dimecres, 3 d’agost del 2011

L'Efecte Brigadoon

L’Efecte Brigadoon. Com que sóc el primer que l’ha descrit (imagino), m’he permès el luxe de posar-li aquesta etiqueta. Ara veureu perquè.

No us heu trobat mai que entreu a un local i immediatament un baf irresistible s’apodera dels vostres narius? És una olor molt concreta la que vull dir, barreja de cossos humans fermentats lentament en un espai tancat i mal ventilat, humitat concentrada i una mica de pols, tot amanit amb el tuf que els materials moderns de construcció fan quan comencen a degradar-se. És una mena d’aroma que un cop t’atrapa no et deixa per la resta del dia i et converteix en un descastat al qual ningú no gosa acostar-se-li. Acostuma a concentrar-se en uns hàbitats molt específics. És, per exemple, endèmic a les botigues de còmics. O als cinemes on es projecta el darrer episodi de Star Wars. També a llibreries especialitzades en psicotronia i subcultura, botigues de discs de col·leccionista o sòtans on es munten torneigs de jocs de rol. Què tenen en comú tots aquests llocs? Sobretot la clientela. A això se li pot afegir que molts d’aquests establiments han invertit poc en aires condicionats, finestres o senyores de la neteja en els darrers anys, cosa que contribueix notablement al bouquet que els caracteritza. És un fenomen mundial. Cada cop que vaig a comprar-me la meva dosi mensual de patufets, la meva dona em rep a casa assenyalant-me immediatament la dutxa. I tot això sense que calgui dir-li d’on vinc. Si he estat més de mitja hora en una de les zones contaminades, a més la roba l’hauré de passar dos cops per la rentadora per eliminar tot rastre del meu pecat.

Havia arribat a la conclusió que respirar aquests aires pútrids era un dels preus a pagar per tenir gustos estranys, però aquesta setmana vaig descobrir que els estrats alts de la cultura poden patir a vegades les mateixes inclemències. Vaig anar el diumenge passat a una exposició d’art rus al Guggenheim, molt ben considerada entre crítics i públic. Només creuar la porta giratòria paf!: l’Efecte Brigadoon va fer acte de presència. De la gentada que transitava a munt i avall de l’espiral que forma el nucli del museu no es podria dir que tots fossin del ram dels clàssics fans que et trobes al Saló del Còmic. Al contrari: la majoria eren estirats amb ulleres de pasta, pentinat escalat i caçadora de pana. Això confirma dues coses. Primera, els intel·lectuals, com els freaks, no es renten massa. Segona, els defectes de ventilació no son patrimoni únic de les construccions barates (un pensa que amb disseny del Frank Lloyd Wright i cobrant $18 d’entrada aquesta mena de problemes ambientals els tindrien solucionats). 

I per què li he donat el nom de Brigadoon? Al Festival de Cinema de Sitges hi havia (no sé si encara es fa) una secció anomenada precisament així (en honor d’aquella llegenda d'un poble fantasma perdut als boscos que apareix només un dia cada cent anys), on es passaven programes de vídeos de culte, impossibles de veure enlloc més. Els organitzadors, molt savis ells, van pensar que el millor per fer arribar al públic aquestes joies era muntar unes barraques al mig de la plaça del poble, de capacitat per una cinquantena de persones, i fer l’entrada gratuïta. Ara imagineu-vos el que passava quan posaves el peu en alguna de les aules prefabricades del Brigadoon a mitja tarda, després d’unes quantes hores de sessió contínua, normalment amb overbooking, sota els efectes del sol de tardor. Deixeu-me afegir que les construccions estaven recobertes de moqueta barata, sense cap mena d’orifici més que la porta, que es mantenia sempre coberta per a què no entrés llum de l’exterior, ni cap aparell de ventilació a la vista. Encara que tots els assistents s’haguessin dutxat aquell matí (que és molt suposar), la ferum que s’acumulava en aquestes olles a pressió després de mitja jornada arribaven a nivells tòxics insospitats. Cal dir que els freaks són molt estoics i aguantaven això i molt més tan sols per poder dir que havien vist l’episodi perdut de Galactica o el primer anunci que va rodar el William Shatner quan encara no li havien caigut totes les dents de llet. En honor a ells, aquest perfum tan peculiar mereix portar el nom de l’espai on legions d’afeccionats han patit sense parpellejar una tortura tan inhumana.

[Dimecres 30 de novembre, 2005]

11 comentaris:

Joan ha dit...

Em té una mica mosca el peu que afegeixes als darrers apunts. Em temo que, com fan les teles, ens estàs colant "reposicions" de textos ja escrits amb anterioritat. Cosa que, per cert, li aporta un toc a aquest en concret. Com vols que no faci tuf si l'has tingut tants anys a l'armari?

Carme Sala ha dit...

M'has fet venir al cap, la peculiar olor que feia la casa, on em vaig allotjar per uns mesos al Nord d'Anglaterra junt amb un variat grup d'estudiants ara fa ja uns anys;

No sé si la causa n'era la moqueta que recobria la totalitat de les estàncies d'aquell lloc (lavabo i cuina inclosos!) o els alts nivells d'intel.lectualitat que allí es concentraven...o com més aviat tú apuntes, la summa de tots aquests elements alhora;

No coneixia l'efecte Brigadoon, però està clar, que el bouquet que allí respiravem, devia ser aproximadament aquest :-)

Unknown ha dit...

Jo vaig conèixer aquest magnífic efecte a les aules de l'institut, en ple hivern, quan després de dinar entràvem de nou. Evidentment no vaig oblidar-lo.

Galderich ha dit...

Huuuuuummmmmm aquesta oloreta Brigadoon... ja la sento!

Malgrat tot s'ha de dir que des de que no es fuma a certs locals l'efecte Brigadoon va una mica més de baixa...

Júlia ha dit...

Ep, em sap greu que feu servir el nom d'aquesta bonica peli, que tant em va agradar de petita, per a aquestes qüestions olfactives, a mi això d'efecte Brigadoon em fa pensar en una bona olor de boira humida que amaga el poble ancestral on balla Cyd Charisse.

Júlia ha dit...

Per cert, més o menys d'això en deia la meva mare olor de resclosit i no ens desagradava, era com una mena d'olor d'antigor fermentada. Però eren altres temps molt menys maniàtics i menys desodoritzats. Només diré que en ocasions, quan ha de ploure a Barcelona,m'agrada recuperar uns instants aquella ferum de clavaguera autàrquica, coses dels anys.

Francesc Puigcarbó ha dit...

no acabo d'entendre la relació que té la utópica peli (que em va agradar al seu moment) amb les olors, i tampoc estaria del totr d'acord amb la cosa de l'olor corporal i uns col·lectius determinats. De fet, ara que ho esmentes, possiblement a Londrs hi hagi molt més males olors que altres ciutats europèes, sobretot a pubs i llocs similars. Ves que no sia aixó.

Salvador Macip ha dit...

Joan, ja vaig avisar que a l'estiu faria "reposicions" (mira el tag), com a la tele, però no pateixis que també hi haurà produccions noves (divendres la següent).

Maleta, segur que la moqueta hi tenia alguna cosa a veure! I que els anglesos no són precisament polits...

ciriliox, deu ser la versió "intel·lectual" de l'efecte ;-)

Galderich, només ens faltava l'olor a fum!

Júlia, tensa raó: a mi Brigadoon també em va agradar en el seu moment. No és culpa meva, sinó dels organitzadorts del festival de Sitges! A casa meva també se'n deia olor de resclosit, però la versió Brigadoon és això multiplciat per cent. Una miqueta de resclosit no està tan malament...

Puigcarbó, pregunta-ho als qui es van inventar l'espai Brigadoon a Sitges! Jo sí que associo olors corporals a certs col·lectius... i els anglesos és un d'ells! :-)

Ferran Porta ha dit...

Igual és que em mimetitzo amb l'espai que m'envolta, però si l'olor és la que m'imagino, com una cosa rància amb gust de passat no polit, m'apunto al club de la Júlia: li trobo una certa gràcia.

Ps: a casa no, que no el voldria ;)

Gemma Sara ha dit...

Ara m'ha vingut de gust ensumar un d'aquests antres, ves per on, per exemple, el gran Màgic, quins grans records...

Clidice ha dit...

uf! ho sento però jo em moriria; diguem que el meu nas, massa gros, és prou susceptible com per resultar ofès amb força facilitat. Res, com a molt, m'ho miraria des d'una vitrina ^^