Una pantalla petita però important

[Us penjo l'article que va sortir aquest dimecres a la revista Esguard, on elogio la televisió, i de pas menciono l'altra col·laboració mediàtica de la setmana, la meva columna a l'Ara del diumenge passat, sobre la pressa que se'ns exigeix als científics.]

I used to think that I should watch TV

I used to think that it was good for me

Wanted to know what folks were thinking

To understand the land I live in

David Byrne & St. Vincent

I should Watch TV

(Love this giant, 2012)

Estava escoltant una cançó de l’últim disc de David Byrne i un vers (el que encapçala aquest article) m’ha fet pensar fins a quin punt la televisió és important per entendre un país. No em refereixo a valorar el nivell intel•lectual mitjà d’una població prenent com a referència la quantitat de programes de qualitat dubtosa a la què estan exposats diàriament, que seria un altre tema. El que a vegades oblidem és que la televisió, ens agradi més o menys, subministra una quantitat important dels continguts que configuren la cultura popular d’un lloc i d’un instant concret del temps. El seu valor històric i social és immens, i és absurd girar-li l’esquena amb l’excusa que no arriba a un nivell intel•lectual mínim per ser important.

Des del punt de vista de l’emigrant, a més, la televisió és bàsica tant per no perdre les arrels com per integrar-te. D’això no te n’adones fins que surts de casa. Una bona part de les persones que es poden anomenar “famoses” ho són perquè en algun moment o altre la seva activitat s’ha vist reflectida a la petita pantalla (fins i tot n’hi ha que no han fet altra cosa per merèixer el reconeixement social que sortir-hi). Per exemple, l’altre dia llegia un article d’un diari català que mencionava una sèrie de persones conegudes que s’havien apuntat a no-sé-quina causa. Malgrat que procuro estar pendent de la nostra premsa, la majoria dels noms m’eren desconeguts. Unes cerques al google em van revelar que es tractava de gent que s’havia fet important no per sortir a les notícies, sinó per actuar en una sèrie, cantar en un grup o alguna cosa similar. Sense una exposició ni que sigui esporàdica a la televisió local que amplifiqués i comuniqués l’activitat d’aquests personatges m’era impossible reconèixer-los. I això feia que m’allunyés una mica més de casa meva.

A l’inrevés passa igual. Quan et trasllades a un nou país, si vols estar mínimament integrat has de fer l’esforç de conèixer els mateixos noms i cares que els teus veïns. I no val saber només els que han triomfat a nivell internacional o els que encaixen més amb els teus gustos i aficions. Si parlo amb algú de Leicester, és més probable que surti a la conversa el nom de Manu Tuilagi (el central dels Tigers, l’imparable equip de rugby de la ciutat) que el de Julian Barnes (escriptor de renom nascut aquí). No estar al dia d’aquestes coses fa que vagis perdut quan es dóna el water cooler effect [1]: el fet de comentar amb els teus companys de feina els esdeveniments més rellevants del dia anterior . En aquest sentit, la televisió és una arma que t’ajuda molt a encaixar.

He conegut gent que es vanta de no tenir un televisor a casa. I d’altres que estan molt orgullosos de no tenir ni un coneixement mínim d’esports, música contemporània, còmics, pel·lícules de Hollywood i/o cap altra manifestació de cultura popular. Són la mena de gent que creu que l’“alta cultura” és l’única que és vàlida i requereix la nostra atenció, i només llegeixen Shakespeare i escolten música clàssica. No defenso que t’hagi d’agradar més el Gangnam Style que la Cinquena simfonia de Mahler, ni que hagis de preferir Dan Brown a Macbeth, al contrari: la qualitat artística és un valor objectiu que cal reverenciar, més enllà de les preferències de cadascú. Tampoc és que calgui compartir gustos amb la gran massa, tradicionalment poc selectiva a l’hora d’escollir que consumeix, però el que no pots fer és girar l’esquena al que passa al teu voltant. No està informat del que fan els teus contemporanis et converteix en un anacronisme ambulant, intel•lectualment molt elevat potser, però totalment fora de lloc.

Per això volia defensar avui la rellevància de la televisió com a altaveu del pols d’una societat. Per això procuro veure de tant en tant el Polònia, tot i que no és la mena d’humor que més m’agrada, i saber qui ha marcat els gols del Barça en el darrer partit de la lliga, malgrat que no em preocupa en excés qui guanyi el campionat. De la mateixa manera, miro de saber com es diu el guanyador del Britain’s got talent de l’any passat. No m’ho passo tan bé com llegint en Julian Barnes però és part del sacrifici que has de fer per ”entendre el lloc on vius” (o al lloc on pertanys), com deia David Byrne uns paràgrafs més amunt. I ara us deixo, que me n’he d’anar a mirar una mica la televisió.

------
[1] El water cooler és la font d’aigua que hi ha a les oficines nord-americanes, on coincideixes sovint amb altres persones quan vas a buscar-hi un got, i aprofites per xerrar una estona. L’equivalent que tenim aquí a Anglaterra és l’aixeta d’aigua bullint on ens trobem quan anem a preparar-nos el te de les quatre de la tarda.