Hipnofòbia: making of (II)

(ve d'aquí)

La segona meitat del 2007 va portar un grapat de canvis a la meva vida. Per un costat em vaig llençar de cap a això de la divulgació científica, esperonat per la meva dona, que havia tingut la idea inicial, i el meu agent, que m'acabava d'aconseguir un molt bon tracte amb l'Editorial Destino pel primer llibre, fins i tot abans que n'hagués escrit la primera frase. Per altra banda, vaig canviar de feina i de continent i, a sobre, vaig tenir un fill. Tota i la meva llegendària capacitat de multitàsking, us podeu imaginar que una novel·la no tenia cap possibilitat de germinar en aquest entorn. Hipnofòbia parcada un cop més, doncs.

Aquest anava en camí de convertir-se en el meu projecte maleït quan, el 2008, un amic editor em va preguntar per què no feia una novel·la de ciència ficció per una col·lecció que ell dirigia. El tema no em venia molt de gust (El joc de Déu ja havia tingut una mica de fantasia, preferia fer una cosa més realista) però llavors vaig recordar aquells dos capítols que tenia fets, esperant l'excusa per ser continuats. No era ciència ficció pròpiament dita, però tenia un component fantàstic important. Potser serviria. Vaig veure que era una oportunitat d'or per desencallar-los i vaig començar a donar voltes altre cop a l'argument. I llavors sí que els astres es van alinear.

A principis del 2009 feia un forat a l'agenda em posava a escriure Hipnofòbia a temps complert. Vaig començar refent el primer capítol i traduint el segon. Aquell altre conte que s'havia encallat passava a ser el cinquè. La resta s'anava omplint pràcticament sola. Us en vaig parlar poc després al blog, crípticament, és clar: la meva idea era intentar fer una barreja de contes i de novel·la, amb uns capítols més curts centrats pràcticament només en un diàleg, com si fossin petites peces de teatre. És a dir, tot plegat havia de ser un recull d'històries independents entre elles, però que descrivissin un arc temàtic comú. Una mica com passa en una temporada d'una sèrie de televisió, per exemple els Expedients X, que podrien ser un referent en aquest cas. (També us vaig explicar un episodi, totalment cert relacionat amb els meus experiments amb l'alcohol, que veureu que va acabar integrat en la història.)

El XeXu, en la seva crítica al llibre, una de les primeres que han aparegut, es queixava precisament que això li dóna un ritme diferent al llibre, i una fragmentació inesperada, que alguns poden trobar estranya. Bé, és un experiment, sens dubte no és una estructura habitual, però crec que encaixa bé amb la mena d'història que volia explicar. Per la seva banda, la jomateixa al seu blog troba que aquesta estructura i el seu ritme peculiar enganxen i et fan venir ganes de més, o sigui que dependrà dels vostres gustos. Esteu avisats. Ja em direu què us sembla a vosaltres si us el llegiu.

Però tornem al making of. Per fi, el maig del 2010, dotze anys després d'haver escrit la frase inicial (de la què no he alterat ni una coma en tot aquest temps), vaig acabar la primera versió de la novel·la. Les coses havien canviat una mica els dos darrers anys, i en aquells moments l'opció original de publicació no va acabar de funcionar. Durant aquells mesos d'anar amunt i avall, anava repassant i reescrivint el text, com sempre faig, i escoltant les opinions dels meus lectors de prova. Un any després, el maig del 2011, ja tenia una versió final de la qual estava veritablement satisfet. Era el moment de pensar seriosament què en podia fer. La meva agent ho va veure molt clar: acabaven de publicar-se les bases d'un premi nou que li anava com anell al dit a Hipnofòbia. Vaig decidir confiar en la seva intuïció (com sempre faig) i la resta, com se sol dir, és història.