Me'n vaig una estona a la platja. Mentrestant, si us ve de gust, podeu llegir el meu article d'avui a El Periódico, sobre quin sentit té envellir i què hi pinten en tot això els nostres gens. Ens veiem després.
Sort que has tingut a bé fer aquest post en dissabte. Si t'hagués donat per fer-lo entre setmana, a aquestes hores, ja saps que haguessis generat força odi entre la parròquia. Tot i que jo canvio la platja per dormir un parell d'hores més...
Acabes l'article dient que "segurament seria un malson horrible" (ser immortal) i sort d'això. Vull dir que sort que acabes així l'article, perquè altrament semblaria un cant a la immortalitat, cosa que de cap manera podria compartir, com ja vaig dir després de llegir "Immortals i perfectes".
I ha una raó obvia, que és que no hi cabríem, però inclús quan penso amb el mite de la immortalitat de l'ànima que prediquen algunes religions, tot i que es suposa que al Cel no hi hauria problemes de espai vital, no em puc imaginar un suplici pitjor que el de viure eternament i sense possibilitat de posar-hi fi.
molt interesant! de fet, ens transformem, no? les nostres celules es podreixen i surten noves celules que es converteixen en larves...ho he vist al CSI!
No hauria de contestar perquè estic oficialment de vacances però aquí va: ja els agradaria als anglesos (i a mi) tenir aquestes platges! Ès mediterrània i ben nostra.
Ep, vaig llegir l'article i després vaig veure que l'autor eres tu, súperinteressant. De tota manera no crec que ser immortal fos un malson, si ho fóssim tots i totes, ens hauríem d'organitzar d'una altra manera i canviar la mentalitat, això sí.
En tot cas quan anava a cole i tots érem catòlics una profe ens va dir que al cel segurament tots tindríem l'edat de Nostre Senyor, trenta-tres anys, que era la de la plenitud, jo ja firmaria.
jo també ho trobaria un malson horrible... prou pots punyeteru... jo intentaré escapar-me el pont de St. Joan a veure si em canvia una mica el color, jo a les platges Tarragonines.
D'acord, la immortalitat és quasi impensable, però no podríem arrencar a aquesta casualitat uns quants anyets més? Uns 120 o 150 anys ja estaria bé... bones vacances!
XeXu, he pogut dormir més i anar a la platja també. D'això se'n diuen unes senyores vacances...
Brian, jo tampoc crec en la immortalitat. Seria una autèntica pallissa!
Francesc, m'agrada més la teva versió! Sí qeu sembla com una venjança...
òscar, molt embellit no sé si he tornat, però bronzejat sí. No hi havia cocoters, però sí alguna palmera.
Júlia, a immortals potser no hi arribarem, però aquest debat que dius tu l'haurem de tenir un moment o altre, perquè estem allargant l'esperança de vida per sobre del que és socialment pràctic. Serà interessant veure què en pensem.
Gemma, a això sí que crec que un moment o altre hi arriabrem... el que no sé és si els presents estarem vius encara!
17 comentaris:
Sort que has tingut a bé fer aquest post en dissabte. Si t'hagués donat per fer-lo entre setmana, a aquestes hores, ja saps que haguessis generat força odi entre la parròquia. Tot i que jo canvio la platja per dormir un parell d'hores més...
Acabes l'article dient que "segurament seria un malson horrible" (ser immortal) i sort d'això. Vull dir que sort que acabes així l'article, perquè altrament semblaria un cant a la immortalitat, cosa que de cap manera podria compartir, com ja vaig dir després de llegir "Immortals i perfectes".
I ha una raó obvia, que és que no hi cabríem, però inclús quan penso amb el mite de la immortalitat de l'ànima que prediquen algunes religions, tot i que es suposa que al Cel no hi hauria problemes de espai vital, no em puc imaginar un suplici pitjor que el de viure eternament i sense possibilitat de posar-hi fi.
Bon dia de platja i bon cap de setmana.
ser inmortal certament serie terrible. Deia Cioràn que la vellesa era la venjança de la naturalesa.
Bones vacances, i que bonica que és aquesta platja britànica.
Perdó! Cioran queia que era l'autocrítica de la naturalesa, lo de la venjança és meu.
salut
A mi m'agradaria, ara mateix, anar embellint a una platja, sota un cocoter tombat a la Bartola tot el sant dia.
Embellint amb la b ben alta i bronzejada.
molt interesant! de fet, ens transformem, no? les nostres celules es podreixen i surten noves celules que es converteixen en larves...ho he vist al CSI!
Bé, bé, ben jugat. Posa els gens a la bartola, que ja els toca, i a "dolcefarnientejar"!
¿Platja britànica, diu en Puigcarbó? Treu-me de dubtes, ¿és una platja britànica o mediterrània? :)
No hauria de contestar perquè estic oficialment de vacances però aquí va: ja els agradaria als anglesos (i a mi) tenir aquestes platges! Ès mediterrània i ben nostra.
Les estratègies de la naturalesa són inescrutables! Tant és així que, tot esperant la mort, sempre tornem al mar.
Bones vacances!
Ep, vaig llegir l'article i després vaig veure que l'autor eres tu, súperinteressant. De tota manera no crec que ser immortal fos un malson, si ho fóssim tots i totes, ens hauríem d'organitzar d'una altra manera i canviar la mentalitat, això sí.
En tot cas quan anava a cole i tots érem catòlics una profe ens va dir que al cel segurament tots tindríem l'edat de Nostre Senyor, trenta-tres anys, que era la de la plenitud, jo ja firmaria.
jo també ho trobaria un malson horrible...
prou pots punyeteru... jo intentaré escapar-me el pont de St. Joan a veure si em canvia una mica el color, jo a les platges Tarragonines.
Vaig a llegir-me l'article, que he estat desconectada del món, aquest cap de setmana. Gràcies per l'enllaç.
Bona estada i si no contestes...bona senyal! :-)
Hosti tu!!! Jo també vull venir a la platja aquesta!!! Aaaaaaaargh! A l'estiu se'm fa taaaan petita la oficina...
D'acord, la immortalitat és quasi impensable, però no podríem arrencar a aquesta casualitat uns quants anyets més? Uns 120 o 150 anys ja estaria bé... bones vacances!
Magnífic article, Salvador. Com sempre, per això.
Un cop més, constato admirada la teva immensa capacitat de feina ben feta.
Salutacions cordials.
XeXu, he pogut dormir més i anar a la platja també. D'això se'n diuen unes senyores vacances...
Brian, jo tampoc crec en la immortalitat. Seria una autèntica pallissa!
Francesc, m'agrada més la teva versió! Sí qeu sembla com una venjança...
òscar, molt embellit no sé si he tornat, però bronzejat sí. No hi havia cocoters, però sí alguna palmera.
Júlia, a immortals potser no hi arribarem, però aquest debat que dius tu l'haurem de tenir un moment o altre, perquè estem allargant l'esperança de vida per sobre del que és socialment pràctic. Serà interessant veure què en pensem.
Gemma, a això sí que crec que un moment o altre hi arriabrem... el que no sé és si els presents estarem vius encara!
Moltes gràcies, Teresa!
Publica un comentari a l'entrada