Quan fa uns mesos vaig engegar la campanya per "salvar" El rei del món, vaig estar parlant (virtualment) amb en Gerard Guix, que em va explicar que el seu primer llibre havia patit una sort similar i que tampoc creia que s'ho mereixés. Vam quedar que intercanviaríem novel·les "maleïdes", i així és com al cap d'uns dies em va arribar a casa La deriva dels continents.
Després de d'haver-la llegit puc dir que en Gerard té raó: és una novel·la que es mereixia més ressò que el que va tenir. Quan es va publicar el 2005 jo tampoc no en vaig parar esment tot i que, curiosament, comparteix algunes característiques amb El rei del món. Totes dues són novel·les on la violència i el sexe tenen un paper predominant, i comencen amb un acte violent espectacular. Després divergeixen: La deriva és un puzzle d'històries que s'encreuen diverses vegades al llarg del llibre, formant una mena de macramé diabòlic que acaba esclatant en una catàstrofe. Acaba o comença, perquè el capítol final és el que obre la novel·la, i per tant sabem com convergiran finalment tots els personatges. És una elecció encertada perquè evita que el lector es distregui amb el "cap a on va tot això?" i es pugui centrar en el camí que recorren les històries.
En Gerard és un home de teatre, pel que veig en la seva biografia, i això es nota en la manera com mou els diversos elements i en la frescor dels diàlegs. Fins i tot en els moments més increïbles, com els pocs que són voluntàriament fantàstics, el conjunt flueix amb naturalitat, amb un ritme molt audiovisual, que era una mica el que jo intentava fer també a El rei del món. El resultat és una mena de Vides creuades, el collage cinematogràfic que Robert Altman i Frank Barhydt van construir a partir de contes de Raymond Carver, però més bèstia, amb psycho killers diversos i dones que es passegen en pilotes per la ciutat. Potser per això és un llibre que tampoc està dirigit al gran públic, com els altres que estic comentant aquests dies, però que sens dubte ha d'interessar a un cert tipus de lector que busca coses un pèl diferents.
En resum, crec que és una novel·la que val la pena rescatar. Està ben escrita, és directa, àgil i breu, i més enllà de les trames
creuades, parla de les misèries humanes elementals d'una manera
interessant. Potser té algun tic de principiant, com en té també El rei del món, és clar, però al costat de l'agilitat narrativa d'en Gerard passen desapercebuts. Pel que es veu es reeditarà aviat en format de butxaca, suposo que a arrel de l'èxit de la recent trilogia crossover d'en Gerard. Li desitjo una segona vida amb molt més públic.
7 comentaris:
Llencem els llibres a caminar pel mon i els /ens carreguem d'esperances. Al cap del temps la vida ens els torna derrotats... o victoriosos.
Perquè triomfin, amabilíssim Salvador, cal que algú més s'hi interessi, dels que ho podrien fer. I aquesta llista és llarga encara que no ho sembli: editor, agent (si en tenim; jo no); amic periodista; amic crític en revista de lletres. I, finalment, la Institució. La ILC té tos els mecanismes efectius, ja es veu amb els que els interessa promoure i traduir i als que passegen per la Rambla (de Barcelona) amb els seus X traductors. ¿Com s'ho han fet? A mi no em coneix cap editor estranger... però ells sí que tenen els contactes. "T'ha de demanar un editor estranger", m'han respost al llarg de tants anys. ¿Com, algun editor estranger coneix aquesta dona que viu en lloc tan amagat, i la crida?
Ja ho veus, Salvador. Jo també me l'he mirat molts anys, el llom taronja del llibre. Amb impotència, rebent negatives. Fins que un senyor que sí que em coneix i és de Lleida opta per fer de mecenes, perquè se n'ha de dir així.
Gràcies pel teu comentari. Sort i felicitat en el que escriguis.
Mira, el buscaré a vore si el puc llegir. El rei el món em va agradar.
Vaja quin tema, el de publicar...
Què pensar quan, després d'insistir (àlbum de còmic, poesia, assaig i novel·la gràfica), només coneixes el refús. Qui és aquí l'escarransit?
Olga, la meva limitada experiència en aquest tema em diu que els agents ajuden molt a trobar aquests editors estrangers que poden "demanar" un llibre. Els escriptors no tenim temps (ni els contactes normalment) per sortir a "vendre" els nostres llibres, i si no hi ha aquest esforç només els llibres que es venen molt capten l'interès dels editors estrangers. La ILC i el Llull promouran un cert tipus d'escriptor, això és cert. Si no tens la sort o l'habilitat per poder entrar en aquest grup no hi pots comtpar gaire.
En el cas dels castellans és més difícil d'explicar i justificar que ens ignorin, perquè molts d'ells estan a casa nostra i saben llegir en català. Haurien d'estar al cas del que es publica i "pescar" els llibres més interessants... Almenys tu n'has acabat trobant un. Espero que l'"aposta" del senyor Pagès tingui els rèdits que el llibre mereix!
Què be que hagis llegit el Gerard Guix!
CristinaTGN
Què be que hagis llegit el Gerard Guix!
CristinaTGN
En els meus temps de llibretera patia molt en veure la desproporció de vendes entre els llibres: més de la meitat d'ingressos provenien d'una minoria de títols.
Em sabia molt greu veure bones novel·les que passaven sense pena ni glòria. Sort que alguns lectors em feien cas i optaven per comprar 'worst sellers'.
Potser si la vida dels llibres fos més llarga, aquestes obres poc valorades tindrien una oportunitat. Però, perque això passes hauriem de viure en una societat que no fos capitalista...
Espero que les noves tecnologies que propicien el boca-orella (blocs, xarxes socials...) ajudin a difondre aquestes petites joies que passen desapercebudes.
Publica un comentari a l'entrada