divendres, 29 d’abril de 2011

Crònica de Sant Jordi (II)

Vaig tenir la sort de poder signar llibres entre alguns dels triomfadors del dia. Dues vegades vaig tenir a prop el Risto Mejide. En una (breu) pausa que va deixar el mar de les seves fans, vaig poder anar a saludar-lo. Resulta que és molt amic d'un bon amic meu i, abans que es convertís en estrella catòdica valorant cantants, va venir a Nova York a veure el primer concert del meu grup. Per sort encara no havia definit els paràmetres bàsics del seu personatge i la seva crítica va ser benèvola (no ens la mereixiem), cosa que demostra que és més bona persona del que molts creuen.

En una de les ocasions, vaig tenir a tocar el gran Ibañez, que saludava la clientela amb un "Hola muchachote!" molt jovial. Es va atipar de dibuixar Mortadelos. Vaig haver de fer un esforç per no abandonar el meu lloc de guàrdia i colar-me-li pel darrere a la recerca d'un dibuixet. En aquella taula plena de famosos (Risto, Ibañez, un paio culturista que destapa conspiracions internacionals, el nano aquell que té cara de bona persona i escala muntanyes...), jo estava entre dues escriptores (una jove de bestsellers i una de més reconeguda) que caçaven mosques (gràcies als amics i a algun despistat, jo almenys em vaig estrenar, i fins i tot va caure un Joc de Déu i unes Plagues modernes). En un moment donat, una d'elles va dir: "És que aquest no és el meu públic". I tenia tota la raó. La massa humana que envaïa el Portal de l'Àngel a mitja tarda ens mirava als escriptors no famosos amb cara de "què fan aquests aquí?" Altres zones geogràfiques del recorregut van ser molt més benèvoles.

Una de les millors coses de signar és omplir les estones buides xerrant amb els altres condemnats a galeres. Així vaig poder conèixer la Núria Albertí i els seus poemes per a nanos (i no oblidem les seves fabuloses sabates "tunejades"!) o discutir animadament del futur de la Nació Catalana amb la Muriel Casals. En un stand de Rambla Catalunya vaig coincidir amb el Miquel Roca (que em va saludar com si fóssim vells amics, d'aquella manera que només els polítics de raça saben fer) i la Patrícia Gabancho (tot un plaer poder discutir de catalanisme amb una articulista que segueixes regularment). Els tres vam estar a punt de morir sepultats per l'allau de fans cridaners del triomfador de la jornada, que va arribar tard, enmig d'aplaudiments i crits semi-histèrics. En Roca va decidir desaparèixer discretament deu minuts després en veure que allà no hi pintava res. La Patrícia es queixava però vaig tenir la sort que va decidir complir el contracte fins el final, així vam poder conversar més estona sobre polítics que ara resulten ser sobiranistes (ella estava segur que en Roca podría portar Catalunya a la independència si volgués). I a mi els llibres per signar m'arribaven passant per sobre la cua descontrolada de l'Espinosa, de manera que ni podia donar la mà als meus amables lectors, mentre lluitava colze a colze amb la María Dueñas pel poc espai de taulell que teníem (com es veu a la foto). Al final de la sessió, la Gabancho em va induïr a cometre un petit crim literari (del qual ella n'era en part víctima), que no reconeixeré aquí en públic, i que va passar totalment desapercebut enmig del caos que s'havia desfermat. Vaig sortir d'allà amb un llibre i una samarreta verd llampant a la bossa.

L'última tanda va ser a un Corte Inglés lluny del brogit mundà, cosa que vam agrair. Vam compartir taula el Sebastià i jo amb el Víctor Amela i la Roser Amills, tots quartre ben juntets aprofitant l'espai que haurien d'ocupar només dos autors (a la foto, una mostra de les estretors del taulell). Molt íntim. Unes cadires més enllà, el Mathew Tree la feia petar amb un monjo budista. Coses que només es veuen per Sant Jordi.

(Continuarà...)
Publica un comentari a l'entrada