Recull mediàtic de la setmana

Dissabte passat es va publicar el meu article mensual d'opinió a El Periódico. El podeu llegir de franc aquí. No m'he pogut resistir a fer un article sobre la manipulació, que els qui us passeu per aquí sovint ja sabeu que és una de les meves obsessions (porto tres novel·les sobre el tema!), partint d'un treball científic que vaig trobar sorprenent. I de pas critico una mica aquesta democràcia que tenim, plena de forats.

El diumenge següent va sortir a l'ARA la columna Immortals i perfectes, on explicava una experiència personal recent a les aules. Els metges són gent curiosa, per si no ho sabeu... Trobareu l'article aquí (registrar-se és de franc).

(Si no us heu atipat de sentir-me parlar de ciència, aquest diumenge estaré a les 12.30 al Via lliure de RAC1, parlant de transgènics que donen càncer i unes quantes coses més.)

Finalment, avui ha sortit el nou número de la revista Esguard, on ja sabeu que també hi tinc un espai mensual (anomenat Corrandes d'Exili), on intento explicar com es veu Catalunya des de fora. Aquesta setmana parlo de com està canviant la "marca Catalunya" des que els carrers s'han omplert d'estelades. Pels qui no teniu iPad i no us podeu descarregar (gratuïtament) la revista, us l'enganxo aquí.

La marca Catalunya 

La premsa internacional està dedicant força atenció a Catalunya darrerament, tot un canvi si tenim en compte que sempre ha volat per sota del radar de la majoria de països. Als Estats Units, almenys segons la meva experiència els nou anys que hi vaig viure, els desconeixement en vers la identitat catalana era total. Però és clar, parlo d’un país on una bona part de la gent ubicava Espanya a Sud-amèrica, fins i tot els novaiorquesos, que se suposa que tenen una mica més de cultura. 

Sempre hi ha hagut un comodí al qual podíem recórrer en cas de necessitat: Barcelona. Tots sabem que les olimpíades del 92 van servir per posar-la al mapa com a marca. El preu que es va pagar va ser que una sola ciutat eclipsés el conjunt que representava, però potser en aquells moments no hi havia cap opció millor, o no es va saber trobar. Reconec que durant el meu exili americà, vaig rebaixar moltes vegades 60 quilòmetres els meus orígens blanencs per estalviar-me explicacions a la pregunta d’“on ets?”. Nombrant Barcelona n’hi havia prou. És clar que la imatge que s’invocava era la del parc temàtic que tanta ràbia fa als qui voldrien que la Ciutat Comtal fos considerada com un centre de referència cultural: una postal de Gaudí, sol, platja i Rambles. I no estiris gaire més del fil que et sortiran els toros i el flamenc. 

Els cinc anys que fa que visc al Regne Unit han estat diferents. Aquí si dius que ets de Barcelona automàticament et contesten: “ah, català?”. En general tenen una idea bastant clara del tema. Potser la proximitat fa la diferència, o el fet que aquest país, amb Escòcia, Gal•les i Irlanda del Nord a les seves files, entén millor el problema de les nacionalitats que no pas un gegant federalista com els Estats Units, de grans extensions i xifres amb molts zeros, on les coses petites no es consideren viables. Fora dels Estats Units, ajuda molt l’ambaixador que és el Barça. Podem queixar-nos que el futbol fa el paper del nou opi del poble, però no es pot negar que tenir un equip que guanya partits a l’esport més popular del planeta és una màquina propagandística fenomenal, i no tan sols per la ciutat. 

Els canvis polítics dels últims mesos sembla que estan construint una marca Catalunya de més llarg recorregut que la que existia fins ara. Barcelona ha preparat el terreny durant dues dècades, ni que sigui només geogràficament, i ara molts descobreixen que a aquest racó de la península ibèrica hi passen altres coses. El que no sabem és quin pòsit en quedarà, de tot això. Potser Catalunya es veurà com un poble que lluita pel seu dret a decidir, una imatge un punt romàntica que pot generar simpaties, o potser com uns irresponsables que en temps de crisi volen complicar la recuperació econòmica d’una peça clau de la Comunitat Europea. 

Aquest matís és més important del que sembla, perquè les aspiracions catalanes poden dependre de les complicitats que s’estableixin a fora, sobretot un cop ha quedat clar que si hi ha separació no serà gaire amigable. Per això la balança la pot decantar que els qui tenen accés a les tribunes internacionals sàpiguen explicar bé el seu punt de vista. No articular els raonaments de forma adequada pot acabar donant punts a l’opció contrària, com ha demostrar fa poc Alejo Vidal-Quadras. A part de polir els seus nous programes electorals, els partits que competiran a les urnes el novembre faran bé de treballar una mica els afers exteriors, perquè qualsevol esforç dedicat a consolidar la marca Catalunya, cap a un costat o cap a l’altre, pot tenir rèdits importants a curt termini.