Per què serveix un editor?

L'anunciada arribada de l'apocalipsi digital al món literari, que almenys a casa nostra sembla que té la tendència a anar-se posposant periòdicament, està portant-nos cap a un replantejament de l'estructura bàsica del negoci, tal i com va passar abans amb el de la música. El tema de la pirateria no és comparable: et pots baixar il·legalment milers de cançons i escoltar-les al teu ipod, però el gruix de la societat és incapaç de fer el mateix amb els llibres (per desgràcia!). El que si és comú és que la internet acosta el creador al públic i li permet saltar-se els mitjancers, que en aquest cas serien les editorials. Tècnicament en podríem arribar a prescindir, tot i que no crec que passi mai (com tampoc no han desaparegut les discogràfiques). Una figura correria el risc de ser una víctima colateral si ens carreguessim l'esquema que tenim ara: l'editor. Realment serveix d'alguna cosa? Patiria molt la literatura si els eliminessim tots els editors del mapa?

Miquel de Palol es lamentava l'altre dia del gir que estan fent els editors, que passen de ser "referents culturals" i marcadors de tendències a simples comptables que es preocupen per arribar a final de mes. L'editor és sobretot un filtre, perquè selecciona els (en teoria) millors llibres d'entre les tonelades de porqueria que la gent escriu. Té, doncs, un compromís important amb el públic, la cultura i la posteritat. Però no hem d'oblidar que tota editorial necessita fer diners per sobreviure, per tant l'editor ha d'aconseguir també que aquests llibres es venguin. És una dualitat que pot portar a línies editorials un pèl esquizofrèniques, on llibres de poca qualitat però amb acceptació popular es barregen amb obres més arriscades i possiblement invendibles. I aquesta seria la millor opció, de fet. Per desgràcia és més comú avui en dia que s'opti directament per llibres populistes i es deixin els riscs per a petites editorials suïcides, una mena d'ONGs de la literatura on sembla que la gent treballa més per amor a l'art que per un sou.

La feina de l'editor no és tan sols la de triar sinó que tradicionalment també ha ajudat a millorar els llibres. I això és més important del que sembla. Ho explicava fa poc un editor en el seu blog: la relació entre autor i editor ha de ser de cooperació i de treballar plegats pel bé dels lectors. Els editors-comptable cada cop ho fan menys, això de buscar els punts febles d'un llibre i trobar solucions. No tenen ni temps, ni ganes, ni predisposició ni, segurament, l'habilitat per dur-ho a terme. De fet no els cal, perquè els llibres que contracten es vendran igual estigui més o menys bé el contingut, perquè els factors que atrauen al públic solen ser uns altres. L'editor que vol implicar-se en els llibres que edita, el bo, el de tota la vida, pot arribar també a ser una figura molt perillosa, perquè la relació editor-autor no és mai d'igual a igual. Un té poder, l'altre no. Un editor et pot suggerir uns canvis al teu manuscrit i dir-te clarament que si no els fas no te'l publica. A mi m'ha passat. Això no és positiu per a ningú: és un abús d'autoritat. L'editor ha de buscar la manera de publicar el millor llibre possible, estic d'acord, però l'última paraula ha de ser sempre de l'autor. Per respecte al creador, l'editor ha de decidir si vol publicar o no un llibre abans de proposar cap canvi. Un cop presa la decisió, llavors té tot el dret a intentar vendre el seu punt de vista, però l'autor té el dret a no voler-lo acceptar. El llibre que s'ha de publicar al final és de l'autor, no de l'editor. Entenc que ha de ser difícil tenir el poder d'imposar les teves idees i ser prou generós com per no fer-lo servir, però hi ha fronteres que no es poden traverssar.

Dit això, he de deixar clar que a mi m'agraden els editors que em fan suggeriments, que es nota que s'han "treballat" el llibre i que els interessa prou com per intentar esmenar el que ells creuen que no funciona. A més, jo acostumo a fer-los cas, perquè els editors bons en saben molt, d'aquestes coses. Veuen defectes que a tu se t'escapen perquè hi estàs massa ficat. Tots els canvis que he fet seguint les recomanacions dels meus editors han millorat els llibres, no en tinc cap dubte. I he d'agrair que cap d'ells m'ha volgut imposar mai res (al que em va dir que si canviava el final de la novel·la es pensaria si me la publicava el vaig enviar molt educadament a pastar fang), i fins ara les experiències que he tingut han estat majoritàriament satisfactòries. Al llarg de la història hi ha hagut molts editors que s'han excedit en la seva feina, però molts més encara que els ha importat un rave el que publicaven. I això és perillós. La figura de l'editor no pot desaparèixer, o acabaríem enterrats en milers de planes insubstancials intentant trobar-ne alguna que valgués la pena. L'editor ha de ser alguna cosa més que un home de negocis: ha d'aprofitar els seus coneixements (fruit d'una posició única) per ajudar el lector a triar i a l'autor a escriure. El poder que té li dóna també una gran responsabilitat. No és una feina fàcil, però és necessària.

[Discutia aquest tema l'altre dia al twitter amb un dels meus editors però 140 caràcters no donen per gaire, per això he fet la extended version de la meva opinió via blog, i així de pas he tancat la temporada de reposicions i he revitalitzat una mica el bloGuejat... bon cap de setmana a tots.]