Ressenya: Doce cuentos malévolos

Des que vaig anunciant per aquests móns que no m'agraden els contes rebo un munt de suggeriments i regals per solucionar el problema. Tot això em va molt bé, perquè així descobreixo un munt de coses interessants que m'havien passat per alt. L'última troballa m'arriba gràcies a la Isabel Sucunza, de qui comentava un llibre fa no gaire. Es tracta dels Doce cuentos malévolos, el darrer recull de  Saki que publica l'Editorial Navona. Pel que es veu, Saki era tot un personatge, i a més està considerat com un dels grans contistes de principis del segle passat. Una excusa més que bona per fer-ne un tast.

El primer que sobta dels seus contes és la mala llet que tenen. Comencen d'una forma innocent i sembla que només volen fer riure una mica, però en el fons són d'una crueltat intel·ligent i refinada. Els protagonistes són la classe alta de l'Anglaterra de finals del XIX i principis del XX i molts del contes usen com a narrador o catalitzador el personatge recurrent d'en Clovis, un jove acomodat que no té cap mena de pietat a l'hora d'interaccionar amb la gent del seu cercle social. És fascinant (i esfereïdor) la tranquil·litat amb la què els personatges reaccionen als assassinats, les humiliacions o les tortures psicològiques que veuen al seu voltant (i que ells mateixos practiquen amb elegància). Hi un parell de contes sobre cuiners assassins, algunes festes d'alta societat, una història genial d'un cavall psicòpata que no saben com treure's de sobre, una idea macabra per renovar les celebracions de Sant Valentí i una nit de malson amb un porc i un gall, entre altres perles. S'ha de dir que el llenguatge de Saki sona sorprenentment actual, no sembla que tingui cent anys. Potser és el fet que descriu una classe i una època que associem automàticament a  una mena d'estil que, de fet, no envelleix. Per això sembla tan modern.

Fa gairebé vint anys un amic em va recmanar que llegís P. G. Woodehouse i durant una temporada m'ho vaig passar molt bé amb les aventures del seu Jeeves. Ara m'adono que Woodehouse era un hereu directe de l'humor que practicava Saki. Si us agrada aquest estil, els Doce cuentos malévolos són un referent bàsic, i imagino que la resta de llibres de l'autor tindran un nivell semblant (Navona n'ha publicat uns quants aquests últims anys, s'ha d'agrair la tasca de recuperació que n'estan fent, i em sembla que Laertes en té almenys un en català). En resum, Saki és un autor molt recomanable per a tota mena de lectors, i aquest és un llibre excel·lent, dinàmic, que es llegeix d'una sentada i et deixa a la vegada divertit i descol·locat. Per mi ha estat tot un descobriment.