dijous, 28 d’abril de 2011

Crònica de Sant Jordi (I)


Molt divertit, això d'estar a l'altra banda del taulell per Sant Jordi. Divertit si ets conscient que faràs d'extra en una festa on els protagonistes són uns altres, és clar. Perquè hi ha gent que escriu llibres i n'hi ha que en venen. Són dos negocis diferents, tot i que algunes vegades hi ha coincidències. Però a mi ja m'estava bé firmar cinc o sis llibres per cada hora (com la majoria d'escriptors serioros que tenia a prop, molts d'ells professionals de molt més èxit i ofici que jo) enlloc dels cinc o sis per minut que signaven la majoria de famosos amb qui compartia taula. Ho deia un company: s'ha de ser burro per sentir ràbia dels qui venen. No t'estan pas robant la clientela, perquè els qui compren llibres a algú pel sol fet de tenir un perfil públic no són pas els qui s'emportarien un llibre dels teus, encara que fos el darrer que quedés a la botiga. A més, això ajuda la nostra indústria, que prou que li convé. I és que, com vaig escriure l'altre dia en un comentari, Sant Jordi és el dia que compren llibres els qui no compren llibres (el 60% de lectors que diuen que només llegeixen un llibre l'any, per exemple, o els qui passen per caixa només per omplir els prestatges de la llibreria de casa).
La festa comença amb el tradicional esmorzar d'escriptors a l'hotel Regina, que és un dels millors moments del dia. És intens, perquè no parles més de vint segons amb algú que ja has vist algú altre que vols saludar o tens a la teva cap de premsa estirant-te per posar-te davant d'una càmera o un micro (aquí em sentireu fent de comentarista gastronòmic per Catalunya Ràdio al minut 15). No és manera de gaudir de les pastetes que intentes menjar entre frase i frase (en aquest vídeo veureu com ho intento fer de manera dissimulada al minut 4:10 mentre en Martí Gironell llença un càmera de TV3 damunt meu i del Jordi Cabré, que s'alimenta sense complexes). Jo vaig aprofitar per dir-li a uns quants autors de viva veu el que ja havia dit al blog: que m'havia agradat el seu darrer llibre. Per exemple al mateix Cabré o a l'Eduard Márquez. També vaig poder xerrar una mica amb Marc Pastor, que controlava el tema com a veterà que és, i desvirtualitzar l'Elisenda Roca, amb la qual parlo al facebook com si fóssim amics de tota la vida i encara no ens havíem vist mai. També va ser un plaer poder-li dir al Joaquim Carbó que havia crescut llegint els seus llibres (la seva resposta: "deurien ser uns bons llibres, perquè has crescut molt!") i retrobar l'Alba Dedéu, que era la viva imatge del peix fora l'aigua (almenys ella va poder gaudir de l'esmorzar).

Després ve el moment de la foto oficial, on els més espavilats lluiten per tenir la millor posició i no quedar soterrats en un mar de cares l'endemà als diaris (a veure si em trobeu a la imatge que encapçala el post... pista: porto camisa blau cel). Aquí sí que cal tenir habilitat. Jo vaig optar per un punt neutre, entre en Carbó i l'Emili Teixidor que com que són més baixets que jo van acabar diluïts en la marabunta. Llavors va venir la primera anècdota del dia. En un moment donat, un personatge ben vestit es va obrir pas i es va situar al centre geomètric del grup, que quedava una mica darrera meu. Al seu costat, una escriptora castellana amb un nom que comença amb Y se'l mira i li pregunta: "Y tu quien eres?". L'altre es queda pàl·lid i després d'uns segons es recupera i li espeta molt dignament: "Ferran Mascarell...". La noia fa cara de no reaccionar, cosa que obliga a en Mascarell a afegir: "... el Conseller de Cultura". I li allarga una targeta amb el segell oficial de la Generalitat (tot i que en teoria ell estava allà en qualitat no oficial d'escriptor), que ella es va guardar al moneder com si li haguessin passat la propaganda d'un Telepizza.

(Continuarà...)

11 comentaris:

Joan ha dit...

Ei, que se't veu perfectament mirant d'estirar el coll. Hehehe.

jomateixa ha dit...

En seguirem la crònica amb tot detall...

La meva maleta ha dit...

Seria interessant que repartissin xapes amb el nom dels assistents, perquè amb aquesta mena de Speed dating entre cel.lebritats i escriptors, no m'estranya que això no passi més sovint.

Jo segur que ficaria la pota una vegada i una altra!

Felicitats pel teu èxit!
Seguiré la teva crònica :-)

montse ha dit...

Enhorabona! continua.....

marta ha dit...

Apa, per ser la primera vegada deu molar tot això. Pels q és un any rer l'altre potser no tant. Ho dic per treure impotància i tenir menys enveja ;)

òscar ha dit...

La tarja d'un conseller sempre fa de bon portar dins d'un moneder.

Potser, i com altruistes servidors de la ciutadania, el suplement de formatge te'l acaben regalant.

Moltes feicitats, Salvador!!!

Galderich ha dit...

Prenc la butaca i com un autor de best-sellers busco estar a primera fila dels espectadors, una espècie d'efecte especial.
Quan un blocaire em recrimini que m'haig escarxofat enmig de tothom li retrauré que no te compassió amb els qui portem ulleres...

SM ha dit...

La meva maleta, això ho hauríem de proposar pel proper any. A mi m'aniria bé, perquè no conec la meitat de les cares.

marta, tens raó. Una vegada és divertit, però imagino que es pot fer pesat.

El veí de dalt ha dit...

JA, ja,...! Boníssim això del Mascarell!

El Forest ha dit...

Targeta de TelePizza i potser de la Sagrada Família, xd, recordo el teu article sobre un incident respecte els Gadgets de col·lecció que donaven al demanar un element nutritiu d'aquests. xd.

Salvador Macip ha dit...

Són més útils les targetes de telepizza que les d´un conseller, Jordi! ;) Encara que no donin gadgets als ganàpies...