A partir del post que vaig fer l'altre dia sobre les arrels de la família del meu pare he entrat en contacte amb uns quants bisbalencs (en Josep, la Irene i l'Enric, tots ells Masips en un grau un altre, però no parents) que generosament me n'han facilitat més dades. No recordo, per exemple, si m'havien explicat que abans del meu avi ja hi havia un altre Salvador a la família, el que seria el meu tiet-besavi., Mossèn Salvador Macip Sas. L'Enric Masip m'ha passat un breu resum de la seva vida, que acaba així:
"En pau, dins el seu domicili, esperà el resultat de l'estranya tempesta que havia esclatat, i el 24 de juliol d'aquell 1936 allí mateix va ser detingut i, després del seu pas per la presó provincial, era assassinat amb altres presoners al Camp de Mart amb motiu del pas per Lleida de la temible columna Durruti."
Just dos anys després que morís aquell capellà de 61 anys a mans de les forces republicanes, el meu avi per costat de mare era enviat a l'Ebre amb la Lleva del Biberó per intentar frenar l'avenç inexorable de les tropes de Franco cap a Barcelona. Per sort en va sortir il·lès.
Les guerres tendeixen a ser absurdes, però les civils enacara ho són més. L'atzar i la geografia poden fer que et trobis a un costat o altre d'una pistola sense que et donin gaires oportunitats d'escollir. Ja sabeu que sempre que puc em queixo que a la nostra literatura sobren novel·les sobre la guerra i drames familiars, però sentint aquestes històries m'entren ganes de fer-ne una...
[A la foto, la casa pairal de la nissaga Macip, can Trucafort.]
9 comentaris:
Actualment crec que totes les guerres són civils, no tan sols a causa de la germanor universal sinó perquè enfronten també els 'de dins' en dos o molts més bàndols. Només cal veure el tema del col·laboracionisme a França o els dissidents alemanys.
Sobre la lleva del biberó que encara es justifiqui dient que es pretenia allargar una guerra ja perduda de feia temps em sembla una mostra més de les lectures històriques que fem, condicionades a una mena de mística mítica del passat.
Franco va allargar la guerra intencionadament per estossinar els contraris i aconseguir més poder, ja que també en morien 'dels seus' que li podien fer ombra però el govern republicà va ser molt cruel i curt de vista. Els dirigents ja feien cap a l'exili i encara afussellaven gent per 'derrotista' si gosava afirmar que la guerra estava perduda.
S'hauria perdut igual sense aquesta lleva però hauria sobreviscut molt de jovent, pràcticament criatures, sense cap mena de preparació militar enfrontats a ja sabem qui i què.
S'han fet moltes novel·les sobre la guerra però moltes no passen de contes de bons i dolents, gairebé només salvo Incerta glòria, ara per ara, així que, ja ho saps, tot està per fer.
DONCS IMAGINAT UNA FAMILIA,AN MORTS A TOTES DUES BANDES,DEMENCIAL....LA DIFERENCIA ES QUE,UNS VAN ASESSINAR DURANT UNS FETS DE BRUTALITAT COLECTIVA,ELS ALTRES....A SANG FREDA DURANT ANYS I PANYS. ONDIA SEMBLOR LA MEVA MARE¡...
JUGANT AMB BARCELONA
Hola Salvador!
T'he enllaçat al meu blog, com a exemple de proud Yul Brinner :)
A tu la closca et lluu per fora i per dins! ;)
Cafelitus
Molt em temo que hi haurà poques famílies d'aquest país que no hagin tastat les meravelles d'haver de gestionar ambdós bàndols. Tantes injustícies no les justifiquen una sola justícia.
Sempre és sorprenent fer arqueologia de la pròpia geneologia o família.
Em quedo amb la frase de Clidice:
"Tantes injustícies no les justifiquen una sola justícia."
Júlia, tens raó. Una cosa és l'aspecte que tenen les guerres sobre el paper, i l'altre al carrer. Es fan moltes barbaritats, en nom d'una cosa o d'una altra. I aquest és el problema que dius de les novel·les de guerra: caure en una història amb blancs i negres o en la simple acumulació de desgràcies. És un repte fer-ne una de diferent.
Oliva, la guerra és una excusa per deixar anar el costat animal de les persones, del color que siguin. Les ideologies a vegades queden en un segon pla.
Clidice, és cert que el cas de la meva família deu ser habitual, i demostra com d'absurd és tot plegat. És bona la frase que dius.
GAbriel, remenar les arrels sempre porta sorpreses interessants.
si, l'assassinat indiscriminat de capellans per part de faccions del bàndol republicà es una realitat difícil de justificar...
Jo també tinc a la meva família membres que van patir la repressió d'un cantó o l'altre. Potser per això em vaig fer objector de consciència.
esbrinar sobre el passat és un vici i enganxa molt!!! Vigila que jo vaig acabar fent, d'aquest vici, una professió!
Publica un comentari a l'entrada