Anar de museus

Tinc una manera peculiar de visitar museus, fruit d'haver viscut força temps en un parell de ciutats ben dotades en aquest sentit. M'agrada anar-hi no com a turista (el qui té només un dia per veure-ho tot abans de tornar a casa i s'hi passa sis hores per assimilar tota la cultura que pot) sinó com aquell que va a una llibreria. Hi entres, dones una volta, mires una mica i després d'una estoneta, marxes (a la llibreria a més al final compres alguna cosa, és inevitable, però als museus no et deixen). I al cap d'uns dies, hi tornes i repeteixes. A Manhattan, anava al Metropolitan gairebé un cop per setmana, sempre per poca estona, un raconet nou cada vegada. Al final algunes obres d'art les repetia i s'acabaven convertint en vells coneguts. Si feia massa dies que no veia el Temple de Dendur el trobava a faltar. I sempre que hi entrava em parava a conteplar el primer Pollock que vaig veure a la meva vida (i així revivia l'impacte) i el racó dels Van Goghs. Abans d'això, a Barcelona quan podia feia una volta pel Museu d'Art Modern, quan encara estava a la Ciutadella. És clar que aquest vici pot costar-te una mica car. Per això a NY em concentrava en el Met, que és de franc, i deixava les visites al Guggenheim o el MoMA per quan venien turistes. A Madrid, quan hi passo per feina, no deixo d'entrar al Prado, al Reina Sofía o a la Thyssen, ni que sigui per un quart d'hora. Però els pocs cops que he anat a París, per exemple, he fet el guiri i m'he passat tot un dia al Louvre. I no és el mateix.

Ara visc en una ciutat francament minusvàlida en el tema museístic (tot i que a la universitat tenim el departament d'estudis d'aquest tema més important del món, diuen). Londres està a una hora llarga en tren, així que quan tinc el mono sempre puc fer una escapada, no passa res. Quan hi he d'anar per qualsevol motiu, aprofito per reservar-me mitja horeta per fer un entra-i-surt ràpid en algun dels seus fabulosos museus. Fa uns mesos va tocar una visita llampec a la National Gallery. El divendres passat, aprofitant que anava a veure en Toni Clapés (em podeu sentir parlant de futbol i ciència aquí) vaig passar-me pel British, que em venia de camí. Vaig anar directament a la Pedra Rosetta (feia 25 anys que no la veia i vaig tenir la mateixa sensació que el primer cop: la vaig trobar petita) i al Moai de l'Illa de Pàsqua. Vaig ignorar molt gustosament tota la resta i en qüestió d'un quart ja estava al carrer, sentint-me més londinenc que ningú.

[Per accident vaig ensopegar amb una exposició a la British Library que si us passeu per Londres aquests dies us recomano ferventment: Out of this world, un recull d'incunables de la ciència ficció muntat amb molt de gust per gent que es nota que el sap del tema. Hi ha des de primeres edicions a còmics, robots i un trípode de War of the worlds presidint la sala. El que més em va agradar: un manuscrit anotat the High rise, que J.G. Ballard escrivia quan estava de vacances a Empuriabrava amb els seus fills.]

Avui a RAC1

Si aquesta tarda cap a les 6 engegueu la ràdio em podreu sentir al Versió RAC1 amb el Toni Clapés en directe des de Londres parlant de... bé, d'una mica de tot, suposo. Potser fins i tot m'atreveixo a comentar alguna cosa relacionada amb el futbol. Aprofito per dir que la secció científica del Via Lliure d'aquest mes ha quedat ajornada a la setmana que ve (per motius esportius també).

Dilluns musical: així és com sonen algunes revolucions.

D'on ens ve?

El dissabte passat estava llegint Puixkin mentre esperava que el meu fill acabés la classe de futbol i em vaig posar a pensar en l'etern dilema de l'herència i l'entorn. [Parem un moment aquí: reconec que aquesta frase sona terriblement pedant, però si continueu llegint veureu que està justificada pel guió]. Les disquisicions van acabar alimentant l'article que he publicat avui a El Periódico, i aprofitaré el blog per comentar el tema des d'un angle menys científic.

La qüestió és que hem apuntat el nano a aquestes classes perquè faci esport i aprengui una mica de coordinació i, per què no?, pensant que potser se li dona bé el tema i algun dia ens retira a tots. Fins i tot ens hem gastat els diners en comprar-li un equip sencer del Barça perquè no desentoni entre els seus companys, perfectament abillats amb disfresses del Manchester o de la selecció anglesa. Però és inútil: l'hàbit no fa el monjo. Amb una pilota als peus és tan negat com el seu pare. N'hi ha d'altres a la seva classe que ja regategen i xuten amb una força sorprenent, però ell rar és el dia que no trepitgi accidentalment la bola i acabi per terra, i no la fica a la xarxa ni des d'un pam de distància.

La pregunta és: aquest grau patètic de destresa és hereditari? Hi ha proves fefaents que els seus progenitors no se'n surten gaire millor que ell, o sigui que estaríem temptats de concloure que sí. Però passem a la segona meitat de l'equació. La majoria dels qui acompanyen els seus fills segur que es passen hores jugant i practicant amb ells (es veu pels tocs que fan plegats abans no comenci la sessió). Jo, en canvi, aquest temps l'inverteixo sobretot en llegir-li contes i explicar-li històries, cosa que li encanta. I també és més probable que el nano em vegi amb Puixkin a les mans que no mirant un partit a la televisió. Amb aquest entorn, no és d'estranyar que ell també prefereixi un conte a una pilota i es torni boig quan el portes a una llibreria.

Així doncs, l'experiment no ens permet treure cap conclusió decent. No puc saber si són els gens o l'entorn els que determinen que un nano prefereixi la lectura a l'esport. Però sigui com sigui, sembla que en aquest cas tots dos estiren cap al costat equivocat. No ens farà pas milionaris, el noi. Al contrari: correm el risc que vulgui ser escriptor i llavors si que haurem begut oli, perquè li haurem de seguir pagant les factures per tota l'eternitat.

[Nota final: el llibre que he mencionat és Relats del difunt Ivan Petróvitx Belkin / La dama de piques, un volum petit però molt sucós que ha publicat fa poc per Adesiara, i que ha traduït superbament, com sempre, Jaume Creus. Molt recomanable per fer que l'estona que esteu esperant que el vostre fill acabi de fer el mico passi més de pressa.]

L'escollit (LXXXI): l'acudit.

Tots els diaris tenen acudits. És un clàssic de la premsa fer broma sobre les notícies i a mi em fascina que hi hagi dibuixants que puguin fer comentaris mordaços cada dia sense que baixi el nivell. Jo quan repasso els blogs pel matí, també m'aturo a llegir l'equivalent a l'acudit del dia (alguns d'ells reciclats dels mateixos diaris de paper), i aquests són els meus preferits:

- Millor Impossible de l'Alfons López.

- Esto es importantísimo, del Manel Fontdevila.

- Puigbert, de Lluís Puigbert.

- Via Kasinlen, de Joan Tharrats (que també inclou microcontes i altres pensaments).

Dilluns musical: fum i records

Quan jo era jove (fa quatre anys) tenia un grup supermodern de trip hop i tocava en locals cool com el CBGB o el Sin-é. Després d'uns anys allunyat dels escenaris per motius laborals i personals, la setmana passada vaig fer el meu retorn triomfal al món de la música. La diferència és que enlloc dels gafapastes del lower east side, el meu públic aquesta vegada eren els nanos de la guarderia del meu fill. No sé com però em vaig deixar enganyar per fer un concert de cançons infantils, amb la meva guitarra acústica penjada del coll i la veu desafinada. Però bé, altres rockers han fet la migració cap al camp de l'animació de la quitxalla i ben bé que els va. No ens han de caure pas els anells per haver de redefinir l'audiència. 

De fet és que aquest episodi m'ha fet pensar que la música està pensada per viure-la en directe. Connectar-te l'iPod a les orelles està molt bé, però no dóna la mateixa satisfacció que veure quatre grenyuts rascant la guitarra, encara que els surti pitjor que el que se sent després de passar hores i hores a l'estudi. I us he de dir que cantar amb un grapat de nanos de menys de quatre anys que no poden mantenir el ritme ni el to ha estat una de les experiències més desastroses i divertides de la meva carrera musical. No m'ho esperava pas.

Relacionat amb tot això, aquests dies estava escoltant la reedició recent d'aquest remake benèfic del clàssic Smoke on the water de Deep Purple, amb una alineació d'allò més estelar (els fans de la música dels 70 gaudireu si no l'heu vist mai abans):

I sí, és una versió molt bona i tot el que vulgueu, però no té la canya d'altres Smokes que he tingut el plaer de sentir en viu tocats per gent molt menys experimentada. He pensat, per exemple, en un grup del meu poble que a vegades obre els seus concerts amb aquesta cançó (i que casualment vaig poder tornar a veure aquestes vacances de Setmana Santa). He remenat el youtube i he vist que hi ha penjat un vídeo pirata d'una actuació seva. Compareu-lo amb l'anterior, tot polit, de so perfecte, amb steadycams que agafen els protagonistes del perfil que millor els queda i on tothom surt amb pentinat de perruqueria. En el d'aquí sota la càmera balla, el so és deficient, de tant en tant els micros s'acoplen, els músics estan suats i amb els cabells esbullats i el cantant s'oblida la lletra en una estrofa... però què voleu que us digui: això és el rocanrol.

Com a curiositat, aquesta és l'única vegada que he vist lligar el Wring that neck (un instrumental de la primera època de Deep Purple) amb el Smoke on the water, i trobo que els queda prou bé. El teclat comença amb una intro (també basada en temes de Deep Purple, i amb coses de Béla Bartok que l'hàbil teclista deixa caure pel mig) i cap al minut 1:25, si teniu paciència veureu que la cosa s'anima i venen uns moments bastant canyeros d'orgue i guitarra abans no comenci el famós tema pròpiament al minut 2:30. Pareu especial esment al guitarrista. Sense ser un virtuós (ni molt menys) a mi m'agrada molt (si aguanteu fins els primers plans al solo poc abans del minut 5 potser entendreu perquè...).

Coses que m'ha dit el meu fill avui

"Girls wear knickers" ("Les nenes porten calces"). Malament: el següent serà començar a demanar-lis que l'hi ensenyin.

"You are my best friend!". I a mi se'm cau la bava, és clar, tot i que sé que m'ho està dient perquè a continuació em vol demanar alguna cosa.

"La lluna no parla" (mentre veu un programa a la televisió on surt una lluna cantant). Comença a diferenciar entre ficció i realitat?

"Can I have some melon?" (assenyalant una llimona, lemon).

"Patates fregides!" (crit de guerra totalment aleatori).

Entrevista per Pere Vergés TV

Em podeu sentir parlant de càncer, envelliment i altres coses a partir del minut 3.30. Em fa especial gràcia aquesta entrevista. Me la van fer els alumnes de l'escola Pere Vergés després que els donés una conferència sobre les noves teràpies biomèdiques la setmana passada. Trobo genial que hi hagi iniciatives com aquestes als instituts i, com veureu, les preguntes tenen un nivell comparable a moltes que em fan periodistes professionals. Des d'aquí, un aplaudiment pels organitzadors i els responsables.

Els catalans som els dolents de la pel·lícula

Imatge captada directament de la televisió, corresponent al blu-ray de la tercera pel·lícula de la sèrie Millenium. En un moment donat, un cotxe negre segueix al protagonista. Em va sembnlar veuere una imatge coneguda i vaig tirar enrera. Efectivament: al cotxe amb matrícula sueca hi ha una enganxina del burro català! I al costat una de Banyuls!! (I una de Còrsega, per despistar). Un missatge subliminal?

L'escollit (LXXXI)

Vaig descobrir aquest web fa poc per casualitat. No sé fins a quin punt els casos que surten són reals o trucats, però a mi em fa riure només pensar en les desgràcies que el corrector automàtic de l'iPhone pot ocasionar si no estàs atent. A mi m'ha passat més d'un cop amb el meu iPod, que m'apareix una paraula inesperada abans que tingui temps a queixar-me, però els resultats no han estat tan desastrosos. Us deixo amb alguns favorits:

Dilluns musical: Mono.

Un altre grup que no coneixia que fa aquesta mena de música ambiental que et posa de bon rotllo i sona bé de fons. No són grans cançons, musicalment parlant, però sonen molt bé. Aquesta és especialment maca. Mono, Hymn to the immortal wind.