Crònica de la Fira del Llibre de París (en rigorós semidirecte)

Estic a París, presentant la versió francesa d'Hipnofòbia convidat pels meus editors locals i l'Institut Llull, que és qui ha muntat la paradeta de Barcelona que veureu a les fotos a continuació. Avui s'inaugurava el sarau. Perquè us feu una idea, és com un Sant Jordi condensat en un palau de congressos. No té l'encant de les paradetes de la Rambla, però a canvi els estands són més luxosos. I, almenys avui, oferien piscolabis diversos. L'espai és immens, i estava a rebentar (no sé si pel reclam dels llibres o pel del menjar gratis). Veurem si aguanta aquest nivell durant els propers dies, però de moment fa pensar que en aquest país no senten gaire això de la crisi que fa estralls a la nostra lieratura.

Jo he estat fent acte de presència primer a la paradeta de Hachette, els meus editors, que veureu a aquestes fotos que fa molt de goig. Tot en vermells i negres, molt a to amb la temàtica de thriller de la nova col·lecció que presenten i de la qual Hipnofòbia forma part. He pogut conèixer un parell d'autores de llibres juvenils d'aquestes que venen a cabassos (ara fan una pel·li d'una de les seves sèries, amb el Jeremy Irons), dues californianes molt simpàtiques que han rodat per mig món gràcies a les seves sèries i són fans de Barcelona (és clar). El millor ha estat fer-me fotos al costat dels pòsters que anuncien el meu llibre (les californianes, més bregades en el tema, també ho feien amb el seu, així que he pensat que no faria gaire el ridícul), felicitar la dissenyadora de la portada, parlar amb les editores i signar el meu primer llibre d'estranquis (les sessions oficials de signatures comencen demà) a un home expert en thrillers (així me l'han presentat) que ha dit que li havia entusiasmat com pocs. El que faltava per acabar de raspallar l'ego.

A l'altra banda del pavelló, una mica a l´"extraradi", on hi ha els estands d'altres països convidats i editorials petites, hi ha el dedicat a la ciutat de Barcelona, molt gran i vistós, però amb colors més sobris.

He anat cap allà a saludar escriptors, editors, organitzadors i personalitats diverses, però he fet tard per picar res (ja només donaven aigua o cocacola). Hi havia un bon nombre de polítics per metre quadrat (els distingeixes perquè van mudats), i la majoria dels "pesos pesants" de la delegació catalana. També taules plenes de llibres nostres en francès i castellà (poca VO, per motius obvis). Allà, com que jugo una mica de reserva, ni tinc pòster ni tan sols el nom amb lletretes negres a les taules, honor reservat, suposo, als que venen de veritat. Però ja va bé una mica de sobrietat per contrastar, que sinó l'ego s'infla massa.

He pogut desvirtualitzar al Jordi Puntí (amb qui vaig compartir una taula rodona virtual tripartita ahir a la ràdio) i al gran Miquel de Palol, que havia aconseguit localitzar un stand o donaven un bon vi negre i donava les indicacions a l'Eduardo Mendoza per a què es pogués escapar de la tirania de l'aigua que imperava a la zona catalana. He aprofitat per fotografiar-me amb ell, com a bon fan que sóc, i l'Alicia Giménez Barlett, que m'ha semblat una dona molt divertida.

Un autobús havia de traslladar després els presents que ho desitgessin a un acte que es feia a la delegació del govern en honor a nosequí, i on havíem de compartir focus amb un equip de rugbi. Jo he optat per anar a escoltar els Txarango, que animaven el públic francès amb els seus ritmes universals, i fer una retirada estratègica cap a l'hotel, que això de creuar el canal de la mànega per sota dóna una mica de jetlag. Paris la nuit el deixo per demà. (Continuarà... suposo)