dissabte, 21 de maig de 2011

D'on ens ve?

El dissabte passat estava llegint Puixkin mentre esperava que el meu fill acabés la classe de futbol i em vaig posar a pensar en l'etern dilema de l'herència i l'entorn. [Parem un moment aquí: reconec que aquesta frase sona terriblement pedant, però si continueu llegint veureu que està justificada pel guió]. Les disquisicions van acabar alimentant l'article que he publicat avui a El Periódico, i aprofitaré el blog per comentar el tema des d'un angle menys científic.

La qüestió és que hem apuntat el nano a aquestes classes perquè faci esport i aprengui una mica de coordinació i, per què no?, pensant que potser se li dona bé el tema i algun dia ens retira a tots. Fins i tot ens hem gastat els diners en comprar-li un equip sencer del Barça perquè no desentoni entre els seus companys, perfectament abillats amb disfresses del Manchester o de la selecció anglesa. Però és inútil: l'hàbit no fa el monjo. Amb una pilota als peus és tan negat com el seu pare. N'hi ha d'altres a la seva classe que ja regategen i xuten amb una força sorprenent, però ell rar és el dia que no trepitgi accidentalment la bola i acabi per terra, i no la fica a la xarxa ni des d'un pam de distància.

La pregunta és: aquest grau patètic de destresa és hereditari? Hi ha proves fefaents que els seus progenitors no se'n surten gaire millor que ell, o sigui que estaríem temptats de concloure que sí. Però passem a la segona meitat de l'equació. La majoria dels qui acompanyen els seus fills segur que es passen hores jugant i practicant amb ells (es veu pels tocs que fan plegats abans no comenci la sessió). Jo, en canvi, aquest temps l'inverteixo sobretot en llegir-li contes i explicar-li històries, cosa que li encanta. I també és més probable que el nano em vegi amb Puixkin a les mans que no mirant un partit a la televisió. Amb aquest entorn, no és d'estranyar que ell també prefereixi un conte a una pilota i es torni boig quan el portes a una llibreria.

Així doncs, l'experiment no ens permet treure cap conclusió decent. No puc saber si són els gens o l'entorn els que determinen que un nano prefereixi la lectura a l'esport. Però sigui com sigui, sembla que en aquest cas tots dos estiren cap al costat equivocat. No ens farà pas milionaris, el noi. Al contrari: correm el risc que vulgui ser escriptor i llavors si que haurem begut oli, perquè li haurem de seguir pagant les factures per tota l'eternitat.
[Nota final: el llibre que he mencionat és Relats del difunt Ivan Petróvitx Belkin / La dama de piques, un volum petit però molt sucós que ha publicat fa poc per Adesiara, i que ha traduït superbament, com sempre, Jaume Creus. Molt recomanable per fer que l'estona que esteu esperant que el vostre fill acabi de fer el mico passi més de pressa.]
Publica un comentari a l'entrada