Llavors vaig a internet a veure què n'ha opinat la gent. Hi trobo un excés de crítiques entusiastes, tant de professionals com d'afeccionats. No és estrany: entenc que la novel·la sap guanyar-se un tipus de públic majoritari (pel tema, la manera que està escrita, el currículum de l'autor o el que sigui). Ja ho vaig argumentar en aquest post: que t'atrapi o no un llibre és una qüestió de gustos, no hi tinc res a dir. A mi m'agraden coses molt concretes que a molta gent no li interessen, i al revés, o sigui que fins aquí tots tan amics.
El que no em quadra és que individus que se suposa que hi entenen una mica (i no parlo necessàriament de crítics que cobren un sou, que ja sabem com són, sinó de lectors amb una trajectòria més o menys solvent) puguin dir que el mateix llibre que acabo de llegir està tan ben escrit, té uns diàlegs riquíssims, uns personatges molt ben construïts i altres comentaris sobre la qualitat literària que no s'aguantarien davant d'un tribunal. Cal recòrrer tan generosament a la hipèrbole? Si vols deixar bé el llibre perquè t'ha agradat (o ets amic de l'autor o li deus un favor a l'editor, que ja són altres temes), per què no et centres en les coses bones que segurament té i pares de buscar-li virtuts inexistents? Si jo llegeixo una d'aquestes crítiques abans de comprar-me el llibre, m'esperaré un tipus d'obra que no és, i el més probable és que, empipat per l'enganyifa, no li sàpiga veure el costat positiu. No li estàs fent cap favor.
No fa falta escriure com Thomas Pynchon per fer un bon llibre (de fet, els qui dominen així el llenguatge a vegades fan novel·les pesadíssimes), ni cal otorgar-li automàticament estàtus de "gran escriptor" a l'autor d'una història que t'ha arribat al cor. Per fer de comentarista, primer has de ser honest amb tu mateix i no deixar-te enlluernar. Que l'autor ensopegui amb paranys tècnics evidents no et converteix en una persona menys "culta" si t'acaba agradant el que ha escrit. Potser aquest és el problema, que per justificar una reacció visceral legítima davant d'una peça literària necessitem recórrer a arguments objectius que mantinguin les aparences, perquè segons com, sembla que només podem parlar bé en públic de la "alta literatura". Si un llibre agrada, automàticament ha de ser una obra mestra. I l'objectivitat salta per la finestra.
[Aquest post és una mena de remake d'un anterior que volia posar com a colofó de les reposicions d'estiu, perquè és un dels més visitats del blog. Però m'ha semblat que no tenia gaire sentit ressuscitar la crítica a la crítica d'un llibre que ja està oblidat, així que l'he actualitzat i generalitzat una mica. La sensació que descrivia en aquell post d'ara fa just dos anys se m'ha repetit unes quantes vegades des de llavors, per això he cregut que el tema era encara vigent. A més, m'ha esperonat un post de l'Anna que fa poc deia una cosa molt semblant sobre un llibre que jo vaig intentar criticar de la forma més objectiva possible tot i que m'ho havia passat bé llegint-lo.]
17 comentaris:
Ara m'has fet sentir una mica d'hipocondria emocional d'aquesta, m'has fet pensar si faig bé les crítiques, si en sé prou com per parlar de llibres... ai, que de vegades parlem i no tenim prou eines per fer-ho.
Per altra banda, m'has fet pensar en un post que he fet recentment sobre llibres de platja. Sobre l'alta literatura jo sempre tinc les meves reserves.
Tant en literatura com en cinema depèn de qui et fa la recomamanció li fas més o menys cas en funció de les crítiques anteriors i de les decepcions.
Hola, Salva i amics
En primer lloc, gràcies per enllaçar-me. Efectivament, tu i jo vam intercanviar opinions respecte a un llibre en qüestió fa uns quants dies. Un llibre molt lloat que a mi no em va agradar gens.
És encertat tot el que dius.
Fer crítica literària o de cinema no és fàcil. Evidentment, s'hi llença molta gent i els professionals sabem que no tothom està preparat. Això fa una mica de ràbia, perquè es transmeten informacions poc elaborades, massa personals (per bé i per mal) o que es regeixen per paràmetres que poc tenen a veure amb la literatura o amb el cinema.
Tanmateix, això és així. És un fet i la xarxa en va plena. No passa res. També em sembla que té un cantó ben positiu, perquè indica que la cultura és viva i molt viva.
El problema és quan ens entestem a quedar bé amb algú o quan no col·loquem les nostres percepcions en el punt adequat.
No es tracta tant de distingir entre "alta literatura" o "literatura popular" (creu-me que tant en la meva activitat docent com en la investigadora aquesta disjuntiva té un paper rellevant i sovint neguiteja), sinó d'intentar ser realment equànims. I, sobretot, sincers.
Com tu dius, tampoc no cal destruir sistemàticament. Es poden destacar les coses bones (tota obra en té) o es pot remarcar la sensació que l'obra ens ha causat(que ens pot haver agradat molt sense ser una gran obra o desagradat molt tot essent molt reconeguda).
Jo crec que una part del problema rau en la mania d'aquest país d'encimbellar o ensorrar. De posar en un pedestal o de considerar una merda. Doncs no, perquè habitualment les coses no són ni tan blanques ni tan negres. El gris és el color imperant, una enorme gamma de grisos que fa que tot tingui coses bones i coses dolentes.
Sospito sistemàticament de les crítiques excessivament bones. Sovint estan vinculades a afers alients a l'obra mateixa (amistats, interessos econòmics, ideologies). També sospito de les hipèrboles d'aquest país, on a les coses una mica originals o diferents (que no necessàriament bones)se'ls dóna una volada que sobrepassa allò que seria lògic.
Exemples els que vulguis. La pel·lícula "Pa negre" em sembla un bon exemple per mesurar això que diem.
Bona pel·lícula, sí. Bona ambientació i feina d'actors, sí.
Pel·lícula sublim del món mundial, doncs no. Jo n'he vist un munt (espanyoles i estrangeres) molt similars. Moltes. Per què aquesta exageració? Doncs perquè som un país no normalitzat que necessita mites.
No dic que tot això només passi amb la literatura o el cinema català, no. Però en som proclius. És lògic, fins a cert punt. Però jo lluito contra aquesta mediocritat de pa sucat amb oli sempre que puc.
No tothom ho entén. Però es tracta de ser just i sobretot honest amb un mateix. No per ser profundament catalana m'han d'agradar els castellers (no sé si m'explico). Al pa, pa. I al vi, vi.
Amb obres extrangeres també passa. I fa la mateixa ràbia.
En quasevol cas, per damunt de tot, fa falta ser honrat. Si no us fa res, us enllaço un post d'un altre bloc meu on hi ha el resum d'una ponència sobre crítica cultural. Pot resultar interessant.
I perdoneu, demano disculpes per aquest rotllo.
http://alombradelcrim.blogspot.com.es/2012/07/joaquim-noguera-i-la-critica-cultural.html
Crec que aixo m'ha passat unes vegades. I clar sembla un parany per als lectors. I tampoc es un favor al autor.
Per a mi, es la historia, el tema/rema, la versemblanca i els caracters de protagonistes que fan un llibre. No els critics no fan, ni un text ple de hiperboles o mes ben dit mentides.
Per tant, en la majoria dels casos intent de no llegir res sobre un llibre abans de llegir-ho. Aixi es "tabula rasa" i no em sent enganyada.
Salva, quan vaig comprar-me el teu llibre Hipnofobia no sabia res del que deien els critics i tampoc sabia res mes de ti com autor.
nomes vaig llegir mig pagina i pensava m'ho comprare.
Estic en favor dels textos que reflecteixen d'una manera autentica i tampoc son eulogies hiperboliques.
Moltes gràcies per l'anàlisi, Anna Maria, estic molt d'acord amb tu. Deu ser aquest complex que tenim de cultura petita el que ens fa trobar obres mestres sota les pedres (tot i que coses semblants passen a altres països). És cert que desconfiar d'una crítica extremadament positiva és una bona norma. No hi ha cap llibre perfecte i un bon crític ha de saber assenyalar també els punts negatius, per a què el lector valori pel seu compte. Com tu dius, fer crítica és una professió com qualsevol altre, que requereix saber-ne, i ens trobem massa amateurs i "professionals" que no respecten els principis bàsics. Trobo bé que la gent es llanci a comentar a la xarxa, i ràpidament veus els qui no ho fan gaire bé i els que són ponderats malgrat fer-ho com afeccionats. El que em molesta és que de tant en tant gairebé tothom es dedidiqui a regalar elogis innecessaris, per motius que no sempre estan clars...
Chrys, és veritat, sovint és millor no llegir res sobre un llibre abans de comprar-lo. Però les crítiques, professionals o no, serveixen per orientar-te una mica entre el munt de novetats que es publiquen cada setmana, és difícil escapar-ne del tot...
Aquest post m'ha deixat pensant una bona estona sobre diferents temes. N'hi ha un que em volta pel cap des de fa temps: es pot mesurar objectivament la qualitat? I a partir d'aquí: qui decideix qui està capacitat per fer-ho? Què cal per tenir una opinió útil? No pot tothom fer una valoració d'una obra literària en base als seus propis criteris (que sempre tindran un punt més o menys gran de subjectivitat)?
Totes preguntes són al marge del punt central del teu article, que entenc que és destacar que una crítica s'ha de fer des de la sinceritat. Amb això hi estic absolutament d'acord i sempre que m'ha tocat criticar un text, he procurat fer-ho així. És cert que de vegades m'he mossegat la llengua (o els dits, si ha estat crítica escrita) per no esmentar errors que clamaven al cel però crec que mai he elogiat falsament un aspecte que jo considerés erroni.
Fins i tot, entre els crítics, has de fer una selecció. Això és com quan cites un historiador en un treball que, acte seguit, has d'especificar a quina escola pertany i, invariablement, trobaràs un altre historiador que llegirà aquell període des d'una altra vessant totalment distinta. Tanmateix jo ja fa temps que he decidit no comentar sobre crítiques de llibres, atenent que la majoria de gent confon els gustos propis amb la qualitat literària. I és aquí on te n'adones de la meravella de la lectura, la possibilitat d'endinsar-te en una obra amb diferents registres, cap dels quals t'ha de fer sentir culpable. Si t'agrada distreure't amb Marcial Lafuente Estefania (encara en fan?) és tan lícit com els Assaigs de Montaigne, Tolstoi, Dostoievsky, Shakespeare ... Ara, si ets honest, també sabràs què llegeixes en cada moment i quina és la seva qualitat intrínseca.
Per cert, respecte a aquesta dèria nacional de creure que cada autor nostre és mereixedor de sis Nobel (amb un no n'hi ha mai prou), moltes vegades surt ja del mateix autor (que no ho dic pel d'aquest blog, que juga en una altra lliga). Parlo amb força escriptors, dels que no tenen massa tirada, i sempre em quedo amb la sensació que creuen que hi ha una conxorxa mundial per fer-los la traveta. Si això de la crítica ja és fotut, l'auto-crítica ja és una entelèquia.
Salut i sorry per l'extensió.
deedsig 93Jo no em crec ni les meves pròpies crítiques literàries: quan he fet algunes relectures passat un temps, me n'adono que canviaria algunes coses que vaig escriure amb sinceritat amb la primera llegida.
Sí que trobo és la majoria de vegades estan inflades, les crítiques literàries i de cinema.
Perdona tanta eliminiació, avui no encerto ni una.
Suposo que els erudits son els que poden dir si un llibre esta bé o malament escrit. Jo només puc dir si m'agrada o no m'agrada. Jo hi han llibres que considero rodons, ben fets. Per exemple L'illa del Tresor es un d'aquest, trobo que té les descripcions, l'intriga i demés en la seva justa mida. Per mi no sobre ni una coma. Però segurament per altre gent serà un llibre carrincló, avorrit. En el cinema passa el mateix. Els ocells o Psicosi de Hitchcock per mi també son obres mestres però segurament molta gent no les considera. segurament dec ser un incult, però a mi per exemple Milan Kundera es del més avorrit que he llegit mai
Crec, Salvador, que amb una mica de nas no costa tant descobrir quan una crítica té fonament i quan ve guiada per un entusiasme irracional.
Estic d'acord amb el que diu l'Aris: jo no puc dir si és bo o no, un llibre. Però puc expressar l'opinió de què m'ha semblat A MI com a lectora.
És evident que després, cadascú, per triar, tindrà presents (o no) aquells digueu-li comentaris, digueu-li crítiques, digueu-li ressenyes o digueu-li ics d'aquells (professionals o no)amb qui acostuma a coincidir amb opinions i gustos.
I també estic d'acord, 100% amb el que exposes, Salvador: de vegades sembla que dir que un llibre no t'ha agradat, o no t'ha acabat de fer el pes sigui un atac a la cultura, a l'autor, a la literatura en general...I simplement, és una opinió com també ho és dir que no m'agrada gens la crema catalana i no he trobat cap cuiner que se m'ofengui.
Crec que en general costa dir que un llibre no t'ha acabat d'agradar o que li trobes aquesta pega o aquesta altra. I crec que s'hauria de fer més per procurar ser més objectius. També crec que quan fas una crítica no professional sobre un llibre bàsicament exposes la teva opinió i, després, el que et llegeix i ha llegit el llibre podrà estar-hi més o menys d'acord.
Ara bé, sovint els que més engalanen un llibre són els editors o els crítics professionals. Te'l venen i després tu, des de casa, no t'acabes d'atrevir a dir que no t'ha convençut o que no és tan bon com te l'havien venut. Crec que són aquestes crítiques les que fan mal al lector honest i coherent que se sent decebut després de llegir segons quina obra.
per això jo mai critico la qualitat d'un llibre perquè desconec el tema, l'únic que realment se es si m'agrada o no m'agrada i això es indiscutible xD
Això passa de vegades, que trobes que la història és bona, però l'escriptor no l'ha sabut escriure prou bé.
Crec que és força difícil escriure, s'ha de trobar el punt on el lector deixi la realitat i es trobi submergit sense voler-ho en una realitat paral·lela.
no tots els llibres ho aconsegueixen.
Publica un comentari a l'entrada