Moebius i jo

Jean Giraud, Moebius, va morir el cap de setmana passat. Era un dels meus dibuixants preferits. Recordo que me'l va descobrir el Leblansky quan jo feia segon de BUP. Llavors jo estava molt ficat en les directrius que marcava la revista Cairo, descobrint tot això de la línia clara, i no m'havia parat encara a explorar la banda del Metal Hurlant, que era qui publicava el Moebius. Però quan vaig llegir el primer Incal, vaig veure la llum. Des de llavors m'he comprat qualsevol cosa seva que ha sortit a casa nostra, incloent la col·lecció sencera de Blueberrys amb totes les seves variants, malgrat que el western no és un tema que m'apassioni gaire en format còmic.

Norma va publicar als 80 un àlbum d'il·lustracions que es deia Venecia Celeste. Valia cinc mil pessetes, si no m'equivoco, que era el meu pressupost en còmics de gairebé mig any (llavors un àlbum típic de tapa dura valia unes 500 pessetes). El Venecia Celeste era com un tresor inabastable, el Sant Grial dels còmics. Però vaig estalviar religiosament i al final vaig aconseguir comprar-me'l. Recordo obrir-lo emocionat, amb cura per no fer-lo malbé, el meu primer llibre-objecte, més per ser admirat que llegit.

Els dibuixos del Venecia Celeste eren espectaculars. Ningú feia res semblant a Moebius llavors (ni ara), quina meravella. De tots ells n'hi va haver un que em va cridar especialment l'atenció. Me'n vaig enamorar, com aquell qui diu. Al final vaig anar a fer-ne una fotocòpia a color, que en aquells dies costava un ull de la cara, amb molta cura de no espatllar el llibre obrint-lo massa a l'hora de posar-lo dins la màquina, i aquella imatge va anar a parar a la meva carpeta de l'escola, degudament folrada d'aironfix. Era una mica polèmica, perquè es tractava d'una noia (molt jove) totalment despullada, però els professors no es van atrevir a dir-me res. Al cap i a la fi, allò era "art", no la clàssica pinup grollera que decorava les parets dels adolescents dels 80 (digues-li Sabrina, Samantha Fox...). Els pits de la noia no tenien res de sexual per a mi i que ho veiés de forma diferent tenia un problema.

Quan vaig acabar COU, vaig retallar poc a poc el dibuix amb un cutter i el vaig transferir a la meva carpeta de la universitat, com si fos la cosa més natural del món. Em va acompanyar tota la carrera: vaig escriure-hi els apunts a sobre durant sis anys. També va provocar alguns comentaris jocosos, però per mi era com tenir una reproducció d'El naixement de Venus o qualsevol altre clàssic. Després vaig passar al laboratori i allà ja no feia servir carpeta. La noia de Moebius, altre cop retallada amb cura, va acabar penjada a la paret. A Nova York, el meu cap se la mirava al principi amb cara de pocs amics, però al final va acabar acceptant que els europeus som tots uns depravats i no em va demanar mai que la traiés, tot i que era el primer que veia tothom que entrava al laboratori.

El 2006 vaig decidir fer-li un homenatge i la vaig convertir en la protagonista d'un conte en el què un home es perdia dins del seu dibuix. Va sortir publicat a Quina gran persona!, el recull que va guanyar el VIIè Premi Vila d'Almassora. Potser la noia sense nom em va donar sort. I ara la tinc a la paret del meu despatx, com veieu a la foto. Una mica arrugada, després d'haver passat més de 25 anys plegats, però tan atractiva com quan la vaig descobrir a les planes del Venecia Celeste. Encara desperta algun comentari dels puritans anglosaxons que la veuen per primer cop. Suposo que ja no ens separarem mai més. Tot això ho dec al geni de Moebius. El trobaré a faltar.