La mort del corredor de fons (post Sant Jordi, 2 de 7)

No sóc un lector habitual de novel·la negra, però n'he llegit alguns clàssics i de tant en tant m'agrada deixar-me portar per un bon misteri. Ho dic perquè no puc comparar el Jordi de Manuel amb altres autors famosos del gènere, que és el que vist que fan a moltes crítiques. Sí que sé que m'agrada el seu estil. He llegit ja tres entregues de la saga del seu detectiu, en Marc Sergiot, i en tinc un parell més esperant torn. O sigui que són novel·les que m'han interessat prou com per voler-ne més. Això podria ser el resum del meu comentari sobre La mort del corredor de fons: un llibre ben escrit, que et fa passar una bona estona encara que no siguis un fan de la literatura de crims, i que a sobre et fa venir ganes de llegir-ne més. No està gens malament!

A les primeres escenes de la novel·la hi ha una persecució antològica pels carrers de la Vila Olímpica que marca una mica el ritme del llibre que, de fet, no és tan un misteri del tipus "qui és l'assassí", sinó la crònica, molt ben portada, d'una fuga contrarellotge. Un criminal fugint d'un altre, de fet. L'encert principal de la novel·la és que els personatges són creïbles, no acartronats i en blanc i negre, com passa sovint en aquesta mena d'històries. Per mi és el pols entre aquests dos elements dels baixos fons el qui domina el llibre, per sobre del crim en sí mateix, de les intervencions del Sergiot, fent més aviat de catalitzador de la història, el seu paper habitual, o del macguffin del tràfic d'organs (no és un spoiler: des del principi queda clar). És un llibre que es llegeix ràpid i amb interès, d'un autor que sap portar bé el ritme i bastir una trama amb ofici. Si no coneixeu l'obra d'en Jordi, és una bona manera d'iniciar-vos-hi.