Paraula del dia: escriguera

escriguera (f): Ganes d'escriure.

Llegir un bon llibre em fa escriguera.

[Etimologia — D'escriure, del llatí scribere, mateix significat. Jugant amb els prefixos, d'aquesta arrel surten molts altres verbs: adscriure, circumscriure, descriure, inscriure, prescriure, proscriure, subscriure, transcriure...]

"Per a mi la prova diamant d'un escriptor (la prova de bonior, de gust, de saviesa, de seducció i d'altres sentits bessons d'un escriptor) és fàcil de fer: si em fa escriguera. Si em fa escriguera és bo i basta (ah! i escriguera vol dir ganes d'escriure, no ganes d'escriure com l'escriptor que em fa escriguera). Xesca Ensenyat em fa escriguera i sempre la tenc a prop."

• Biel Mesquida, «Avui xescaensenyatarem!», al blog Plagueta de Bord, 27 d'octubre del 2009

(Tret de Rodamots, un web que aprofito per recomanar-vos)

Retorns

Tenia tres objectius per aquestes mini-vacances:

1) Acabar un llibre llarg (darrerament m'espanten les novel·les de més de 300 planes).

2) Engreixar-me uns quilets (o dit d'una altra manera, menjar tot el que em vingués de gust).

3) Agafar un bronzejat decent (sense passar-se, que ja diem sempre que no és gaire sa).

N'he aconseguit dos de tres, que no és un mal promig. A més, he sobreviscut a un blackout digital absolut. A part d'un parell de converses telefòniques, no he tocat cap aparell electrònic en tota una setmana. La conseqüència és que ahir tenia vora de tres-cents emails acumulats, més de mil entrades al Google Reader i el facebook ple de números vermells. És reconfortant veure que el món no s'atura quan tu fas una pausa...

Entrevista a la Revista de Girona

Al número de juliol-agost de la Revista de Girona trobareu una llarga entrevista que l'escriptor Lluís Freixas em va fer unes setmanes enrere. Més que una entrevista, però, es pot dir que va ser una conversa d'un parell d'hores durant les quals el Lluís i jo vam parlar apassionadament de mil coses. De ciència, literatura, còmics, rock, Déu i tot això. Cal molta habilitat per part d'un periodista per fer sentir així de còmode l'entrevistat, per fer que un es relaxi i no noti que està davant un micròfon, i els resultats després ho demostren. I també cal ser bo per després rescatar les millors frases i que el text surti interessant. A més, no m'havia trobat mai abans amb un entrevistador tan ben preparat! Això ens va permetre saltar-nos les preguntes habituals i passar a discutir temes nous. Si hi afegim que en Joan Castro va fer unes fotografies d'allò més afalagadores, no em queda més que confessar que estic molt content de com ha quedat el reportatge. Són aquestes situacions inusuals que fan que interaccionar amb els mitjans sigui un plaer més que no una obligació del qui ha de promocionar el seu treball (malgrat el que dic a les primeres línies de l'entrevista!).

De vacances

Me'n vaig una estona a la platja. Mentrestant, si us ve de gust, podeu llegir el meu article d'avui a El Periódico, sobre quin sentit té envellir i què hi pinten en tot això els nostres gens. Ens veiem després.

Uns quants pensaments inconnexes sobre literatura

Estava llegint l'altre dia un llibre per a joves (tot fent una mica de recerca, ara que estic donant algunes passes en aquest gènere), d'aquells que es venen com xurros i s'adapten al cinema o a la televisió, i pensava que la cosa tenia delicte. Partint d'una idea força decent, l'autor es feia un embolic monumental a mida que anava avançant. Cap mena de ritme (això es podria perdonar), cap mena de qualitat literària (això també), un abús alegre del suspension of disbelief (fins i tot això també) i uns forats a la trama pels quals podria passar un portaavions (això ja no). En alguna entrevista, l'autor deia orgullós que havia completat el primer esborrany de la novel·la en tres mesos (es nota), però que l'havia repassat moltes vegades amb els seus editors (aquests no tenen excusa: mereixen acabar davant d'un escamot d'afusellament). El pitjor és que aquest llibre està a anys llum d'un altre similar que vaig empassar-me fa uns mesos i que ha generat vendes encara més milionàries (i seqüeles, i shows televisius, i un fandom devot). Aquell simplement no es podia llegir. I aquesta és la carnassa amb la qual s'alimenten els lectors del futur.

La literatura juvenil no ha de ser necessàriament dolenta. La popular tampoc. Està clar que l'èxit no és sinònim de qualitat, tots ho sabem, però tampoc hauria de ser-ne un antònim. Aquesta és una premisa que funciona a tots els nivells de la literatura. De la mateixa manera que el regne dels best-sellers (i els seus lectors poc exigents) entronitza individus incapaços de lligar una història decent per molt que s'hi escarrassin, els cercles més intel·lectuals eleven cada temporada a l'olimp algun autor que passa a ser considerat des de llavors imprescindible per motius que, almenys a mi, no m'acaben de quedar clars. Què voleu que us digui. Murakami no em fa ni fred ni calor. Li reconec un cert ofici, però no m'emociona. També ho he intentat amb Houellebecq, i n'he hagut de sortir corrents. I de l'Ian McEwan prefereixo no parlar-ne. Tinc més exemples, però ara no us vull avorrir.

Encara que això m'ho faci semblar, no sóc un esnob pel que fa als meus gustos literaris. No renego d'un escriptor perquè hagi aconseguit un reconeixement més o menys massiu. Potser fins i tot al contrari. Subscric ferventment la màxima, ja gastadíssima a hores d'ara, que diu que els quatre millors escriptors vius són Phillip Roth, Cormac McCarty, de Lillo y Pynchon (com veieu, la meva devoció per la literatura americana és total). Quan dic això no estic parlant de gustos personals, sinó d'una qualitat mesurable que, sí, existeix, no és pas una entelèquia. Encara que sembli impossible, hi ha parametres objectius a l'hora de valorar l'escriptura, i si això encara no ho teniu molt clar pregunteu a algú que sàpiga una mica de teoria o llegiu-vos algun manual sobre el tema.

Però escriure bé no és garantia de fer un bon llibre, això també és una cosa òbvia, i molt determinada, ara sí, per les inclinacions de cada lector. Pynchon, és un bon exemple. Com mou les paraules, el paio! Però empassar-se algun dels seus llibres pot ser per a alguns més trafegós que un part complicat. I el darrer llibre de de Lillo, Point Omega, està impecablement escrit però personalment no m'ha dit res. A vegades et fa vibrar algú més limitat pel que fa a recursos, com Paul Auster, un escriptor tècnicament del pilot, que, segons com, és capaç de muntar peces molt entretingudes. [Aquest és un exemple més: no faig escarafalls als escriptors "consagrats" en alguns cercles intel·lectuals ni als vilipendiats pels esnobs més radicals.]

On vull anar a parar amb tot això? No ho tinc molt clar, per això començava aquest post subratllant la seva inconnexió. Potser el resum seria que en tots els àmbits de la literatura, com a la resta de les activitats humanes, escollim els nostres líders per aclamació popular. No és un sistema objectiu ni just, però potser és inevitable. Hi ha gent a baix que ho fa millor que alguns que hi ha a dalt, però allà es quedaran per la resta dels seus dies (a menys que tinguin un cop de sort). No és cap descobriment nou. Els camins que escull la nostra societat per avançar no venen marcats per la cultura, la ciència o la política, sinó simplement per la publicitat, l'art més influent que existeix.

De bacteris i mòbils

He tingut un parell de dies mediàtics gràcies a al crisi de l'E. coli. El fet que s'identifiqués com a responsable un bacteri nou ha recordat a molts l'aparició del virus de la grip pandèmic, que vaig discutir bastant als mitjans l'any passat, però ja veureu que la cosa és bastant diferent. Aquí us deixo la meva "Trilogia del cogombre". Primer la meva intervenció d'ahir al Catalunya Vespre de Catalunya Ràdio:

Em sentireu a partir del minut 20:30 (la secció sobre el brot comença al minut 19). Després ha vingut una xerrada amb en Manuel Fuentes avui a El matí de Catalunya Ràdio:



I el repicó, el breu article a l'Ara que teniu aquí a la dreta, sobre bacteris, telèfons i la OMS, en mig d'un Tema del dia molt interessant dedicat a les darreres crisis sanitàries.

Tancaré la setmana parlant de bacteris i mòbils però també de la fatiga crònica, de paralítics que caminen, metges que curen la sida, i vidres que es reparen sols al Via lliure, demà dissabte cap a les 11.35.

[Addendum: I a sobre avui recomanen el meu blog al Cada dia un blog en català del 3cat24...]

L'escollit (LXXXIII): Blogs de lletres.

Sessió doble d'Escollit aquesta setmana. Suposo qe econeixereu el Blogs de Lletres, un agregador de blogs en català que parlen de literatura. El bloGuejat hi és des de gairebé el principi, com molts dels blogs dels qui us passeu per aquí. En Josep Porcar, que és qui ha muntat el web i fa la feinada de mantenir-lo, acaba de rentar-li la cara. El nou disseny és menys dens i es llegeix millor. A més, hi ha inaugurat una secció anomenada Col·laboracions que vol que sigui  un "recull escrits de blogaires, publicats o inèdits, que reflexionen sobre algun fet literari i/o fan literatura." Hi podreu trobar els meus escrits aquí, en principi rescatats del bloGuejat. A més, ara podeu trobar el Blogs de Lletres al twitter. Una bona manera d'estar al dia del que anem dient als blogs que parlem de llibres.

L'escollit (LXXXII): Tornen els c@ts

Ja és altre cop aquella època de l'any. Passeu-vos pels c@ts i proposeu blogs pels premis més populars de la catosfera. L'edició passada en vaig guanyar un, així que tins el deure moral de recomanar-vos que hi participeu (tot un plaer, d'altra banda).