Crònica de Sant Jordi (i III)

Ullals ha representat un canvi interessant per a mi. Per Sant Jordi vaig firmar llibres a un grapat de noies adolescents (i maques), exceptuant alguna honrosa excepció, mentre que el meu públic habitual sol ser d'homes ganàpies (i tirant a lletjos, sense ànims d'ofendre la parròquia, que us estimo molt igualment!). Si ho arribo a saber, m'hagués dedicat a la literatura juvenil abans. Fins i tot va venir una lectora a la qual vaig desafiar mig en broma via twitter a posar-se un nas de pallasso per a què la reconegués (el seu avatar en duia un). I sí, va atrevir-se, cosa que va obligar-me a fer-li un dibuixet a la dedicatòria, tal i com li havia promès, malgrat la meva llegendària barroeria amb les arts plàstiques. He d'agrair a tots els amics que van passar a dir hola i a fer pujar les meves estadístiques de llibres signats, a la mini trobada blogaire espontània amb la Clídice i l'Allau al bell mig de Rambla Catalunya i als blogaires que van aprofitar per desvirutalitzar-se, com la Viu i llegeix o la Lalu.

Tan tradicionals com l'esmorzar d'escriptors són les festes post-sarau que organitzen editors i altres empreses del ram. Una de les més conegudes és la festa "secreta" de El Mundo. Tot i que aquesta gent em té en nòmina, cada any s'obliden de convidar-me. Però això no va ser un obstacle. Amb una colla d'amics ens vam dirigir al Speakeasy, el bar amagat rere el Dry Martini on s'havia convicat l'acte, amb una parada tècnica al Velódromo, on tot el que vam aconseguir en vint minuts és que ens esbronqués una camarera per moure una cadira (però de demanar-nos si volíem alguna cosa res de res...). Almenys vam poder buidar les nostres bufetes, tot un problema logístic de Sant Jordi, perquè els stands de la Rambla no tenen lavabos pels autors que signen i els horaris intensius no et deixen marge per aquestes coses d'intendència.

La contrasenya per entrar a la festa era una cita de Josep Pla traduïda al castellà, que per algun motiu no m'acabava d'entrar al cap (l'esgotament de la jornada, suposo). Vam aconseguir dir-la (en versió original, però va colar) i vam poder gaudir dels còctels del bar abans no s'omplís massa de personalitats i beautiful people. A la barra, esperant el meu torn el meu veí de cua se'm queda mirant i em diu: "Tu ets amic meu del facebook, no?" I jo: "Ni idea. Tu qui ets?" I aquí teniu un exemple d'una amistat 2.0 entre dues persones que no saben ni qui és l'altre. Ell va resultar ser el Jordi Cantavella i vam tenir una animada conversa, millor que tota la comunicació online fins el moment, mentre intentàvem trobar alguna cosa per picar (desesperat, el Jordi fins i tot va provar les escorces de llimona que van als còctels). Després de fer-me unes fotos amb els meus acompanyants per deixar constància de la nostra presència a la festa més cool del dia, em vaig retirar a casa a recuperar-me de l'estrés del meu primer Sant Jordi a les trinxeres.

EPÍLEG. Com sempre que baixo a aquestes terres, he aprofitat per donar alguna conferència a instituts (Vic i Badalona aquest cop) i el xou que vaig muntar a Blanes competint directament amb el Barça-Madrid (malgrat la contraprogramació de la UEFA, vaig aconseguir omplir la sala a vessar... moltes gràcies a tots!). A més vaig poder fer en directe la meva col·laboració mensual al Via Lliure de Rac1 (normalment és per connexió digital de llarga distància), i així vaig descobrir que a l'estudi tenen a disposició dels tertulians croissantets i altres pastes (molt adequat pel dia que parlàvem de la restricció calòrica). Fins i tot aquest cop hi havia una mona, que vam estrenar mentre s'emetien les notícies de la una. Les coses que passen a la ràdio quan ningú no mira... Aquí (a partir del minut 35) i aquí (al principi i un repicó contestant una pregutna després que hagi començat la següent secció) teniu la meva intervenció, plena de conills gegants menorquins, forats negres que es mengen estrelles, fulles artificials, un especial sobre les teràpies antienvelliment i els perills d'anar-se al llit amb un científic.