Hipnofòbia: making of (I)

Com us anava dient, hauria d'haver arribat a les llibreries la meva darrera novel·la, Hipnofòbia, Premi Carlemany per al Foment de la Lectura i la que completa la primera dotzena de llibres publicats. Però per motius tècnics sembla que fins el 3 d'abril no arribarà a la majoria dels llocs. Els qui tingueu ganes de llegir-la haureu d'esperar una mica més. He agafat el costum d'explicar al blog el making of dels meus llibres, per si hi ha algú interessat en saber què passa entre bastidors (i també per a què quan sigui vell pugui recordar com va anar tot plegat), així que no trencaré la tradició aquest cop...

Es pot dir que Hipnofòbia és el llibre que més he tardat a escriure en la meva vida. El primer fitxer que tinc a la carpeta de la novel·la data del 1998, l'any que aterrava a Nova York (és amb tota seguretat el primer text que vaig enllestir al pis de Madison Avenue amb el carrer 97). Es tracta d'un conte que vaig escriure per a un recull que no es va arribar a publicar mai (un segon intent, anys després, va ser més fructífer). Em feia ràbia que quedés inèdit, perquè estava content de com m'havia sortit aquesta provatura, que m'havia portat a un estil diferent a tot el què havia escrit fins llavors. Vaig pensar que potser podria fer un recull amb altres històries de temàtica similar, entre fantàstica i de por. Em vaig posar a treballar poc després en un segon conte aprofitant una idea que havia tingut anys enrere, però em vaig quedar miserablement clavat a la primera plana. Decebut, vaig aparcar el projecte i vaig començar a treballar en una història que se m'acabava d'acudir i que em creia que m'aniria bé per explotar aquestes tècniques noves que estava descobrint. S'acabaria convertint, vuit anys després, en la meva primera novel·la en solitari.

Hipnofòbia no torna a treure el cap fins el 2005, uns mesos abans que m'estrenés a les llibreries gràcies a Mugrons de titani. L'Amadeu Leblanc, que per aquell lavors editava el Lovecraft Magazine, em va animar a anar als escenaris de la costa de Nova Anglaterra que va utilitzar Lovecraft a les seves novel·les i fer un reportatge per a la revista. Em vaig deixar convèncer amb facilitat. L'excursió (a la qual vaig arrossegar la meva dona i la meva mare i una amiga, que estaven de visita) va ser molt inspiradora, i quan va ser l'hora de posar-me a escriure, no podia deixar de pensar en els personatges d'aquell conte inèdit. I si els feia viatjar fins a Gloucester? Hi encaixaven bé. Però podrien aguantar una història més llarga que un conte? Al final, l'article que li vaig enviar al Leblanc no entrava en el terreny de la ficció (per desgràcia no es va publicar mai, perquè no va sortir el següent número de la revista), però guardo alguns experiments que apuntaven cap aquesta direcció. I res: aquesta vegada tampoc no va quallar.

El tercer intent va venir dos anys després. Una amiga que feia d'editora en una revista mèdica anglesa em va explicar que estaven preparant un concurs de contes de temàtica científica (en anglès, és clar) i em va reptar a presentar-m'hi. El premi era la publicació i unes quantes lliures. Vaig mossegar l'ham, ja em coneixeu. Em venia de gust provar d'escriure en una altra llengua. I des del principi vaig tenir molt clar què faria: la continuació de la famosa història inèdita. Només faltava veure si el meu anglès estaria a l'alçada. Deuria estar-hi, perquè el conte va ser un dels escollits (el podeu llegir -il·legalment- aquí).

Ja ho tenia: els dos primers capítols d'una novel·la (en dos idiomes diferents, això sí) i una idea bastant concreta de cap a on havien d'anar les coses a partir d'aquell punt, curiosament, seguint unt tema molt relacionat amb El rei del món i El joc de Déu, sense planificar-ho expressament. Volia mantenir el concepte inicial del recull de contes més o menys independents, però integrant-los en un marc comú que acabés formant una sola història. Una mena de novel·la fragmentada, que em va semblar un format poc comú. Era l'estiu del 2007 i ja m'havia tret del damunt els projectes que duia entre mans (les primeres versions d'El joc de Déu i Ullals), així que estava lliure per continuar amb l'experiment. Ganes no me'n faltaven. Però la vida a vegades té altres plans...

(Continuarà...)