msprinetti, m'agrada no ser l'únic que pensa així a casa nostra!

Allau, no me'n perdones ni una, eh? ;-) Ben fet, ben fet. Evidentment que les teories són totalment personals. No pretenia pontificar. Malament si tots els escriptors penséssim igual. Seria molt avorrit pels lectors! Però trobo que per entendre el que escric està bé saber d'on vinc i a on intento anar (i no sempre arribo). És una justificació, sí, innecessària, també, però no pretén buscar legitimitació. Qualsevol teoria de qualsevol escriptor és cent per cent legítima i sí, és cert que es va construint poc a poc. De moment la meva té aquest aspecte, veurem com anirà evolucionant.

XeXu, a tu et contesto després!

tirantlobloc, no t'ho prenguis com una lliçó! Pren-t'ho com una opció. PEr mi és la més lògica, però cadascú ha de trobar la seva.

Jordi, ostres, no diguis aquestes coses! No hi ha res pitjor per a un escriptor que creure's que és "gran", perquè llavors perd la motivació per millorar. Em queda molt camí per córrer, en sóc conscient, i si algun dia les meves experiències poden ajudar a algú a orientar-se em sentiré content. Dit això, moltes gràcies pels elogis, que sempre van bé ;-)

SM ha dit...

XeXu, gràcies per la pallissa, però no val fer un comentari més llarg que el post! :-) A veure...

En el proper post parlaré d'un mètode totalment oposat i que a mi m'agrada molt. La gràcia és la varietat. I si, per mi El joc de Déu no podia acabar d'altra manera, per això ho tenia tan clar.

Realment em fa sentir orgullós, el que dius. Aconseguir el que et proposaves quan començaves a escriure el llibre no és fàcil. De fet, potser amb aquest llibre és el primer cop que m'he sentit que havia arribat on volia.

No, no havia explicat mai això de les coincidències i en aquest post és el primer cop que menciono els Cicles que faig servir. Té mèrit que ho notessis perquè estava una mica camuflat! Tu també pots sentir-te orgullós :-)

El món ha canviat molt ders del 2000, i això s'ha de reflectir a la literatura. Això era exactament el que volia dir. Veig que en aquest punt coincidim. I tampoc dic que ens hem de posar a fer-ho tots. Ja està bé qeu hi hagi autors que segueixin patrons més clàssics, perquè el públic hi és. Però si algú no surt de les històries de la Guerra Civil, no avançarem mai.

Bé, never say never again, oi? :-) Però em sembla que a part de quatre gats, la resta dels qui es passen pel bloGuejat ja estan tips de la dissecció que he fet d'El joc de Déu. Ja trobarem altres temes! ;-)

Gràcies altre cop pel temps dedicat al comentari. Trobo qud aquestes converses entre escriptors i lectors (ni que tots dos siguin de ciències) són enriquidores per totes dues bandes.

viu i llegeix ha dit...

espero que no abandonis el salacot i segeuixis fent d'explorador