dimecres, 28 de setembre de 2011

Pensaments funestos

Camino pels carrers de la ciutat, els cascos ben entaforats a les orelles, l’ipod a tota castanya. És com veure la tele amb el volum abaixat i un CD al reproductor: la banda sonora no quadra amb les imatges. Passo per una cantonada on fa temps van atropellar algú. Encara hi ha unes flors, ja seques, que un familiar deuria deixar, junt amb un retall del diari on s’explica l’accident, difuminat ara pels dies de pluja i vent que han passat. Instintivament miro set vegades a dreta i esquerra abans del proper encreuament. Mai no s’és prou cautelós quan es tracta dels conductors de Manhattan.

I llavors penso: imagina’t que m’aixafa un camió sense frens o un taxista eixelebrat. Quedo estès al terra fet un nyap i ràpidament se m’acosten uns quants vianants de bon cor. Que ningú no el toqui! Sóc metge! (sempre hi ha algú que és metge). Primer, li traiem els auriculars, amb compte... Què passa si estava escoltant alguna cosa com, posem per cas, els grans èxits de Spandau Ballet o el CD més dolent dels OMD? És l’equivalent acústic de portar els calçotets vells i esparracats: no saps mai quan t’hauran de traslladar a urgències i quan et despullin tothom veurà que la teva roba interior fa pena. De la mateixa manera, hi ha CDs que no pots reconèixer en públic que t’has posat a l’ipod. Un ha de mantenir la façana de connoisseur intel·lectual en tot moment, o si més no una certa dignitat, especialment si estàs mig moribund i dessagnanant-te sobre l'asfalt. Què posaran al teu epitafi, sinó? "Traspassat per caminar distret escoltant un disc dels Extreme". S'ho mereixia!, pensaria més d'un.

Ara mirem la situació des del punt de vista contrari: i si la darrera cosa que sento en la meva vida és un vers tan profund com "Heaven is Christy Canyon falling in love with me" (OMD, Heaven Is, Liberator, 1993)? Mmh. Cagada. Quina imatge mental més burra per acomiadar-te de les teves neurones. No tens ni temps d'allò que diuen que et passa tota la teva existència resumida en un flashback de milisegons, que ha de fer una certa gràcia, o allò tan elegant de la llum blanca al final del túnel cap a la qual se suposa que has de caminar. No. En el seu lloc, el pitram d'una actriu porno dels vuitanta. Molt malament.

Potser la solució als dos problemes passa per crear una playlist al teu ipod que es digui “Música per creuar carrers” i que només contingui el darrer de Radiohead, un recopilatori de Nick Drake i un pirata d’un concert dels Oneida o dels darrers indie darlings de torn trets de Brooklyn. Per si de cas. Almenys que si passa una desgràcia es pugui dir que has deixat el planeta amb estil.

[15 de desembre del 2007]

8 comentaris:

Aris ha dit...

molt bo "Què passa si estava escoltant alguna cosa com, posem per cas, els grans èxits de Spandau Ballet o el CD més dolent dels OMD?" i ara imaginat el que mora amb Manolo Escobar...

El Forest ha dit...

S'hauria interpretat com una profecia si passés escoltant Amy Winehouse el dia de la seva mort, casualitats empíriques...

Joan ha dit...

Caram, malament anem si has d'anar amagant els gustos musicals. Serà que ni tu mateix ets capaç de defensar-los?

SM ha dit...

Tens raó, Aris: sempre pot ser pitjor!

Jordi, millor no escoltar música de cantants morts prematurament, per si de cas...

Joan, és que tothom té algun guilty pleasure al seu ipod que costa de justificar...

LEBLANSKY ha dit...

Jo crec que els inconfessables gustos musicals, com més confessats i publicitats, millor que millor (què t'haig de dir jo, després de l'escàndol públic de les Pascal Pinon?). És com la pinzellada de groc en un discret vestit gris antracita: el toc inesperat que descol·loca als altres.
Per altra part, els grans èxits dels Spandau són grans, i els OMD no tenen discs dolents, com tothom sap ;)

Yáiza ha dit...

Hola, hola, bon vespre! Ostres, quins pensaments més profunds... però escolta, he d'apuntar coses: no ho saps que els metges sempre es fan fonedissos quan passen coses d'aquestes? Al crit de "hi ha algun metge a la sala?!", els del gremi s'encongeixen, es fan petits, i s'amaguen sota la taula o van precipitadament als serveis. Collons, treballar fora d'hores no agrada a ningú!! Hehehe! D'altra banda... quan finalment, arribessis atropellat i més pla que un segell a urgències, l'iPod segurament ja haurà desaparegut en mans d'algun desaprensiu que rondava per allà amb pinta de tenir bones intencions. Ho dic perquè en aquest cas, la següent cosa que t'ha de preocupar, és que els calçotets siguin decents, clar. Pensa que te'ls veran tot de residents i estudiants de medicina a les portes d'urgències...

Apa, molt de gust!

(una estudiant de medicina que passava per aquí...)(per cert, jo no fugiria de l'escena de l'accident, però més val que no posi les mans a sobre de ningú que necessiti atencions mèdiques... almenys fins que acabi la carrera!)

Clidice ha dit...

Tens tota la raó, ja ens ho deien les àvies: posa't la roba interior neta, que no hagis d'anar a l'hospital. Si és que no n'aprenem, vaig corrents a esborrar els Bonney M, glups! ^^

carina ha dit...

Molt bo el post, Salvador. Ei, Clícide, ma padrina em diu sempre el mateix, que per dins he d'anar sempre conjuntada i polida... perquè mai se sap