dilluns, 22 d’abril de 2013

50 ombres de Sant Jordi: el making of

El dissabte es va publicar aquest conte meu al suplement de Sant Jordi d'El País (aquí en castellà) i volia aprofitar avui per explicar-vos breument com em vaig trobar barrejant el drac amb la trilogia de les ombres de Grey, i de pas donar la meva opinió sobre el paradigma del mummy porn.

Tot va començar amb un email d'en Carles Geli, el coordinador del suplement, que em proposava explicar la història de Sant Jordi d'una manera "picant" i divertida, en clau de paròdia dels llibres que han rebentat totes les llistes de vendes aquest any (però dintre dels paràmetres del que es pot publicar en un diari que llegeix tota la família). El to demanat recordava el què en Sebastià Roig i jo havíem usat a Mugrons de titani, el meu debut literari (de fet, aquest era un dels motius pels quals m'havien triat), però més moderat. El problema és que des de llavors no havia tornat a fer res semblant... i que de les ombres del tal Grey no n'havia llegit ni una paraula. O sigui, que era tot un repte. I ja sabeu que em costa molt resistir-me a un repte.

El primer que vaig fer va ser aconseguir una còpia del famós llibre. La meva idea era aprofitar algunes de les idees perquè les "fans" les reconeguessin. Com que imagino que la majoria de lectors d'aquest blog no heu passat per les mans d'en Grey, al conte us perdreu detalls com el remix de les frases inicials del llibre, algunes descripcions de "sensacions" que es repeteixen (fins a l'avorriment) a la trilogia, i l'aparició estel·lar de  l'irrisori concepte de la "deessa interior" (altre cop, tant repetit a l'original). També jugo amb el nom dels protagonistes i faig les meves traduccions del crap! que la protagonista deixa anar tres cops per plana (vaig triar diantre!) i del títol (en el context del joc de paraules, shades no hauria de ser ombres). La resta és collita pròpia.

No em vaig llegir tot el llibre, ja us ho podeu imaginar: amb les primeres planes (i uns quants capítols en diagonal, sobretot els més "sucosos") en vaig tenir prou pel que necessitava. De totes maneres, per imperatiu laboral, ara estic en condicions d'expressar la meva opinió sobre el tema. Aquí van cinc consideracions que volia compartir amb vosaltres:

1) Està bastant mal escrit. Però la qualitat literària no ha impedit mai que una novel·la trobi el seu públic, així que no ho considerarem un problema molt greu.

2) És la versió moderna dels llibres de la Corín Tellado: romanços barats d'homes forçuts (tall, dark and handsome, com diu l'estereotip) que fan tremolar els genolls de les dones. Això ho hauríem de posar a la columna de coses positives, perquè aconseguir convèncer el públic que gaudeix d'aquesta mena de novel·les té el seu mèrit.

3) És lent a parir. Però això tampoc és un inconvenient, perquè a molta gent li agrada anar poc a poc. A mi em mata que estigui descrivint un clau i hagin passat cinquanta planes i la protagonista encara no s'hagi tret les calces (sobretot si recordem el punt u: aquesta dona no és una gran escriptora, més aviat domina l'art d'ajuntar paraules sense dir res), però imagino que a moltes lectores no els deu fer res empassar-se com la noia es mossega el llavi deu vegades abans el manso no li fiqui mà. Res a dir, doncs.

4) Sobre el tema sexual, doncs mira, no és res de l'altre món. Si algú es vol escandalitzar, que llegeixi els claus d'El rei del món o que es passegi per internet una estona, perquè el Grey no passa de softcore amb filtre de David Hamilton. Però ep, cadascú que s'exciti amb el que més li vingui de gust. I entenc que alguna lectora emocionada i poc bregada en erotisme/pornografia vulgui provar aquestes tècniques "noves" amb la seva parella. No crec que creï nous adeptes al S&M, però potser animarà alguna vetllada matrimonial, i això ja està bé.

5) Ara, el que no té nom és que al segle XXI a les dones encara els entri fluixesa (romàntica, no sexual) pensant en un home guapo, ric i misteriós que les tracti com princeses. Per favor. Jo si fos dona i llegís una cosa així la tancaria abans del tercer capítol, per una simple qüestió de dignitat de gènere. L'ideal de l'home perfecte per a una munió de femelles modernes (almenys els milions que s'han empassat una trilogia sencera amb aquesta premisa i, imagino, s'hi han sentit identificades) sembla ser tallat encara pels patrons masclistes de fa cinquanta anys: triomfadors, paternals, físicament impactants que, per motius incomprensibles, s'enamoren perdudament de dones fleumes, pobres i imperfectes, homes als quals se'ls pot perdonar qualsevol cosa (en aquest cas, una petita preferència sexual) perquè a canvi et protegiran i faran realitat els teus desitjos. Sí senyor, molt bé. Potser cal que les que no combreguen amb aquesta visió tornin a cremar sostenidors, però no per a què els homes ens adonem que els temps han canviat, sinó perquè l'enemic ara el tenen a les seves files. La veritat, això sí que fa pena, i no que triomfi una novel·la hipertrofiada de mínima qualitat literària amb fornicis poc imaginatius que duren cent planes.

El cinquè punt és el que intentava criticar a la recta final del meu conte, aprofitant que tenia l'oportunitat d'adreçar-me a un públic més ampli. Ja em direu què en penseu, si us ve de gust.

7 comentaris:

Vicent Terol ha dit...

No he llegit cap llibre de la trilogia, però el punt cinc de la teua crítica coincideix amb el que havia intuït: la preocupació per aquesta excitació massiva de moltes xiques davant un patró d'home masclista (i ric, a més a més!).

Chryssula Kokossulis ha dit...

No he llegit els 50 ombres i no tinc cap intencio a llegir-ne. Tot aquest hype per un llibre amb pobra imaginacio i uns stereotyps que ja han agafat pols en la prestatgeria. Apa. Abans que me'n vaig a cremar sostenidors, un dubte: no seria molt mes interessant per a un conte de a) fer un setting on no s' espera o b) fer el lector un de no saber-ne res, es a dir. Una mena de col.lecionar fantasies sexuals... sense nom, sense status, sense dir-ne res, sense joguines. Tenir un recull anonim d' uns contes. Una historia molt al.lusiva. molt reduida a les coses mes basiques. No lloc. No nom. Nomes dos persones.

Res mes.

Aixi que s' encengui la imaginacio.


P.S. potser es una preferencia meva pero el mes que trenquen tradicions, el mes que no compleixen expectacions del lectors, el millor per a un conte.

jomateixa ha dit...

Jo els he llegit i els he comentat i estic d'acord amb tu en tot, tot, tot, el que has dit.
M'ha agradat molt més el teu conte que els tres llibres junts.
Calent i divertit alhora.

joan gasull ha dit...

Si fins ara no se'm havia acorregut tocar les cinquanta ombres ara encara menys.......
Jo sóc com tu, m'agrada anar per feina a l'hora de llegir i no m'agrada passar sis pàgines per descriure el color de la tira dels sostenidors.
Per això m'agrada el teu conte ràpid, amb ganxo i no es troba a tots els supermercats.
Tu si que vales....

Aris Tofeles ha dit...

completament d'acord, jo el vaig intentar llegir i m'avorria tan que el vaig deixar i ni tan sols vaig tenir una erecció...
Ei, les mames del meu cole estan boges per Grey...

carina ha dit...

Ni l'he llegit ni penso fer-ho. A mi aquestes històries no em van, m'agraden les coses més brutes i directes, m'agraden els personatges imperfectes i mediocres, no m'agraden les històries romàntiques i si van disfressafes de lliberals encara menys. Mira tu que parlar de les 50 ombres per Sant Jordi!

Marta Contreras ha dit...

Molt bona l'última part, jo, els homes, els prefereixo bruts i amb molts defectes, que sinó el sentiment d'inferioritat és massa exagerat :)

No cal dir-ho que no penso ni puc perdre el temps amb llibres com aquests.