Adéu a les llibreries

[Penjo l'article que es va publicar ahir a la revista Esguard, pels qui no tingueu iPad. I aprofito per recordar-vos les meves altres col·laboracions mediàtiques d'aquestes darreres setmanes: a El Periódico, intentant entendre perquè les dones estan discriminades, i a l'ARA, parlant de l'absurda divisió entre ciències i lletres.]

Les llibreries tanquen. Quina pena. Ho he dit sense cap mena de sarcasme: em fa pena de veritat. Perquè les llibreries m’agraden. M’agrada entrar-hi, m’agrada l’olor que fan, m’agrada perdre-m’hi tanta estona com em vingui de gust i m’agrada deixar-me una fortuna en llibres que no tindré mai temps de llegir. Passejar-se entre lleixes atapeïdes, remenar, tastar algun fragment a l’atzar i després triar el que et vols emportar a casa és un petit plaer. Un plaer obsolet i poc pràctic, tot s’ha de dir. És molt més efectiu teclejar una paraula màgica (Amazon, per exemple) i amb un sol clic transferir al teu wishlist tot el que veus. No és massa diferent al què hem fet sempre: mires les portades, pots fullejar, atendre (o no) a les recomanacions dels experts (uns algoritmes que saben què t’agrada igual o millor que el teu llibreter de capçalera) i escoltar l’opinió de tants lectors com et vingui de gust. Fins i tot pots optar per comprar de segona mà i estalviar-se una bona part de l’import. I tot des de la comoditat de la teva cadira. Amb una competència així, és normal que les llibreries tinguin problemes de subsistència.

La seva crisi és universal i no té cap mena d’importància per a la literatura: la gent no està deixant de llegir, simplement està comprant a llocs diferents. El que estem vivint és l’evolució natural d’un format de venda, paral•lel a la que experimenta qualsevol altre negoci. Quan vam passar de les botigues de queviures als supermercats i dels cines de barri als multisales molts també van posar el crit al cel. Comprar un iogurt o veure una pel•li el dissabte a la tarda va perdre encant, però va guanyar moltes altres coses. Podem dir fàstics de la FNAC, El Corte Inglés i fins i tot les botigues clòniques de La Casa del Libro, però els seus avantatges són evidents, sobretot com a models econòmics. No és estrany que en la lluita darwiniana per a la supervivència siguin les que acabin al capdamunt de la cadena tròfica.

Però ni tan sols la gran superfície és immune als canvis de paradigma. Fa uns tres anys van tancar totes les botigues que la cadena Borders tenia al Regne Unit. La de la meva ciutat va acabar convertida en una franquícia de productes per a mascotes. Quan encara vivia als Estats Units, vaig adquirir el costum d’anar a passar la tarda de tant en tant a una d’aquestes peculiars macro-llibreries. Eren més aviat biblioteques amb servei de cafè, que oferien des de conferències a una selecció de les darreres revistes que podies fullejar sense que ningú et digués res. I sempre estaven a rebentar. Constatar que ni així eren rendibles va ser tota una sorpresa. Poc a poc t’adones que el problema és transversal. La setmana passada anunciaven que la cadena HMV, que ven principalment discs, DVDs i Blu-rays, tancaria 223 botigues al Regne Unit, la meitat de les que té. És la realitat: la cultura ja no es compra al carrer, sinó a internet (el tema de la pirateria mereix un article a part). Qui no ho hagi vist venir és més fòssil del que es pensa.

La crisi del negoci del llibre tot just està començant. El format digital és encara una anècdota a la majoria de països, però és poc probable que d’aquí deu anys es continuï llegint en paper. Potser els mateixos que encara comprem CDs seguirem preferint els llibres com a objectes físics, amb olor a tinta i aquest tacte aspre, però serem minoria. Els nostres néts parlaran dels llibres com els nostres fills del casset: una andròmina d’altres temps superada per la tecnologia actual. Aquesta generació veurà com no queda ni una llibreria al planeta i, encara menys, una biblioteca (quin sentit tindrà anar a buscar en préstec un llibre que et poden enviar per email?). Més que lamentar-nos, anem-nos preparant.

En el que porto d’article, he anunciat un apocalipsi global que tothom sap que s’aproxima i he acceptat amb resignació que canviarà la manera que tenim de consumir literatura. Ara esborreu tot el que he dit i tornem a començar.

*******

Les llibreries tanquen. Tenim un problema greu. Ja no parlo de la humanitat en general, sinó dels catalans. Per a la nostra cultura, les llibreries no són botigues, ni negocis, ni inversions: són centres d’oxigenació. Són punts de resistència tan necessaris com la immersió lingüística a les escoles, la televisió pública o la xarxa hipertrofiada de premis literaris. Van jugar un paper imprescindible durant la transició, però encara ara proporcionen la visibilitat als nostres llibres que la lògica del mercat, a la qual estan sotmeses les grans superfícies, no li concedirà mai.

Perquè tots sabem que la nostra literatura no és normal. No té el volum que li pertoca per la seva base lectora. Potser el català el poden llegir onze milions de persones, però els qui escullen voluntàriament comprar llibres en aquesta llengua amb prou feines arriben a un milió, segons deia una enquesta recent. És un decalatge que a curt i mitjà termini no el soluciona ni una declaració d’independència. En canvi, produïm quantitat i qualitat per saturar sis vegades un mercat com aquest: uns 8.000 llibres el 2011. En el mateix any, a Espanya se’n publicaven set vegades més en castellà, quan el públic potencial és 47 vegades més gran. Les xifres no quadren. I sort que en tenim, perquè aquesta és una altra de les crosses que li donem a la nostra llengua i que li permet aguantar-se quan l’Estat del qual depèn burocràticament la ignora o, directament, li fa la traveta.

Potser la solució passa per acceptar d’un cop aquest fet diferencial i deixar de veure la llibreria a Catalunya com un establiment que ha de quadrar els comptes a finals de mes. Reconvertim-les oficialment en espais de promoció, difusió i propaganda de la llengua. Que rebin subvencions de la mateixa manera que les biblioteques. Que passin a ser totes estatals, si cal. Que la Catalònia deixi amb orgull el seu lloc a la mena de negoci que funciona a Plaça Catalunya i s’ubiqui en un carrer cèntric però assequible, amb tot el suport institucional que calgui. Que la Generalitat ajudi també a Proa Espais a ressuscitar en un local més modest. I que a la vegada inverteixi en un portal online amb cara i ulls on puguem comprar qualsevol llibre amb un sol clic, com fem ja en anglès i en castellà. Que les noves llibreries acullin més actes públics. Que s’hibridin amb bars i restaurants, com ha fet Laie, i programin espectacles de petit format. Que es reinventin, en definitiva. Potser així quan el llibre de paper hagi acabat d’agonitzar i les llibreries no tinguin raó de ser, encara ens quedaran epicentres guerrillers on podrem seguir mantenint viva la nostra cultura.