divendres, 2 de març de 2012

Crònica del premi Carlemany (amb retard)

Us devia una crònica de l'entrega del Premi Carlemany, el segon de la meva sèrie de fotoreportatges culturals, després de la Nit de Santa Llúcia del 2010. Servirà per començar oficialment la tanda de posts dedicats a Hipnofòbiaque segurament aniran omplint el blog aquests propers dies... Han passat unes quantes setmanes però miraré si recordo les quatre coses principals.

La primera va ser una roda de premsa a l'editorial, a Barcelona, precedida d'una sessió de fotos mig improvisada en ple Raval envoltat de grafitis de tota mena (els fotògrafs s'havien d'assegurar que no em posava davant de cap inscripció grollera), que li dóna un toc així com més juvenil a la cosa (primer avís: Hipnofòbia no és una novel·la juvenil). Les podeu veure als links que hi ha al final. N'hi va haver una de divertida, ara no recordo on va sortir, perquè la fotògrafa esperava que passés algú per darrera per fer "d'extra". Però després d'una bona estona assegut en una mena de puntal que m'estava deixant el cul pla, tot el que vam aconseguir va ser la visita d'un gos petaner.

Després de tot això, vam sortir rabent en un cotxe oficial cap a Andorra, on se celebrava la cerimònia d'entrega del premi. Rabent és la millor manera de descriure-ho. El conductor, que òbviament es coneixia el trajecte, va batre tots els rècords de velocitat del ral·li BCN-Andorra, cosa que va deleitar sobre manera els qui anàvem dintre de la batedora. Vam arribar puntuals (és clar!) i sense cap mareig ni lesió severa, que ja és molt. Al Principat vaig tenir una estona (breu) per recomposar-me en una habitació de l'hotel de cinc estrelles que surt a la primera foto i apa, a conèixer les autoritats. És curiós, perquè aquest any el Carlemany ha patit retallades pressupostàries importants, però enlloc de rebaixar pel costat de la parafernàlia (com va succeir als de Santa Llúcia, que ja us explicava que feien passar gana als assistents), han decidit deixar aquesta part intacta i fer que el guanyador s'emporti la tisorada grossa (quina sort que tinc). Suposo que  és una estratègia com una altra per mantenir el prestigi del premi quan l'economia no està per festes. Jo no estic acostumat a conèixer ministres, ni que siguin de països amb menys habitants que el meu poble a l'estiu, així que va ser tota una experiència ser rebut pels alts càrrecs dels organismes andorrans, amb tot el protocol oficial que pertoca, i compartir amb ells la taula de la segona roda de premsa. Són coses que no es paguen amb diners.

Després vam passar a la cerimòna (que podeu veure íntegrament una mica més avall). Abans de començar vaig acabar de conèixer la resta de gent important que havia vingut a l'acte, i entre salutació i salutació, va arribar el moment de la festa. Ja estava tothom anant cap a les seves cadires, esperant l'entrada del convidat d'honor, quan m'adono que la meva bufeta em dóna senyarls d'alarma. Vaig escapar-me corrent al lavabo davant la cara d'horror de la cap de premsa que estava esperant el senyal per fer-me passar. Vaig entrar uns minuts tard, amb tota la sala plena esperant en silenci i els càmeres de la tele mirant el rellotge preocupats (sort que no m'enfocaven, perquè em vaig posar vermell). Però és clar, no podien començar sense mi... L'entrega del premi va ser sòbria però molt maca, amb unes peces musicals molt ben escollides i interpretades. A la foto veureu que sembla que estigui jugant amb el telèfon enlloc d'escoltar els músics, però no és cert: estava tuitejant la cerimònia en directe (en estèreo, perquè al meu costat la meva agent feia el mateix).  S'ha de complir amb la quota 2.0. Al final vaig poder fer el meu discurset improvisat digne dels Òscars (vegeu-lo a partir del minut 28 i mig) i em vaig deixar de donar les gràcies a un munt de gent, com sol passar en aquests casos.

A continuació vaig tenir el plaer de conèixer els nanos del jurat que havíen escollit la novel·la d'entre els tres finalistes seleccionats pel primer comité (insisteixo: Hipnofòbia no és una novel·la juvenil), els que surten també a la foto dalt de l'escenari. Vaig poder donar-los les gràcies i també preguntar-los què els havia agradat menys del llibre, que és el que més sol interessar als autors. Va ser una conversa molt maca i desenfadada, i molt reveladora. L'última etapa de la festa, després d'unes quantes entrevistes amb els mitjans andorrans, va ser el sopar de gala, altre cop amb totes les autoritats pertinents (la taula era molt llarga) i que vaig coronar amb una discussió amb el Vicenç Villatoro sobre la conveniència o no de sortir a veure món per motius laborals i el problema que no hi hagi lloc per a tots després per tornar. Com a exiliat veterà que sóc, la meva visió era una mica diferent de la seva, tot i que coincidíem que sempre cal ampliar fronteres, això sí.

A l'hotel vaig fer una mica d'egosurfing (s'han d'aprofitar les oportunitats com aquestes de veure el teu nom als mitjans), contestar les felicitacions que vaig poder al facebook, al blog i al twitter, i després a dormir una mica. Això de ser el centre d'atenció d'un dels actes culturals grossos que té un país (petit) és molt intens. Vaig començar el matí següent amb un parell d'entrevistes que havien quedat penjades i després vam tornar cap a casa, aquest cop a velocitats més decents. Abans de sortir del Principat vam parar a comprar la premsa local. No passa sovint que surts a les portades de tots els diaris nacionals... (d'acord, només en tenen un parell!) I aquesta va ser més o menys l'aventura del premi Carlemany. Us deixo amb el vídeo i un petit recull de premsa.



El Periódico d'Andorra (i aquí una entervista)
Diari d'Andorra (i aquí una entrevista)
Fòrum Andorra

El Periódico
Diari de Girona
Vilaweb (amb videoentrevista)
El Punt/Avui
Ara (i aquí)
La Vanguàrdia
El País

Intocable digital
La malla

Ràdio i televisió d'Andorra (vídeo de la roda de premsa, i aquí el resum de la cerimònia)
Ràdio Palafolls
Ràdio Marina
80 grams
ACN

11 comentaris:

LEBLANSKY ha dit...

Espectacular!

Francesc Puigcarbó ha dit...

em pregunto si aquesta de la foto és la cara que set va quedar en saber que havies guanyat aquest important premi. Felicitats de nou!

Francesc Puigcarbó ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Clidice ha dit...

Home, així t'entrenes per quan siguis el putu amu en un país més gran, no? :)

Alyebard ha dit...

Admiro aquesta capacitat que tens de fer tantes coses a l'hora. Ara a per un altre premi (literari o científic)

anna g. ha dit...

Els senyors del país dels Pirineus són ben peculiars. T'ho diu algú que hi ha viscut durants molts anys i que també ha rebut un premi literari andorrà (no tan important com el teu). Enhorabona (again) pel premi, Salvador :)

XeXu ha dit...

Estaves nervioset al principi del parlament, eh? Hehehe. Però és que això d'entrar a la sala cordant-te la bragueta ja ho té això, fa posar nerviós! Felicitats pel premi i pels honors, però m'estàs fent entrar unes ganes de llegir el llibre... lladre.

Elfreelang ha dit...

Et felicito!

jomateixa ha dit...

Ah! tu si que dorms! és que he llegit el primer capítol (cosa que no hauria d'haver fet,perquè ara m'he quedat... a l'espera), i vaig pensar: potser és que ell no dorm i per això pot arribar a fer tantes coses... hehe
Ja m'he imaginat la novel·la amb la música inicial del vídeo: palpitacions.
Quin jurat més perfecte, així sí que es pot dir que han opinat tots els públics.
Felicitats

jomateixa ha dit...

ep! me n'oblidava:
tan anar que si al Pirineu Lleidatà, que si Andorra... i a Lleida no t'hi deixes caure mai.
Apunta a en aquesta agenda tan apretada que en un futur hi has de fer alguna parada, alguna presentació, alguna xerrada o el que sigui!!

pepi ha dit...

Felicitats!