Just quan et pensaves que el paio no podia destrossar més la seva cançó emblemàtica (vegeu la prova número 1), va i ens surt amb aquesta:
Crec que és un bon moment de recordar com sona l'original i per què Layla es va convertir en una cançó clàssica, per exemple amb aquesta energètica versió en directe amb l'ajuda del Mark Knopfler, d'abans que al Clapton li entrés la fluixera...
9 comentaris:
haw haw haw, està bé, acceptem pop com animal domèstic!
Em quedo amb la versió amb en Knopfler (i l'Elton John). Indiscutiblement!
També hi estic d'acord, prefereixo l'original sense cap mena de dubtes.
Anar estirant un xiclet no el millora gairebé mai, ben al contrari!
les coses no poden donar més de si del que pertoca i per esprémer més el suc ho acaben espatllant tot
hi ha versions que seria millor no fer-les.
Las cosa que té aquest arpegi del començament és que demana una agilitat de dits que aquest home ja no té. En el vídeo del Mark Knopfler no sé qui el fa, però possiblement allí ja li costava fer-lo. I ara, està clar que ja no hi arriba i li cal fer experiments, però no hi ha cap excusa, jo sempre dic el mateix, si una versió no millora l'original, no la facis.
Ostres, aquesta és absolutament horripilant, terrible...
Ara bé, la que apareix al sumari etiquetada com a prova núm. 1 no em desagrada pas :-)
Per cert... al món hi ha dos tipus de roses, les que es regalen amb la mà tremolosa i les que es donen amb el puny ferm... i al suplement les volem totes (musiqueta)... :-P
Jo diria que la cançó és tan maca que sobreviu a totes les seves versions.
Publica un comentari a l'entrada