divendres, 7 d’octubre de 2011

Per què serveix un editor?


L'anunciada arribada de l'apocalipsi digital al món literari, que almenys a casa nostra sembla que té la tendència a anar-se posposant periòdicament, està portant-nos cap a un replantejament de l'estructura bàsica del negoci, tal i com va passar abans amb el de la música. El tema de la pirateria no és comparable: et pots baixar il·legalment milers de cançons i escoltar-les al teu ipod, però el gruix de la societat és incapaç de fer el mateix amb els llibres (per desgràcia!). El que si és comú és que la internet acosta el creador al públic i li permet saltar-se els mitjancers, que en aquest cas serien les editorials. Tècnicament en podríem arribar a prescindir, tot i que no crec que passi mai (com tampoc no han desaparegut les discogràfiques). Una figura correria el risc de ser una víctima colateral si ens carreguessim l'esquema que tenim ara: l'editor. Realment serveix d'alguna cosa? Patiria molt la literatura si els eliminessim tots els editors del mapa?

Miquel de Palol es lamentava l'altre dia del gir que estan fent els editors, que passen de ser "referents culturals" i marcadors de tendències a simples comptables que es preocupen per arribar a final de mes. L'editor és sobretot un filtre, perquè selecciona els (en teoria) millors llibres d'entre les tonelades de porqueria que la gent escriu. Té, doncs, un compromís important amb el públic, la cultura i la posteritat. Però no hem d'oblidar que tota editorial necessita fer diners per sobreviure, per tant l'editor ha d'aconseguir també que aquests llibres es venguin. És una dualitat que pot portar a línies editorials un pèl esquizofrèniques, on llibres de poca qualitat però amb acceptació popular es barregen amb obres més arriscades i possiblement invendibles. I aquesta seria la millor opció, de fet. Per desgràcia és més comú avui en dia que s'opti directament per llibres populistes i es deixin els riscs per a petites editorials suïcides, una mena d'ONGs de la literatura on sembla que la gent treballa més per amor a l'art que per un sou.

La feina de l'editor no és tan sols la de triar sinó que tradicionalment també ha ajudat a millorar els llibres. I això és més important del que sembla. Ho explicava fa poc un editor en el seu blog: la relació entre autor i editor ha de ser de cooperació i de treballar plegats pel bé dels lectors. Els editors-comptable cada cop ho fan menys, això de buscar els punts febles d'un llibre i trobar solucions. No tenen ni temps, ni ganes, ni predisposició ni, segurament, l'habilitat per dur-ho a terme. De fet no els cal, perquè els llibres que contracten es vendran igual estigui més o menys bé el contingut, perquè els factors que atrauen al públic solen ser uns altres. L'editor que vol implicar-se en els llibres que edita, el bo, el de tota la vida, pot arribar també a ser una figura molt perillosa, perquè la relació editor-autor no és mai d'igual a igual. Un té poder, l'altre no. Un editor et pot suggerir uns canvis al teu manuscrit i dir-te clarament que si no els fas no te'l publica. A mi m'ha passat. Això no és positiu per a ningú: és un abús d'autoritat. L'editor ha de buscar la manera de publicar el millor llibre possible, estic d'acord, però l'última paraula ha de ser sempre de l'autor. Per respecte al creador, l'editor ha de decidir si vol publicar o no un llibre abans de proposar cap canvi. Un cop presa la decisió, llavors té tot el dret a intentar vendre el seu punt de vista, però l'autor té el dret a no voler-lo acceptar. El llibre que s'ha de publicar al final és de l'autor, no de l'editor. Entenc que ha de ser difícil tenir el poder d'imposar les teves idees i ser prou generós com per no fer-lo servir, però hi ha fronteres que no es poden traverssar.

Dit això, he de deixar clar que a mi m'agraden els editors que em fan suggeriments, que es nota que s'han "treballat" el llibre i que els interessa prou com per intentar esmenar el que ells creuen que no funciona. A més, jo acostumo a fer-los cas, perquè els editors bons en saben molt, d'aquestes coses. Veuen defectes que a tu se t'escapen perquè hi estàs massa ficat. Tots els canvis que he fet seguint les recomanacions dels meus editors han millorat els llibres, no en tinc cap dubte. I he d'agrair que cap d'ells m'ha volgut imposar mai res (al que em va dir que si canviava el final de la novel·la es pensaria si me la publicava el vaig enviar molt educadament a pastar fang), i fins ara les experiències que he tingut han estat majoritàriament satisfactòries. Al llarg de la història hi ha hagut molts editors que s'han excedit en la seva feina, però molts més encara que els ha importat un rave el que publicaven. I això és perillós. La figura de l'editor no pot desaparèixer, o acabaríem enterrats en milers de planes insubstancials intentant trobar-ne alguna que valgués la pena. L'editor ha de ser alguna cosa més que un home de negocis: ha d'aprofitar els seus coneixements (fruit d'una posició única) per ajudar el lector a triar i a l'autor a escriure. El poder que té li dóna també una gran responsabilitat. No és una feina fàcil, però és necessària.

[Discutia aquest tema l'altre dia al twitter amb un dels meus editors però 140 caràcters no donen per gaire, per això he fet la extended version de la meva opinió via blog, i així de pas he tancat la temporada de reposicions i he revitalitzat una mica el bloGuejat... bon cap de setmana a tots.]

23 comentaris:

Aris ha dit...

Desgraciadament la Literatura es un negoci. Una altre cosa es auto-publicar-se o que l'editorial sigui altruista i no vulgui best-sellers. A Catalunya pocs escriptors viuen dels seus llibres, molts son pluriempleats. L'Editor-empresari avui en dia es un temerari amb pocs beneficis. Només cal entrar a una llibreria i veure els quilos de paper que tenen i possar-se al costat de la màquina registradora. On van a parar tots els que no es venen?

Ferran Cerdans Serra ha dit...

Precisament avui podem llegir el que opinen els petits editors del Nobel Tomas Tranströmer: “Pensem que és més important escollir bé que llançar-nos a editar per editar”, assenyala en eixe sentit Figuerola. “Les editorials menudes tenen una cosa absolutament fonamental. En un món en què només els grans tenen dret a viure, resulta que al món de la cultura no és així”, a "El Premi Nobel s'escriu en valencià"

Hi ha també un parell de llibres molt interessants al respecte que recomano: "La edición sin editores" (Destino, 2000) i "El control de la palabra" (Anagrama, 2006), ambdós d'André Schiffrin.

Bon dia!

carina ha dit...

Salvador, suposo que són molt necessaris a l'hora de triar, però com tothom que té cara i ulls són plenament subjectius i les raons de publicar o no, acaben sent sempre les mateixes: les econòmiques. Dan Brown publicaria qualsevol cosa independentmet de la qualitat literària de les seves obres, perquè és econòmicament rendible... en canvi, d'altres, que innoven i fan coses interessants hauran de passar per la tirania dels premis (també molt subjectius) o hauran de quedar relegats a petites editorials amb poca difusió, els que tindran més sort, o simplement inèdits.

carina ha dit...

Per cert, Salvador, mira si en poden de fer de mal els editors potinejant manuscrits, un bon exemple és l'obra de Raymond Carver tocada i la que no ho està.

Clidice ha dit...

L'ideal d'un editor compromès amb els "seus" autors imagino que és al que caldria tendir. Malauradament entre premis (que tantes vegades caldria deixar deserts i que s'atorguen i s'acaba editant el que sigui i com sigui), i llibres de superfície comercial, l'editor de bo de bo és tan difícil de trobar com la princesa del pèsol, imagino. Ara, com les meigas, haberlos haylos, això si, deuen passar més gana!

Bon cap de setmana :)

Xavier Aliaga ha dit...

Un tema complex, que no nou, enterbolit per la qüestió d'Internet, la gratuïtat i altres posicions etèries com la de l'art per l'art. Trobe que no seria cap problema l'edició d'una literatura de consum que equilibre els balanços si, juntament amb això, els editors feren col·leccions i apostes més atrevides, el que Palol anomena encertadament "marcar tendències". Difícil, perquè les editorials són empreses i alguns autors les necessitem per publicar en condicions dignes. A mi l'opció de regalar una creació que costa tant, parle de novel·les, no em fa el pes.

Júlia ha dit...

L'editor 'a l'antiga' ha desaparegut i els qui han volgut fer alguna cosa interessant han anat acabant empassats pels grans grups. Això és el que hi ha, agradi o no. Per això s'ofereixen tantes possibilitats d'autoedició tot i que després, sense promoció, ningú no sap que has publicat res. Tot va a modes i gèneres, toca novel·la històrica, negra, tafaneries retrospectives mig inventades sobre les ciutats, coses així.

Les mateixes petites editorials per més que s'esforcin no troben espais als diaris que comentin els seus llibres, si no són ja de gent'mediàtica'. Passa amb tot, si un actor no surt a les sèries ho té magre.

No creguis que no hi ha pirateria, amb els ebooks molta gent es baixa llibres, jo també ho he fet, sobretot perquè moltes publicacions m'han decebut i així no t'arrisques tant a gastar diners per a res. Si el panorama és trist, en català encara ho és més per raons de mercat.

No sé si havia d'escriure 'trist', les coses són com són, ni bones ni dolentes.

Júlia ha dit...

Els que no es venen, més d'un noranta per cent, abans de dos anys tornen a ser pasta de paper.

Helena Bonals ha dit...

Hi ha gent que no sap què s'està perdent sense llegir alguns anticànons, per cert. Crec que hi ha alguna editorial dedicada al tema, però em sembla que en català no pas.

XeXu ha dit...

Parles de la part dolenta, els editors que abusen del seu poder o que passen de tot, però quan en parles bé també estàs pintant una imatge molt idealitzada, trobo. Creus que la majoria fan la feina que toca i pensen que els autors són els que tenen l'última paraula? Bé, tu ho has viscut en la pròpia pell, però m'imagino aquest món com una lluita tan acarnissada, que em costa creure que hi pugui haver bona voluntat... Suposo que això és part de la meva poca fe en el gènere humà en general, i del que vol fer diners a costa del treball d'altres en particular. Ara bé, de trobar-te amb un editor amb qui t'hi entens i que fa bé la seva feina, ha de ser molt emocionant compartir la feina d'enllestir un llibre amb ell.

Igor ha dit...

Home, l'editor es un prescriptor, un psicòleg, un senyo dotat de tissores, un tio que és mig amic, mig saludat, un promotor, sobretot. Cal ser entusiasta.
L'editor de Granada que m'ha publicat Vamurta és així. Li dec un sopar.
Salut.

Deric ha dit...

Un editor fa molt pel llibre, com molt bé dius, si és bo i s'ho ha treballat, et fa suggeriments que poden enriquir el llibre, encara que no sempre se'ls ha de fer cas en tot perquè, com et va passar a tu, a vegades et volen canviar coses que canvien la substància del que vas escriure.

SM ha dit...

Aris, ni editors ni escriptors viuen d'això. I això és una putada però ens dóna més llibertat...

Ferran, jo també crec qeu les editorials petites són clau. Gràcies per les recomanacions.

Carina, el problema de la sujectivitat no l'evitarem mai, però és pitjor l'altre, el de publicar només per fer diners. Carver era un dels exemples que se m'acudia, però sembla qeu ell acceptava de bon grat els retocs del seu editor.

Clidi, encara en queden alguns, per sort, però és cert que no són abundants!

Xavier, jo també crec en aquest equilibri. Decantar-se massa cap als extrems no és viable.

Júlia, l'autoedició és un engany. Avui en dia el problema no és publicar, sinói que sàpiguen que has publicat, i això, com tu dius, costa moltíssim. Però de tant en tant sona la flauta...

Helena, hi ha editors arriscats en català també, però els costa sobreviure (i fer-se sentir).

XeXu, potser és idealitzada, però jo he tingut sort i n'he trobat d'alguns que s'acostaven bastant a aquest ideal. Hi ha més bona voluntat del que et penses. Hi ha editors que realment et tracten com si fossis de la família! :)

Igor, tot això que dius i més. Si has trobat un editor així conserva'l!

Deric, aquest és el problema. Canvis cosmètics sí, però si la base no t'agrada no t'hi fiquis i punt.

El veí de dalt ha dit...

Buf! Un tema que dona per molt. M'ha agradat això de l'editor-autor-companys. Ja no es deu donar gaire...
I m'agradaria saber la seva opinió sobre el punt de vist del lector.
Si els editors editen el que volen, els lectors llegeixen el que els diuen? S'ha perdut el sentit crític? Perquè mira que hi ha "bodrios" als prestatges!

Yáiza ha dit...

Ostres! Amb aquest post m'has il·lustrat força sobre el tema. És un món que no conec gaire gens... i que no sé si vull conèixer massa! En tot cas, suposo que si tu t'has trobat amb editors amb qui t'entens és una bona sort!

Francesc Puigcarbó ha dit...

l'editor compromés i que se la jugava està gairebé desaparegut, ra s'ha de vendre com sigui i pagar al personal a final de més. Són altres temps i altres circumstàncies...

Tirant al cap ha dit...

Salvador, com que sóc un editor encara per desvirtualitzar (et dec ja dues presentacions com a mínim) i el Twitter, com bé dius, no dóna per allarga-se massa, volia rebatre't una afirmació que fas ací i que feies també al Twitter. Afirmes: "Un té poder, l'altre no. Un editor et pot suggerir uns canvis al teu manuscrit i dir-te clarament que si no els fas no te'l publica."
Això, bé, d'una banda és cert. Tan cert com que dius que t'ha passat, i m'ho crec. Però no tinc clar que hi haja una relació de poder de l'editor sobre l'escriptor, perquè realment qui té el poder és qui escriu un bon text. Si l'obra que l'autor vol publicar és realment bona (suggeridora, apassionant, divertida, original, comercial... tant fa el valor pel qual destaque), és ell qui té el poder de decidir no només si hi fa canvis o no (de vegades, els editors també fem bons consells!), sinó amb qui publica el llibre i fins i tot en quines condicions. Potser això es dóna més en autors consolidats, però tampoc és estrany veure-ho en escriptors amb poca trajectòria o novells.
En màrqueting editorial, els autors són considerats "proveïdors de continguts" del que posteriorment seran "productes" que tractaran de trobar "clients" al mercat. Si traslladem aquesta parafernàlia economicista a la realitat del sector (o a una realitat més pròxima i casolana, si més no), resulta obvi que l'editor necessita l'autor; sense l'autor, de fet, no és res. Que publicaria un editor si no tinguera escriptors que li confiaren el seu temps i el seu talent?
És des d'aquest punt de vista que discrepe de la relació de poder que estableixes entre l'autor i l'editor. De fet, ara, amb l'accessibilitat de l'autoedició, l'editor ha d'estar més alerta que mai per fer valdre el seu ofici, que sempre, sempre, passarà per la matèria primera que ofereixen els escriptors. Des d'aquesta òptica de respecte mutu, crec que l'enteniment és més senzill. O això vull pensar!

SM ha dit...

Veí, els lectors ens deixem aconsellar. Passa des dels qui llegeixen només bestsellers als qui només llegeixen poetes hungaresos desconeguts. Ens deixem influir pels qui tenen més criteri, i aquí els editors fan feina.

Yáiza, com a tots els oficis, hi ha grans professionals i altres que no tant. És qüestió de tenir sort.

Francesc. és cert que els temps canvia i les crisis són les crisis. Esperem que les coses es recuperin una mica.

SM ha dit...

JC, la situació que descrius del "text de qualitat" és una mica on volia anar a parar. Si el text és "bo" (o és considerat bo per l'editor, que al cap i a la fi això és subjectiu) proposarà canvis però deixarà que decideixi l'autor. Si l'editor considera que el text no és bo, que no intenti arreglar-lo: simplement digui que no el vol publicar. Altrament entrem en el xantatge de "si no el canvies no te'l publico". Els autors més o menys consagrats poden enviar a pastar fang aquest editor i buscar-se'n un altre, però no tothom té sempre aquesta opció, sobretot si parlem d'un llibre més "arriscat" o d'un autor que no és un èxit segur (els novells ho tenen molt més difícil, penso). L'escriptor pot guanyar poder amb el temps (i de cara a l'editor això ho determina la seva capacitat de generar diners, sobretot), però al principi la balança està desequilibrada cap a l'altre costat.

L'editor necessita escriptors, és clar, però massa vegades se'ns considera només "proveïdors de continguts", és a dir, els qui aporten la matèria primera, que és una categoria molt inferior a la d'artista o creador. Com si fossim una mena de taller en un país en desenvolupament on es fabriquen espardenyes 24 hores al dia. Molt necessari pel negoci, però molt allunyats de les oficines dels executius a la Ciqnuena Avinguda.

Per això estic molt d'acord que el respecte ha de ser mutu i s'han d'igualar les postures perquè això sigui possible. Jo també crec que editors i autors s'han d'entendre, per això és important que ningú colli a l'altre. Al cap i a la fi, tots tenim el mateix obejctiu: publicar bons llibres i que es venguin tant com sigui possible.

I tanco el raonament citant just la situació contrària: l'autor que és tan famós i poderós que creu que no ha d'escoltar els editors. He llegit més d'un llibre de grans escriptors on es nota que cap editor no s'ha atrevit a entrar-hi. La balança de poder de tant en tant es pot decantar també cap a l'altre costat.

Tirant al cap ha dit...

Vinga, va, anem acostant postures, que ens entenem perfectament!
Com a experiència personal, he passat de tot. Recorde els primers anys com a cap d'edicions en què em tocava, amb vint-i-pocs anys, bregar amb autors consagradíssims perquè introduiren alguna modificació al seu text i em miraven amb molta altivesa menyspreant aquesta opinió que, com bé saps, no sempre és només pròpia (i aleshores mai no ho era), sinó fruit de la suma de diversos informes d'assessors.
Passat el temps, la veritat és que n'hi ha de tot: autors molt receptius al que consideren bons consells i d'altres reticents al que consideren intromissions o exigències sense solta ni volta.
Recorde una vegada que vaig començar a assenyalar-li a un autor algunes qüestions que considerava importants per arredonir l'obra i poder-la publicar i quan ja portàvem una bona estona em va mirar i, amb un mig somriure, em va dir que estava agraït dels consells, però que aquell llibre ja el "colaria" en una altra editorial, que amb el temps que li havia de dedicar a aquells canvis podia escriure una obra nova. I, fet i fet, així ho va fer: aquella novel·la (juvenil, per a més pistes) va eixir editada en un altre segell i, poc després, l'autor va presentar una altra proposta que vam rebutjar amablement però sense entrar en massa detalls (de què hauria servit?).
Bé, anècdotes en podríem contar un fum, de les dues bandes, és clar, però jo francament em quede amb la percepció que naveguem en el mateix vaixell i que cal establir lligams perquè la relació siga fructífiera i beneficiosa per ambdues bandes. Qui n'eixirà guanyant sempre és el lector, que tindrà l'oportunitat de gaudir de bons textos ben editats. Aquesta és l'aspiració màxima que ens mou a editors i escriptors.

SM ha dit...

JC, sabia que si t'apretava ens explicaries alguna anècdota de l'altra banda! :) Interesants les teves aventures amb autors malcarats... El problema, està clar, és quan la balança de poder no està equilibrada, i tot i que jo deia que això sol passar en favor dels editors, tens tota la raó que el cas contrari també és possible.

De la mateixa manera que hi ha bons editors (que saben fer bons suggeriments i no imposar-los) també hi ha bons autors (que saben acceptar els suggeriments bons). Suposo que hauríem d'intentar tots ser d'aquesta mena i no de l'altra! Mentre tinguem clar que editors i autors tenim els mateixos objectius i ens respectem els uns als altres com a professionals, el lector en sortirà guanyant per força.

(Veus?, al final ens hem posat d'acord :))

Art Dissolutions ha dit...

l' editor hauria de buscar l' autor amb la mateixa intensitat que l' autor ha concebut l' obra, perquè l' editor ha de pensar amb el lector. En canvi l' autor, per anar bé, no hauria de pensar ni en editors ni en lectors. El que importa és l' obra, penso jo, vaja...

Salvador Macip ha dit...

Tens raó, Art. L'editor ha de fer la feina que no ha de fe rl'autor, perquè aquest es pugui concentrar en la seva creació Jo també ho veig així.