Crims de sang (post Sant Jordi, 6 de 7)

De la generació d'escriptors catalans nascuts a a dècada dels setanta, Sebastià Alzamora és potser un dels qui escriu millor. A més és un tot terreny. És un bon articulista (la  seva columna diària a l'Ara, abans a l'Avui, rarament punxa), domina la poesia i brilla especialment quan fa prosa. Llegiu Nit de l'ànima, per exemple, i veureu com treballa el llenguatge (les primeres vint o trenta planes són una descripció antològica d'un clau... i no em refereixo al que serveix per penjar un quadre). El problema és que explorant els límits literaris a vegades pot resultar feixuc de llegir (la mateixa Nit de l'ànima al final es converteix en un exercici d'estil que no aconseguiex -o no vol- construir un relat coherent, i l'experiència s'allarga massa). He tingut la mateixa sensació llegint algun dels seus poemaris més críptics: la tècnica a vegades no està al servei del resultat final.

L'Alzamora sembla ser conscient d'això i alterna els llibres "experimentals" (que crec que també són necessaris per a la nostra cultura, no em malentengueu) amb d'altres de més "populars". Crim de sang és d'aquests darrers. Té tots els ingredients per agradar el gran públic, per això és una bona elecció per representar el premi Sant Jordi. És, de fet, una novel·la històrica sobre un episodi relativament poc conegut de la guerra civil espanyola. A més, està escrita com una novel·la negra coral, un cop més amb els seus cadàvers, els seus dolents fugissers i el policia cremat que intenta resoldre el cas (ja és el tercer d'aquesta mena que comento aquí... i després dic que no llegeixo novel·la negra!). Els qui els agrada aquests gèneres de llibres (històric i/o negre) s'ho passaran bé.

Però l'Alzamora no en té prou, i afegeix un parell de tocs surrealistes a la trama: un dels protagonistes és un vampir (esbrinar quin d'ells és part del misteri), o almenys es comporta com a tal, i de tant en tant apareix un cavall-frankenstein passejant-se per la ciutat com si fos la cosa més normal del món. Recorda, de manera més continguda, el que han fet el Nopca i l'Espasa en els seus llibres: afegir amb tota naturalitat elements fantàstics a una història més o menys "normal" (és curiós que hagin coincidit tots tres, i el meu, en una mateixa fornada). Aquests tocs de (ciència-)ficció clàssica li donen un aire especial al llibre que per mi el fa més atractiu (si hagués estat només pel drama històric, tot i que està molt ben portat, segurament no m'hagués agradat tant) i a més permet a l'autor plantejar una comparació interessant entre els monstres de ficció i els reals. L'escena final, on convergeixen totes les línies argumentals, reals i fantàstiques, és simplement apoteòsica, un bon exemple de com culminar la tensió narrativa d'una novel·la. La veritat és que he disfrutat llegint-lo.

En resum, un premi Sant Jordi una mica diferent al que estem acostumats (un aplaudiment al jurat per escollir-lo), molt ben escrit, això era d'esperar, que barreja amb impunitat un grapat de gèneres, des del políciac al terror victorià, d'una manera poc habitual en els llibres publicats per les nostres editorials "grosses", que hauria d'interessar tant als qui busquen coses originals com els qui prefereixen la novel·la més clàssica.