Pensaments funestos

Camino pels carrers de la ciutat, els cascos ben entaforats a les orelles, l’ipod a tota castanya. És com veure la tele amb el volum abaixat i un CD al reproductor: la banda sonora no quadra amb les imatges. Passo per una cantonada on fa temps van atropellar algú. Encara hi ha unes flors, ja seques, que un familiar deuria deixar, junt amb un retall del diari on s’explica l’accident, difuminat ara pels dies de pluja i vent que han passat. Instintivament miro set vegades a dreta i esquerra abans del proper encreuament. Mai no s’és prou cautelós quan es tracta dels conductors de Manhattan.

I llavors penso: imagina’t que m’aixafa un camió sense frens o un taxista eixelebrat. Quedo estès al terra fet un nyap i ràpidament se m’acosten uns quants vianants de bon cor. Que ningú no el toqui! Sóc metge! (sempre hi ha algú que és metge). Primer, li traiem els auriculars, amb compte... Què passa si estava escoltant alguna cosa com, posem per cas, els grans èxits de Spandau Ballet o el CD més dolent dels OMD? És l’equivalent acústic de portar els calçotets vells i esparracats: no saps mai quan t’hauran de traslladar a urgències i quan et despullin tothom veurà que la teva roba interior fa pena. De la mateixa manera, hi ha CDs que no pots reconèixer en públic que t’has posat a l’ipod. Un ha de mantenir la façana de connoisseur intel·lectual en tot moment, o si més no una certa dignitat, especialment si estàs mig moribund i dessagnanant-te sobre l'asfalt. Què posaran al teu epitafi, sinó? "Traspassat per caminar distret escoltant un disc dels Extreme". S'ho mereixia!, pensaria més d'un.

Ara mirem la situació des del punt de vista contrari: i si la darrera cosa que sento en la meva vida és un vers tan profund com "Heaven is Christy Canyon falling in love with me" (OMD, Heaven Is, Liberator, 1993)? Mmh. Cagada. Quina imatge mental més burra per acomiadar-te de les teves neurones. No tens ni temps d'allò que diuen que et passa tota la teva existència resumida en un flashback de milisegons, que ha de fer una certa gràcia, o allò tan elegant de la llum blanca al final del túnel cap a la qual se suposa que has de caminar. No. En el seu lloc, el pitram d'una actriu porno dels vuitanta. Molt malament.

Potser la solució als dos problemes passa per crear una playlist al teu ipod que es digui “Música per creuar carrers” i que només contingui el darrer de Radiohead, un recopilatori de Nick Drake i un pirata d’un concert dels Oneida o dels darrers indie darlings de torn trets de Brooklyn. Per si de cas. Almenys que si passa una desgràcia es pugui dir que has deixat el planeta amb estil.

[15 de desembre del 2007]