L'Efecte Brigadoon

L’Efecte Brigadoon. Com que sóc el primer que l’ha descrit (imagino), m’he permès el luxe de posar-li aquesta etiqueta. Ara veureu perquè.

No us heu trobat mai que entreu a un local i immediatament un baf irresistible s’apodera dels vostres narius? És una olor molt concreta la que vull dir, barreja de cossos humans fermentats lentament en un espai tancat i mal ventilat, humitat concentrada i una mica de pols, tot amanit amb el tuf que els materials moderns de construcció fan quan comencen a degradar-se. És una mena d’aroma que un cop t’atrapa no et deixa per la resta del dia i et converteix en un descastat al qual ningú no gosa acostar-se-li. Acostuma a concentrar-se en uns hàbitats molt específics. És, per exemple, endèmic a les botigues de còmics. O als cinemes on es projecta el darrer episodi de Star Wars. També a llibreries especialitzades en psicotronia i subcultura, botigues de discs de col·leccionista o sòtans on es munten torneigs de jocs de rol. Què tenen en comú tots aquests llocs? Sobretot la clientela. A això se li pot afegir que molts d’aquests establiments han invertit poc en aires condicionats, finestres o senyores de la neteja en els darrers anys, cosa que contribueix notablement al bouquet que els caracteritza. És un fenomen mundial. Cada cop que vaig a comprar-me la meva dosi mensual de patufets, la meva dona em rep a casa assenyalant-me immediatament la dutxa. I tot això sense que calgui dir-li d’on vinc. Si he estat més de mitja hora en una de les zones contaminades, a més la roba l’hauré de passar dos cops per la rentadora per eliminar tot rastre del meu pecat.

Havia arribat a la conclusió que respirar aquests aires pútrids era un dels preus a pagar per tenir gustos estranys, però aquesta setmana vaig descobrir que els estrats alts de la cultura poden patir a vegades les mateixes inclemències. Vaig anar el diumenge passat a una exposició d’art rus al Guggenheim, molt ben considerada entre crítics i públic. Només creuar la porta giratòria paf!: l’Efecte Brigadoon va fer acte de presència. De la gentada que transitava a munt i avall de l’espiral que forma el nucli del museu no es podria dir que tots fossin del ram dels clàssics fans que et trobes al Saló del Còmic. Al contrari: la majoria eren estirats amb ulleres de pasta, pentinat escalat i caçadora de pana. Això confirma dues coses. Primera, els intel·lectuals, com els freaks, no es renten massa. Segona, els defectes de ventilació no son patrimoni únic de les construccions barates (un pensa que amb disseny del Frank Lloyd Wright i cobrant $18 d’entrada aquesta mena de problemes ambientals els tindrien solucionats). 

I per què li he donat el nom de Brigadoon? Al Festival de Cinema de Sitges hi havia (no sé si encara es fa) una secció anomenada precisament així (en honor d’aquella llegenda d'un poble fantasma perdut als boscos que apareix només un dia cada cent anys), on es passaven programes de vídeos de culte, impossibles de veure enlloc més. Els organitzadors, molt savis ells, van pensar que el millor per fer arribar al públic aquestes joies era muntar unes barraques al mig de la plaça del poble, de capacitat per una cinquantena de persones, i fer l’entrada gratuïta. Ara imagineu-vos el que passava quan posaves el peu en alguna de les aules prefabricades del Brigadoon a mitja tarda, després d’unes quantes hores de sessió contínua, normalment amb overbooking, sota els efectes del sol de tardor. Deixeu-me afegir que les construccions estaven recobertes de moqueta barata, sense cap mena d’orifici més que la porta, que es mantenia sempre coberta per a què no entrés llum de l’exterior, ni cap aparell de ventilació a la vista. Encara que tots els assistents s’haguessin dutxat aquell matí (que és molt suposar), la ferum que s’acumulava en aquestes olles a pressió després de mitja jornada arribaven a nivells tòxics insospitats. Cal dir que els freaks són molt estoics i aguantaven això i molt més tan sols per poder dir que havien vist l’episodi perdut de Galactica o el primer anunci que va rodar el William Shatner quan encara no li havien caigut totes les dents de llet. En honor a ells, aquest perfum tan peculiar mereix portar el nom de l’espai on legions d’afeccionats han patit sense parpellejar una tortura tan inhumana.

[Dimecres 30 de novembre, 2005]