divendres, 8 de juny de 2012

Carretera secundària (post Sant Jordi, 4 de 7)

[Reprenem la tanda de ressenyes literàries després d'aquest petit parèntesi].

Vaig descobrir Joan Carreras amb L'home d'origami. Era una novel·la que partia d'una premisa molt original i tenia un to austerià ben aconseguit (a part d'una campanya de promoció viral provocadora). El principal problema que li vaig trobar, i és una cosa totalment personal, va ser que al segon acte el llibre deixava de banda la història incial i s'entretenia amb altres personatges per mi menys interessants. Però en Carreras escriu bé i sap construir uns bons protagonistes, i això fa que se li perdonin aquestes coses. M'ho vaig passar bé, llegint aquell llibre, prou com per voler reincidir amb el seu autor.

Carretera secundària m'ha semblat un pas endavant, una narració més unitària i més treballada. Aquí no abandona el personatge principal, un dibuixant de còmics separat, que progressivament s'endinsa en una crisi depressiva molt ben descrita. Aquest és per mi el principal alicient de la novel·la: com aquesta persona de mitjana edat interacciona amb la seva família mentre poc a poc perd contacte amb el món real.  Un altre cop, digne de Paul Auster.

Aquesta vegada, però, en Carreras ha afegit un altre element al llibre, una mena de misteri que fa que Carretera secundària es pugui llegir també com una novel·la negra, amb un cadàver, un dolent fugisser, un policia veterà i tots els altres elements de rigor.  No sé si és una maniobra intencionada de l'autor per obrir-se a un públic més ampli (que se'l mereix), o potser ho fa per compensar que en l'altra línia argumental hi ha poca acció (que tampoc n'hi cal). Sigui com sigui, trobo que funciona bastant bé en el context del llibre. No m'ha interessat tant com el relat de la descomposició del protagonista, això és cert, però és possible que a altres els passi just al revés. El final, abrupte com un cop de puny, és un altre encert.

En resum, Carretera secundària és un llibre interessant i ben escrit, amb un bon ritme, que té una dosi d'intriga i una atmosfera psicològica intensa, fet per un narrador que sap moure els fils dels seus personatges amb delicadesa. Té elements que poden atraure a diferents tipus de lectors, i això és bo. Doneu-li una oportunitat.

8 comentaris:

Deric ha dit...

Me l'apunto!

jomateixa ha dit...

Jo també vaig llegir L'home d'origami i fins i tot vaig fer-li una entrevista a en Joan Carreras (no li agraden però...)
M'has fet despertar la curiositat, apa, un altre que també farà cap a la llista de pendents.
A veure si afluixes amb les recomanacions que se m'està fent la llista massa llarga!!

Quadern de mots ha dit...

Des que vaig llegir la primera ressenya que el tinc apuntat. Ara, pacientment, espero que el portin a la biblio per agafar-lo.

Assumpta ha dit...

Tal com el descrius sembla força interessant, per una banda crec que em podria agradar però... ehem... creus que "per una altre banda" m'agradaria "a mi"? (Ei, en XEXU sempre m'ho diu, eh?) ;-))

Salvador Macip ha dit...

Assumpta, és que tu ets una mica difícil, eh? Encara no he aconseguit qeu en llegeixis un de meu! Començo a conèixer cap a on vas, i diria que aquest potser t'agradaria, encara que no crec que t'entusiasmi.

Assumpta ha dit...

Sí, ho reconec... No "una mica", no. Sé que sóc "molt" difícil en aquesta matèria.

Deixant de banda que pugui ser una mica "beateta" en el sentit col·loquial de la paraula, el "problema" és que a mi, quan llegeixo, em passa una cosa molt rara i que no sé si li passa a tothom, que em fico "totalment" a dins, com si allò que llegeixo ho estès veient just davant meu... Un llibre que a tothom li encanta "Kafka a la platja" a mi em va esgarrifar tant aquella escena d'aquell tio disfressat de Johnny Walker, matant els gats d'una forma tan refinada... em va semblar d'un cervell tan retorçadament malèvol que vaig deixar el llibre, perquè "allò" ho estava fent davant meu... i jo no li podia dir "però sàdic, salvatge!!! què estàs fent???" i tirar-li el primer que trobés pel cap per evitar que seguís provocant aquell patiment... Ho recordo i encara em sembla esgarrifós.

I igual em passa amb les escenes de sexe diguem-ne pujadetes de to... perquè em fan sentir com si jo fos allí al davant i, la veritat, no hi tinc cap interès :-)

Ja saps que algun dia en llegiré algun de teu, algun que estigui segura, que... ehem... no tingui contraindicacions ;-)))

Elfreelang ha dit...

Em prenc nota...gràcies!

Josep ha dit...

A la llista.