Esguard: Diari d’unes eleccions vistes des de la distància (II)

[Aquest dimecres va sortir la meva columna a l'Esguard. Pels qui no teniu iPad i no podeu gaudir d'aquesta revista digital en tot el seu esplendor gràfic, us penjo el text a continuació.]

L’endemà de les eleccions parlava amb els meus companys anglesos i no sabien massa bé què m’havien de dir. Què havia passat exactament? S’havien acomplert les prediccions, oi? Almenys això era el que anunciaven la majoria de diaris britànics, que semblava com si tinguessin els titulats escrits des del dia abans. La veritat és que fins i tot a mi em costava traduir en previsions coherents els resultats del plebiscit. Majoria independentista però amb un líder amb les forces reduïdes. Només algú molt avesat a la idiosincràsia catalana pot entendre que les xifres reflecteixen amb naturalitat el garbuix habitual d’opinions que és el nostre país. Fins i tot quan tres quartes parts dels votants tenen clar l’objectiu que volen, no es posen d’acord en la millor forma d’aconseguir-lo. No passa res: així és com sempre hem fet que avancin les coses, no és pas qüestió de canviar ara. 

 No és estrany, però, que a fora no ens acabin d’entendre. La premsa de la dreta nacionalista espanyola, per exemple, ja cridava blat abans de tenir-lo al sac i ben lligat. Una forma curiosa d’interpretar com va a anar la jornada electoral. Sent realistes, la secessió potser es veu més difícil ara, però no crec que ningú pensés abans que havia de ser un passeig. Encara poden passar moltes coses, és aviat perquè cap dels bàndols canti victòria. En tot cas, Catalunya ha deixat de ser actualitat a la premsa internacional, i veurem quin pòsit ha quedat de tota aquesta campanya quan arribi el moment que els polítics hagin de buscar simpaties a l’altra banda dels Pirineus. Mentrestant, només es fixaran en nosaltres quan Messi faci miques un altre rècord o el Barça afegeixi més títols al seu palmarès. Són els millors ambaixadors que tenim, ens hi hem d’acostumar.    

 ****** 

Encara em costa més d’explicar als anglesos els atacs continuats contra el català orquestrats pel govern central. Els estirabots d’en Wert només són una gota més al vas que fa dècades que està ple, no hauríem d’estar ni sorpresos ni indignats, ja. Però algú que no està al corrent de l’historial quasi mil·lenari de picabaralles entre castellans i catalans ho veu molt absurd. Al Regne Unit també conviuen més d’una llengua oficial i, almenys pel que em diuen els que tinc al voltant, fan tot el possible perquè les minoritàries no desapareguin, perquè les veuen com part de la riquesa cultural de l’estat. Hauria de parlar amb uns quants gal·lesos per saber si això és acurat, és clar, però el punt de partida sembla bastant diferent.

No es pot acusar en Wert i els seus sequaços de ser innocents en aquest tema. Si per ells el problema és el nacionalisme perifèric, que amenaça amb trencar aquesta unitat del país que tant valoren, està clar que la forma de frenar-lo és diluir la cultura que li fa de motor. Tenen bons referents: l’estratègia ha funcionat molt bé a Ses Illes i al País Valencià, on el català naufraga cada dia una mica més i si es fes un referèndum d’aquests de “sí o no”, tothom té clar qui tindria la majoria de vots. Però com que sembla que a la Meseta llegeixen llibres d’història diferents, ningú no els ha explicat que al Principat hi ha un gruix més important de ciutadans de cultura catalana que a altres comunitats, i que són especialment tossuts. 

Recordo que vaig llegir una vegada en algun lloc que a la meva escola, estrenada a finals del franquisme, feien des del principi totes les classes en català, cosa que evidentment estava prohibida. Només canviaven d’idioma quan venia algun revisor del Movimiento, que sempre ho trobava tot en ordre. I així les promocions que van sortir aquells anys previs al canvi van ser les primeres del país que dominaven tant el castellà com, per fi, la seva llengua materna. Perquè la immersió lingüística defensa el català sense aixafar el castellà, ho sap tothom que hagi viscut a Catalunya els darrers quaranta anys o s’hagi pres la molèstia d’investigar una mica. Protegir la llengua de Cervantes no ha sigut el motiu per iniciar l’enèsima croada per espanyolitzar l’infidel, és evident.

***** 

En el darrer article us parlava del meu intent de votar per correu. Veient com estaven anant les coses, em sorprenia una mica totes les queixes que arribaven dels quatre cantons de món. Si havies fet els deures quan tocava i estaves inscrit a la llista corresponent, el procés semblava relativament senzill. Jo, almenys, no havia hagut de fer res més que enviar una carta. Per això em sonaven a exageració les acusacions d’entorpir la democràcia que se sentien per tot arreu aquells dies: el sistema del vot per correu sempre ha funcionat malament, això ja ho sabíem, degut a una burocràcia excessiva i uns funcionaris que semblen poc disposats a col·laborar. Aquest cop no semblava que estigués passant res fora del normal. 

Fins que, amb el temps just, em va arribar el sobre amb les paperetes que havia d’enviar al consolat. El problema? Que només me n'hi havien posat dues per escollir: la d'UPyD i la d'hartos.org. Casualment, cap d’elles era la que volia. Un error innocent? Quan vaig twittejar la foto de les dues paperetes solitàries, la majoria de comentaris que vaig rebre apuntaven més cap a mala intenció. És difícil no ser suspicaç en situacions com aquesta, quan surten traves inesperades que et compliquen el poder exercir un dret constitucional. 

Al final, com a resultat d’una sèrie de caramboles, vaig poder aconseguir la papereta que volia, i vaig enviar el sobre just abans de la data límit. Suposo que deuria arribar bé al seu destí i va comptar a la columna que havia de comptar (Veieu? Fins i tot jo m’he tornat suspicaç). Al final, del 10% d’exiliats que havien aconseguit passar la primera prova, diuen que només la meitat van poder votar. “Errors” com el que vaig patir i retards inexcusables van encarregar-se de deixar la resta fora de joc. Aquesta experiència (i totes les anteriors, de fet) hauria de fer que a algú amb una mica de poder se li encengués la llumeta i decidís aplicar d’un cop les tècniques modernes de comunicació, que simplificarien notablement el procés i eliminarien els molts forats negres que té. Però és clar, el vot dels exiliats no importa prou per fer l’esforç, ni a les dretes ni a les esquerres. Què hi farem.