El talent (post Sant Jordi, 3 de 7)

Mentre esperava el torn per entrevistar-me (era el segon cop que havia d'enfrontar-me a la seva gravadora), el Jordi Nopca parlava amb el meu cap de premsa sobre la seva novel·la, que acabava de sortir. Vaig sentir que comentaven el fet que l'hagués tret una editorial "petita" i que el Jordi deia que el lector mitjà no és conscient de quina editorial hi ha darrera un llibre. M'hi vaig ficar i vaig opinar que, tot i que segurament tenia raó, jo m'havia comprat El talent precisament perquè el publicava Labreu.

La raó és simple. La seva col·lecció Cicuta és un aparador de nous "talents" (perdoneu la broma) amb uns principis molt clars de saltar-se convencions i publicar llibres diferents però de qualitat. M'he llegit els tres que han sortit fins ara (ja us en vaig recomanar un l'any passat) i els he gaudit immensament, fins al punt que ara em refio de les seves recomanacions sense dubtar-hi gaire. Cap d'ells ha estat, almenys per a mi, "el llibre de l'any", ho reconec, però això no vol dir que no m'hagi agradat endinsar-me en els universos particulars d'unes noves veus que bramen amb molta potència. És un risc (el dels lectors, el dels autors i el dels editors) que crec que queda amplament compensat amb l'originalitat dels resultats.

No caldria que digués gaire més sobre El talent. Després d'aquesta recomanació ja sabreu a qui de vosaltres pot interessar. Si que voldria remarcar la naturalitat amb la què Nopca barreja coses possibles amb la fantasia més desmesurada (un truc que també fa un altre llibre que comentaré d'aquí uns dies, com si s'haguessin posat d'acord), per mi el principal encert de la novel·la. De fet, la trama esbojarrada sembla que no és més que una excusa per anar enllaçant situacions còmicament absurdes, seguint una mica els principis de l'slapstick culte dels Monty Python, narrades amb molta frescor i originalitat.

I aquest potser és el taló d'Aquil·les del llibre: no té un destí clar, més enllà de la crítica òbvia al negoci literari contemporani, que ja queda ben definida en les primeres cinquanta planes. Això no m'hagués importat gaire si no fos perquè vaig trobar que s'allargava una mica (jo m'hagués carregat l'etapa a Cotlliure, tot i que té moments molt bons). L'excés d'estímul pot acabar desconnectant els receptors o, dit en termes menys científics, l'acudit perd força si dura massa, per molt que faci riure. El principi és brillant, i tota l'etapa portuguesa té un ritme impecable, però amb unes quantes tisorades trobo que el producte final hagués guanyat.

Però això no treu que llegir aquesta novel·la sigui un viatge en muntanya russa molt divertit. Hi surten tota mena de referències culturals, barrejades sense cap mena de respecte, una cosa que m'agrada molt. Des del Rabbi Jacob (un mite de la meva infantesa) a Ramon Llull en persona, o a una intervenció d'Aristòtil que parodia amb alegria els deus ex machina. I la millor frase de distracció que he llegit mai, tan absurda com inesperada: "Croyez -vous que monsieur Arthur C. Clarke était vraiment un pédophile?". Molt recomanable si busqueu una cosa que se surti dels paràmetres habituals.