dissabte, 21 de maig del 2011

D'on ens ve?

El dissabte passat estava llegint Puixkin mentre esperava que el meu fill acabés la classe de futbol i em vaig posar a pensar en l'etern dilema de l'herència i l'entorn. [Parem un moment aquí: reconec que aquesta frase sona terriblement pedant, però si continueu llegint veureu que està justificada pel guió]. Les disquisicions van acabar alimentant l'article que he publicat avui a El Periódico, i aprofitaré el blog per comentar el tema des d'un angle menys científic.

La qüestió és que hem apuntat el nano a aquestes classes perquè faci esport i aprengui una mica de coordinació i, per què no?, pensant que potser se li dona bé el tema i algun dia ens retira a tots. Fins i tot ens hem gastat els diners en comprar-li un equip sencer del Barça perquè no desentoni entre els seus companys, perfectament abillats amb disfresses del Manchester o de la selecció anglesa. Però és inútil: l'hàbit no fa el monjo. Amb una pilota als peus és tan negat com el seu pare. N'hi ha d'altres a la seva classe que ja regategen i xuten amb una força sorprenent, però ell rar és el dia que no trepitgi accidentalment la bola i acabi per terra, i no la fica a la xarxa ni des d'un pam de distància.

La pregunta és: aquest grau patètic de destresa és hereditari? Hi ha proves fefaents que els seus progenitors no se'n surten gaire millor que ell, o sigui que estaríem temptats de concloure que sí. Però passem a la segona meitat de l'equació. La majoria dels qui acompanyen els seus fills segur que es passen hores jugant i practicant amb ells (es veu pels tocs que fan plegats abans no comenci la sessió). Jo, en canvi, aquest temps l'inverteixo sobretot en llegir-li contes i explicar-li històries, cosa que li encanta. I també és més probable que el nano em vegi amb Puixkin a les mans que no mirant un partit a la televisió. Amb aquest entorn, no és d'estranyar que ell també prefereixi un conte a una pilota i es torni boig quan el portes a una llibreria.

Així doncs, l'experiment no ens permet treure cap conclusió decent. No puc saber si són els gens o l'entorn els que determinen que un nano prefereixi la lectura a l'esport. Però sigui com sigui, sembla que en aquest cas tots dos estiren cap al costat equivocat. No ens farà pas milionaris, el noi. Al contrari: correm el risc que vulgui ser escriptor i llavors si que haurem begut oli, perquè li haurem de seguir pagant les factures per tota l'eternitat.
[Nota final: el llibre que he mencionat és Relats del difunt Ivan Petróvitx Belkin / La dama de piques, un volum petit però molt sucós que ha publicat fa poc per Adesiara, i que ha traduït superbament, com sempre, Jaume Creus. Molt recomanable per fer que l'estona que esteu esperant que el vostre fill acabi de fer el mico passi més de pressa.]

16 comentaris:

òscar ha dit...

No vull ni pensar, llavors, quin tipus de personatge deuria ser (o és) el pare d'en Xosé Mourinho. Esgarrifa.

el llibreter ha dit...

Grau patètic de destresa? Es torna boig quan entra en una llibreria? Ai! Em sembla que conec aquest entusiasme descontrolat. El resultat és sempre algun llibre malmès. Digue'm sentimental si vols: val la pena veure'ls tan contents.

Salutacions cordials.

Sergi ha dit...

Quin post més magnífic! La conclusió podríem dir que és en gran part ambiental. Per exemple, jo no he heretat el talent de ma mare per llegir, ella llegeix com una exhalació, amb una velocitat que espanta. Però sí que he rebut el seu vici, perquè sovint la veia amb un llibre a les mans i ella es va esforçar en que llegís. No sóc 'bo' llegint, però llegeixo molt, perquè hi passo estona. També em va transmetre el seu sentiment de possessió amb els llibres.

Podríem dir que alguns talents especials i innats es deuen haver perdut perquè els pares de la criatura no hi estaven en absolut interessats, i no els van potenciar. A casa, però, no és l'únic lloc on es veuen les aptituds, i potser et descobreixen a l'escola, o potser per casualitat.

Molt, molt interessant, m'ha agradat molt aquesta reflexió.

Marta Contreras ha dit...

Si els meus surten futbolers, jo q passo i odio el futbol, ja et demanaré explicacions ;)

Anònim ha dit...

Bé, tu ja ho saps. La genètica ens predisposa; a les malalties, que no vol dir que emmalaltim; a determinades aptituds intel·lectuals i/o artístiques, la qual cosa no vol dir que les descobrim; i a determinades aptituds físiques, que no vol dir que les acabem utilitzant. L'entorn, i en bona part l'atzar i la promoció social, poden afavorir l'èxit biològic.

Jo he pogut tastar tots aquests aspectes. La predisposició genètica em va dur al càncer (superar, sortosament), avaforit, segurament, per influències ambientals; l'entorn familiar em va predisposar a les tasques intel·lectuals, i tot i que vaig renunciar (temporalment?) a continuar escrivint i dedicar-me a la literatura, professionalment m'hi guanyo la vida a la docència; i l'atzar em va permetre descobrir que servia per córrer.

Però a mi el que més m'inquieta (per dir-ho d'alguna manera) és comprovar com n'és de difícil compaginar la dedicació a l'esport de competició i el desenvolupament de les tasques intel·lectuals creatives. I com pot ser de dolorós haver de triar.

Si et ve de gust, fes un cop d'ull als apunts del meu bloc que parlen d'aquest tema: http://enarchenhologos.blogspot.com/search/label/activitat%20f%C3%ADsica%20i%20intel%C2%B7lectual

O fins i tot, els articles que publico a l'Eixam Esportiu, del diari Ara (en aquest cas són un punt de vista sobre l'atletisme popular): http://blogspersonals.ara.cat/leixamesportiu/blog/categoria/des-del-meu-sofa/

Una abraçada.

Elfreelang ha dit...

part herència i part ambient....mira que igual et surt escriptor! tanmateix és massa petit encara....tot arribarà....

Brian ha dit...

Ummm... amb una mostra tant petita i tantes variables aleatòries no ens en sortirem pas. ¿No podríem fer l'experiment amb Drosophila melanogaster o amb Mus musculus?

Anònim ha dit...

Ha desaparegut el meu comentari?

Salvador Macip ha dit...

No sé què li ha passat al teu comentari, Enric. El reprodueixo (i després us contesto a tots):

Bé, tu ja ho saps. La genètica ens predisposa; a les malalties, que no vol dir que emmalaltim; a determinades aptituds intel·lectuals i/o artístiques, la qual cosa no vol dir que les descobrim; i a determinades aptituds físiques, que no vol dir que les acabem utilitzant. L'entorn, i en bona part l'atzar i la promoció social, poden afavorir l'èxit biològic.

Jo he pogut tastar tots aquests aspectes. La predisposició genètica em va dur al càncer (superar, sortosament), avaforit, segurament, per influències ambientals; l'entorn familiar em va predisposar a les tasques intel·lectuals, i tot i que vaig renunciar (temporalment?) a continuar escrivint i dedicar-me a la literatura, professionalment m'hi guanyo la vida a la docència; i l'atzar em va permetre descobrir que servia per córrer.

Però a mi el que més m'inquieta (per dir-ho d'alguna manera) és comprovar com n'és de difícil compaginar la dedicació a l'esport de competició i el desenvolupament de les tasques intel·lectuals creatives. I com pot ser de dolorós haver de triar.

Si et ve de gust, fes un cop d'ull als apunts del meu bloc que parlen d'aquest tema: http://enarchenhologos.blogspot.com/search/label/activitat%20f%C3%ADsica%20i%20intel%C2%B7lectual

O fins i tot, els articles que publico a l'Eixam Esportiu, del diari Ara (en aquest cas són un punt de vista sobre l'atletisme popular): http://blogspersonals.ara.cat/leixamesportiu/blog/categoria/des-del-meu-sofa/

Una abraçada.

Galderich ha dit...

Les meves filles són tant destres amb l'esport (en general) com els seus pares però ens han sortit afeccionades al Barça, no com els seus pares i si per l'entorn!

El que costa és fotre'ls la bronca perquè no s'apliquen a l'esport a l'escola perquè crec que és millor del que nosaltres fèiem i crec que és necessari...

Deric ha dit...

;)
Jo no tinc fills ni en tindré però penso que tampoc serien gaire destres amb el futbol, jo també sóc un gran negat!

Mr. Aris ha dit...

Jo soc l'exepció de la regla: de petit vaig ser molt patos i no feia sport i encanvi la meva filla es una crack al basquet i en tot l'àmbit de l'esport. La meva dona tampoc es que fes molt esport. De fet no hi ha ningu a la meva familia esportiu, salvant el meu germà, una altra exepció. D'on els hi ve? misteri...

Salvador Macip ha dit...

òscar, segur qeu l portava a classes de futbol els dissabtes al matí... i al nano li agradava!

llibreter, si algun dia em veus entrar a la teva llibreria amb el meu fill, millor que amaguis tots els llibres delicats...

Gràcies, XeXu! Està clar que tot ajuda. Molt interessant això que dius dels talents perduts. Potser faré uan segona part del post parlant-ne.

marta, els gens a vegades salten una generació :)

Efreelang, sí, tot arriba, però mentrestant els pares ens passem el dia patint esperant el moment. I si em surt torero??

Brian, ja tens raó. La mostra no dóna per massa més. Les mosques i els ratolins juguen a futbol?

Enric, el que dius és molt cert. Potencial i estadística no volen dir certesa. És part de la gràcia d'aquesta vida, no? És realment un problema el fet que la majoria de les aptituds requereixin molt de temps. Per molta predisposició qeu tinguis, si no ho treballes no vas enlloc, i a vegades, tens raó, la vida et porta cap a altres bandes. Ja he vist el teu blog (el de l'ara em dóna error) i m'ha agradat. M'apunto a seguir-lo.

Galde, els problema, clarament, és dels seus pares, que no són del Barça!

Deric, som més dels que et penses! ;)

Aris, aqeusts gens misterioros que van saltant d'un costat a l'altre de la família...

Joan ha dit...

Mmmm, ara entenc el drama del periodisme esportiu. Quin disgust.

SU ha dit...

Salvador, perdona, però encara no entenc com és que porteu el vostre fill a "classes de futbol"?

Dono fe que et pot agradar l'esport -i fins i tot practicar-lo- i també llegir.

Ara, ser compatible amb ser escriptor/a... Això ja no ho tinc tan clar!

Una abraçada!

SU

Salvador Macip ha dit...

SU, mens sana et corpore sano que diuen, no? No està malament inculcar l'esport a les criatures. I podria haver resultat que tenia un futur Messi a casa també, no s'havia de descartar...