Feliç Sant Jordi a tots!

Que tingueu tots un feliç dia de Sant Jordi, que compreu molts llibres i regaleu/us regalin moltes roses. Aquest any me'l torno a perdre, però estaré pendent de les celebracions des de l'exili.

Com us deia a l'article de l'ARA del diumenge, hi ha més motius per participar de les festes de Sant Jordi dels que us penseu. Au, trobeu un moment per sortir al carrer, que us ho recomana el metge!

50 ombres de Sant Jordi: el making of

El dissabte es va publicar aquest conte meu al suplement de Sant Jordi d'El País (aquí en castellà) i volia aprofitar avui per explicar-vos breument com em vaig trobar barrejant el drac amb la trilogia de les ombres de Grey, i de pas donar la meva opinió sobre el paradigma del mummy porn.

Tot va començar amb un email d'en Carles Geli, el coordinador del suplement, que em proposava explicar la història de Sant Jordi d'una manera "picant" i divertida, en clau de paròdia dels llibres que han rebentat totes les llistes de vendes aquest any (però dintre dels paràmetres del que es pot publicar en un diari que llegeix tota la família). El to demanat recordava el què en Sebastià Roig i jo havíem usat a Mugrons de titani, el meu debut literari (de fet, aquest era un dels motius pels quals m'havien triat), però més moderat. El problema és que des de llavors no havia tornat a fer res semblant... i que de les ombres del tal Grey no n'havia llegit ni una paraula. O sigui, que era tot un repte. I ja sabeu que em costa molt resistir-me a un repte.

El primer que vaig fer va ser aconseguir una còpia del famós llibre. La meva idea era aprofitar algunes de les idees perquè les "fans" les reconeguessin. Com que imagino que la majoria de lectors d'aquest blog no heu passat per les mans d'en Grey, al conte us perdreu detalls com el remix de les frases inicials del llibre, algunes descripcions de "sensacions" que es repeteixen (fins a l'avorriment) a la trilogia, i l'aparició estel·lar de  l'irrisori concepte de la "deessa interior" (altre cop, tant repetit a l'original). També jugo amb el nom dels protagonistes i faig les meves traduccions del crap! que la protagonista deixa anar tres cops per plana (vaig triar diantre!) i del títol (en el context del joc de paraules, shades no hauria de ser ombres). La resta és collita pròpia.

No em vaig llegir tot el llibre, ja us ho podeu imaginar: amb les primeres planes (i uns quants capítols en diagonal, sobretot els més "sucosos") en vaig tenir prou pel que necessitava. De totes maneres, per imperatiu laboral, ara estic en condicions d'expressar la meva opinió sobre el tema. Aquí van cinc consideracions que volia compartir amb vosaltres:

1) Està bastant mal escrit. Però la qualitat literària no ha impedit mai que una novel·la trobi el seu públic, així que no ho considerarem un problema molt greu.

2) És la versió moderna dels llibres de la Corín Tellado: romanços barats d'homes forçuts (tall, dark and handsome, com diu l'estereotip) que fan tremolar els genolls de les dones. Això ho hauríem de posar a la columna de coses positives, perquè aconseguir convèncer el públic que gaudeix d'aquesta mena de novel·les té el seu mèrit.

3) És lent a parir. Però això tampoc és un inconvenient, perquè a molta gent li agrada anar poc a poc. A mi em mata que estigui descrivint un clau i hagin passat cinquanta planes i la protagonista encara no s'hagi tret les calces (sobretot si recordem el punt u: aquesta dona no és una gran escriptora, més aviat domina l'art d'ajuntar paraules sense dir res), però imagino que a moltes lectores no els deu fer res empassar-se com la noia es mossega el llavi deu vegades abans el manso no li fiqui mà. Res a dir, doncs.

4) Sobre el tema sexual, doncs mira, no és res de l'altre món. Si algú es vol escandalitzar, que llegeixi els claus d'El rei del món o que es passegi per internet una estona, perquè el Grey no passa de softcore amb filtre de David Hamilton. Però ep, cadascú que s'exciti amb el que més li vingui de gust. I entenc que alguna lectora emocionada i poc bregada en erotisme/pornografia vulgui provar aquestes tècniques "noves" amb la seva parella. No crec que creï nous adeptes al S&M, però potser animarà alguna vetllada matrimonial, i això ja està bé.

5) Ara, el que no té nom és que al segle XXI a les dones encara els entri fluixesa (romàntica, no sexual) pensant en un home guapo, ric i misteriós que les tracti com princeses. Per favor. Jo si fos dona i llegís una cosa així la tancaria abans del tercer capítol, per una simple qüestió de dignitat de gènere. L'ideal de l'home perfecte per a una munió de femelles modernes (almenys els milions que s'han empassat una trilogia sencera amb aquesta premisa i, imagino, s'hi han sentit identificades) sembla ser tallat encara pels patrons masclistes de fa cinquanta anys: triomfadors, paternals, físicament impactants que, per motius incomprensibles, s'enamoren perdudament de dones fleumes, pobres i imperfectes, homes als quals se'ls pot perdonar qualsevol cosa (en aquest cas, una petita preferència sexual) perquè a canvi et protegiran i faran realitat els teus desitjos. Sí senyor, molt bé. Potser cal que les que no combreguen amb aquesta visió tornin a cremar sostenidors, però no per a què els homes ens adonem que els temps han canviat, sinó perquè l'enemic ara el tenen a les seves files. La veritat, això sí que fa pena, i no que triomfi una novel·la hipertrofiada de mínima qualitat literària amb fornicis poc imaginatius que duren cent planes.

El cinquè punt és el que intentava criticar a la recta final del meu conte, aprofitant que tenia l'oportunitat d'adreçar-me a un públic més ampli. Ja em direu què en penseu, si us ve de gust.

Això sembla Falcon Crest (Bizarre love triangle part 3)

Ara feia temps que no us posava al dia de l'apassionant vida sentimental de l'hereu (que us havia resumit anteriorment aquí i aquí). I no és per manca d'activitat, ben al contrari: en els darrers dos anys des de la darrera connexió s'ha ficat en tants embolics que no sé per on començar. Com a mínim intenateré deixar constància d'alguns dels fets més destacables, per a què en un futur, quan el nano sigui gran i ho llegeixi, pugui avergonyir-se recordant els seus agitats anys de parvulari.

Durant el primer curs a l'escola, no va tardar gaire a oblidar la nòvia oficial que tenia, els seu "primer amor", i buscar-se'n una substituta a la seva classe. L'amor per aquesta nova nena, que anomenarem Z, era feliçment correspost, així que tot anava bé. Es passaven el dia junts, jugaven plegats, caminaven agafats de la mà i s'abraçaven i es feien petons quan es veien, totes aquestes coses típiques de les parelletes d'aquesta edat. Però si heu anat seguint la sèrie ja sabeu que la passió de l'hereu per la geometria havia d'acabar complicant les coses. I, efectivament, incapaç que és ell de controlar els seus "encants", aviat va tenir una altra companya encandilada. I la cosa anava de debò, perquè aquesta segona, anomenem-la A, només feia que dir-li a la seva mare que es volia casar amb l'hereu. La mare estava un pèl esglaïada per tanta precocitat (malgrat que és d'una cultura on els matrimonis arranjats encara s'estilen), i més encara perquè l'hereu no semblava que li fes gaire casa a la seva filla.

Aquí és on els guionistes compliquen la troca. Al segon any d'escola, van separar la classe original en tres, i l'hereu va anar a parar al mateix grup que l'A, però no la Z. Al principi, tenir un mur al mig no deturava els dos amants, i l'hereu feia escapades sempre que podia a la classe de la Z, per veure com estava (fins al punt que la professora no sabia com treure-se'l de sobre). Aquesta relació a distància va anar mig bé fins que la Z es va adonar que a la classe hi tenia un nano més alt, més fort i més ros. Va començar a prestar una atenció exagerada al nou (que, com que és el dolent de la història, ni tan sols em molestaré a batejar) i a deixar de banda l'hereu. El pobre no estava acostumat a tastar la seva pròpia medicina, i passar del triangle a un quadrilàter on ja no era la cantonada principal li va sentar bastant malament.

Després d'un temps d'ajustament, va trobar consol en braços de... sí, ho heu endevinat: l'A, que va veure recompensada la seva paciència. Si seguiu amb certa regularitat els culebrons que fan a la tele ja sabeu quin serà el proper gir que farà el guió. La Z, veient que havia caigut de l'escambell, va començar a no fixar-se tant en el gamarús alt i ros i a tornar a fer més cas a l'hereu. Ell, feliç de recuperar la nòvia original, va restablir el contacte sense (mireu si és llest) trencar lligams amb l'A, que ja estava demanant-li a la mare si seria un problema que el seu amor no tingués el mateix color de pell que ella a l'hora de formalitzar la seva relació a l'altar (estic segur que a la mare li preocupa molt menys això que no que a la filla li quedin encara 13 anys per ser major d'edat). La tensió entre l'A i la Z era palpable, però la relació tribanda sembla que tirava endavant.

Jo ja hagués firmat que la cosa es quedés aquí, amb un número de vèrtexs fàcil de controlar. Però no: sembla que estem ficats al bell mig de Falcon Crest. Aquests darrers mesos s'ha afegit una tercera candidata, diguem-li S, que ha entrat en escena presa d'un amor furibund en vers l'hereu, disposada a no deixar-se guanyar terreny per cap de les altres participants. La seva campanya agressiva ha desestabilitzat una mica l'equilibri precari que teníem i ha faltat poc per veure les famoses escenes d'estirades de cabells que triomfen a les telesèries. La S és la més llesta de les tres, i usa amb eficàcia sorprenent tots els recursos que ha acumulat amb els seus cinc anys de vida, com per exemple fer-li enveja a l'hereu dient-li que es volia casar amb un altre nen de la classe (cosa que, malgrat que la S no és la seva favorita, el va treure de polleguera). No descarto que sigui la que al final s'emporti el gat a l'aigua, tot i haver començat amb desavantatge. Quan estan a soles, l'hereu es comporta amb cadascuna de les candidates com si fos l'única de la seva vida. El problema ve quan coincideixen al mateix lloc més d'una. Ell té unes preferències molt clares (Z>A>S) però segueix sense entendre el tema de l'exclusivitat que elles li exigeixen. El drama està servit.

Si no fos perquè he sigut testimoni directe de tot això, em pensaria que és impossible que es puguin donar tan aviat relacions interpersonals amb aquesta profunditat i complexitat, amb tots els tics que tenen les dels adults. No sé d'on ho treuen, perquè a la tele no estan exposats a aquesta mena de històries i els pares tenim tots una vida sentimental bastant estable i monòtona (o almenys això és el que sembla a la superfície). A més, diria que l'hereu és el que es fica en més embolics de tots els seus companys, perquè els altres  com a molt tenen una amigueta preferida (amb qui diuen que es casaran, i tot això, és clar) i prou. Mare meva, no vull ni pensar què passarà quan arribi a l'adolescència si això no canvia...

Algunes coses que he dit i escrit aquests dies...

Ara feia dies que no penjava al bloGuejat les meves últimes contribucions mediàtiques. A veure si n'hi ha alguna que us interessi.

Fa unes setmanes es va publicar aquest article meu a El Periódico sobre com estem girant l'esquena a la ciència i el perill que això comporta. Vaig tenir bastant bon feedback a través de les xarxes, cosa que confirma que no tot està perdut. A més, seguint links vaig trobar un parell de videos interessants relacionats amb el tema. El primer és una "cançó" molt inspirada d'un còmic bastant conegut aquí a Anglaterra, en Tim Minchin. Escolteu-la sencera, que val la pena (està subtitulada, no patiu).

I el segon és una sketch-paròdia de l'homeopatia, també d'un parell de còmics anglesos famosos (i també amb subtítols):

 

Uns dies després, a la meva columna mensual de l'ARA Ciència, parlava de la importància de les paraules que triem per comunciar-nos, comentant un estudi que deia que a partir dels teus tuits es pot saber de forma bastant acurada a quin grup social pertanys.

I al Via Lliure de RAC1, la setmana passada vaig parlar d'un curiós experiment on s'injertaven cèl·lules humanes al cervell de ratolins, dels problemes de menjar massa sal, els problemes mèdics de la soledat, de com ens comuniquem intercanviant bacteris bons i de com l'evolució encara està ben viva, entre altres coses.

A part d'això, a la premsa han sortit algunes coses més relacionades amb el llibre del càncer, així que si us interess aquest tema, seguiu algun d'aquests links. Podeu començar, per exemple, per les dues trobades digitals (aquí i aquí), on responc a preguntes que em fa la gent. Són exercicis intensos (et passes una hora sencera teclejant a tota castanya) però també gratificants. És una bona manera de veure què preocupa més a la població general sobre el tema del càncer i trobareu respostes a dubtes que pot ser que vosaltres tingueu també. Aquí podeu escoltar una entrevista que em van fer per un programa nocturn de RNE, i aquí una altra a esradio (versió visual aquí, tot i que jo no hi surto perquè era per telèfon). Finalment, aquí podeu llegir una bona entrevista que em fa la Lara Bonilla per l'ARA amb motiu del llibre.

Weekend (de primavera) a París (*)

[Us penjo l'article que es va publicar aquest dimecres a l'Esguard i que tanca la sèrie sobre el Saló de París que he estat fent aquests dies (1, 2, 3, 4). I amb això tanco el tema.]

Fa un parell de setmanes vaig tenir el plaer i l’honor de ser un dels escriptors escollits per representar Barcelona al Salon du Livre de Paris, on la capital catalana era la ciutat convidada d’aquest any. Des de fora, aquests saraus sovint es veuen com una excusa perquè els quatre de sempre facin uns dies de vacances gratis a càrrec dels impostos del contribuent, mentre exhibeixen pel món els seus egos inflats. Deixeu-me aprofitar aquesta tribuna per explicar de primera mà com van anar en realitat les coses a París.

Comencem pel balanç oficial: 2.000 persones van visitar l’estand de Barcelona i s’hi van deixar 45.000 euros en llibres, mentre que unes 1.500 van assistir als 43 actes programats als diversos escenaris del recinte. Sembla, doncs, que hi va haver un interès genuí pel que proposava la delegació catalana. I si bé és cert que una part del públic era “importada” (turistes i gent del ram que també havia agafat l’avió), era fàcil de comprovar que n’hi havia molts més de nadius. Això contrasta amb altres festes culturals que vaig poder presenciar quan vivia a Nova York, on pràcticament no s’hi acostava cap americà i l’audiència estava formada sobretot per emigrants i polítics que tenien les seves dones de compres per la Cinquena Avinguda (fins al punt que moltes de les conferències es feien directament en català o castellà). Podríem dir que, per sobre de tot, es va aconseguir l’objectiu principal: promocionar la nostra literatura. L’etiqueta de “Barcelona” és un eufemisme que em temo que no va enganyar ningú. Els veritables autors barcelonins eren els que escrivien en castellà, que estaven en minoria, mentre que la resta no amagàvem que molts incomplíem el que deien els cartells i proveníem de tot el domini lingüístic català de l’Estat Espanyol. Que ens convidessin a una fira tan concorreguda com aquesta (hauríeu d’haver vist els rius de gent a les hores punta) és el fruit d’anys de pacients gestions d’entitats com l’Institut Llull. Entre els professionals corria el rumor que una trucada provinent de Madrid havia aconseguit canviar a última hora el que era una invitació formal a la literatura catalana, tal com s’havia fet el 2007 a la fira de Frankfurt, per una versió més políticament correcta que permetés incloure el castellà sense necessitat de polèmica. Sigui qui sigui el culpable, la veritat és que la barreja no va entorpir la feina que s’havia anat a fer a París.

L’únic esbós de conflicte va venir pel costat del finançament, si el Llull havia de gastar el seu pressupost en autors que no usen el català, ja que la seva raó de ser és específicament promoure aquesta llengua. El problema es va desactivar de sortida argumentant que aquests escriptors són bon promotors de la literatura catalana, que és el que compta. A sobre són molt més coneguts a França, cosa que havia d’atreure més públic a la causa. He llegit al twitter que algú pensava que, per culpa d’això, els autors catalans havien fet de simples “comparses” dels seus companys més famosos. A mi no m’ho ha semblat, tot i que és evident que les bestsellers de veritat (Goytisolo, Mendoza, Ruiz Zafón, Cercas...) no eren en la nostra llengua. En qüestió de vendes potser sí que jugàvem a una altra divisió, però les conferències i entrevistes equilibraven la balança.

El fet que els francesos sabien quina de les dues literatures els havíem vingut a vendre en realitat es veia clar quan et posaven un micròfon davant. Per exemple, moltes de les preguntes que em van fer els periodistes tenien un caire polític. Fins i tot em van posar a una taula rodona amb una poetessa rumana, amb l’excusa de parlar de literatures de “resistència”. El moderador em demanava que pengés una etiqueta a la literatura catalana, i jo em vaig passar vint minuts justificant que aquesta només podia ser “normal”. Sembla que tenien la idea que som autors polititzats que escrivim per defensar-nos d’una situació injusta, potser perquè hem sobreviscut a quaranta anys de genocidi lingüístic (per parlar només de la història més recent). Evidentment que els llibres són una gran arma per defensar una cultura, però vaig intentar convèncer-los que a la producció catalana actual hi cap de tot, des de la clàssica novel•la realista de la guerra civil, que potser encaixaria més amb aquesta imatge preconcebuda, al thriller modern amb tocs fantàstics (el gènere que representava jo amb la meva novel•la traduïda al francès) i, entremig, tot l’espectre que un s’espera trobar en qualsevol literatura que gaudeixi de bona salut.

En resum, em sembla que la inversió ha tingut bons fruits. Abans del Saló no es coneixien gaires escriptors catalans, fora de Pla i Rodoreda (quan parlàvem de literatura catalana no he trobat cap francès que fiqués al mateix sac els autors barcelonins ja coneguts que he citat abans). Molts se sorprenien que una literatura tan vital (i, de rebot, una cultura sencera) estigui tan amagada. Ara els sonaran uns quants noms més i sabran que a casa nostra produïm amb tanta varietat i qualitat com ho fa qualsevol altre país. És un pas important si volem explicar al món què és Catalunya. Hem hagut de picar molta pedra. Tots: els que escrivim en català i els que escriuen en castellà, els famosos i els que no ho som tant. Moltes entrevistes, ponències, taules rodones i converses un a un amb els lectors potencials, explicant-los qui som i d’on venim. I ho hem fet, em sembla a mi, de molt bon grat. Si que hi ha hagut raspallades d’ego, banys de multituds i gent encorbatada que volia sortir a la foto, però em sembla que això no ens ha distret de la feina principal. Espero que vosaltres penseu també que ha valgut la pena. 

(*) Les meves disculpes a Josep Pla per jugar amb el títol del seu llibre Weekend (d’estiu) a Nova York.