dilluns, 11 de juny de 2012

La dona que es va perdre (post Sant Jordi, 5 de 7)


Aquest és un altre llibre de la tongada del Sant Jordi '12 que barreja realitat i fantasia, com El talent, Crim de sang (que comentaré aviat) o la mateixa Hipnofòbia. Sembla que les noves generacions ens hem posat d'acord per equilibrar una mica el panorama literari català, històricament més partidari del realisme pur i dur... A La dona que es va perdre, els percentatges realitat/irrealitat són variables. La primera part passa en el nostre món, o una versió alternativa almenys, on apareixen amb tota naturalitat alguns elements estrambòtics, com les màquines de canviar el sexe, certs objectes que semblen dotats de vida pròpia o uns talps transformistes que s'arrenquen el cor. Aquí és on potser més s'assembla a les altres novel·les que he citat, perquè juga a mantenir les aparences realistes sense renunciar a la fantasia, tot i que queda molt clara la vocació més surrealista del llibre, que acabarà d'esclatar en el segon tram. [Atenció: hi ha alguns petits spoilers als següents paràgrafs.]

En aquesta part del mig, l'Alícia protagonista fa el tòpic viatge a través del mirall (una pantalla de cine aquest cop) i se'n va al país de les meravelles (el regne dels talps). Aquest em va semblar el tros menys original, i se'm va fer un pèl llarg, però això és simplement una qüestió de gustos. Al tercer acte, l'acció torna als orígens, amb un component nostàlgic molt eficaç i el soterrament de les línies fantàstiques, gairebé com si només haguessin passat en un llarg somni de la protagonista. Sembla la coda d'un llibre diferent, de fet, de la manera com l'autora s'oblida de les trames principals de les planes anteriors, però et deixa amb un bon gust de boca. 

L'Espasa té una altra cosa en comú amb en Nopca o l'Alzamora: que escriu bé. Té un estil molt natural, amb un humor potser més controlat i menys esbojarrat que el del Nopca però que també s'infiltra subtilment per tot arreu, per acabar criticant sense miraments la nostra societat. L'autora construeix escenaris complexes sense que se li noti l'esforç, perquè usa una narrativa molt directa i gens artificiosa, i això és un plus. Per això una proposta així resulta creïble. Quan ja portes unes quantes planes, et sembla el més normal del món que una dona i un talp s'enamorin, per exemple. I quan al final la protagonista es troba en una vida que no és la seva, t'és fàcil assumir la metàfora i ficar-te en el realisme de la crisi dels quaranta d'una dona casada, com si no fos més que l'altra cara de la moneda de la història dels talps.

La valoració del conjunt és sens dubte favorable. La dona que es va perdre és un llibre interessant i diferent  (ja sabeu que això ho aprecio molt), que requereix un cert interès del lector per la literatura fantàstica (o almenys alegòrica), és cert, però que si entres en el seu món particular et farà passar una bona estona.

6 comentaris:

XeXu ha dit...

Aquest llibre m'interessa prou, no he volgut llegir les parts que dius que poden ser spoilers, tinc intenció de llegir-lo i és bo de saber que la impressió general és bona, l'originalitat és una cosa que valoro força en un llibre.

Yáiza ha dit...

Jo també m'he saltat els trams spoilers, no fos cas... ;)
Gràcies per la recomanació. Per cert, has llegit molt, i molt ràpid, des de Sant Jordi fins ara!

carina ha dit...

No sé, suposo que acabaré llegint-lo, però ja saps que tinc certes reticències caps els escriptors d'aquí. Aquest estiu intentaré conciliar-m'hi i ho provaré.

Aris ha dit...

El títol m'agrada

Anna Maria Villalonga ha dit...

M'està costant un esforç sobrehumà tirar endavant amb aquesta novel.la. A veure què tal el tercer tram. El primer, suportable. El segon, pesat. No he entrat en la història, malgrat totes les picades d'ullet i totes les referències, explícites o implícites. I el pitjor és que llegeixo crítiques superbones. Per a mi, s'ha magnificat. És original i ocurrent, però també és desigual i a moments, mal travada. Em temo que la meva ressenya anirà contracorrent.

Salvador Macip ha dit...

Anna, desconfia sempre de les crïtiques molt positives! El llibre té virtuts i defectes, com tots i estic d'acord que baixa el ritme en alguns punts, com deia a la meva crítica. Però en general em va agradar.