Weekend (de primavera) a París (*)

[Us penjo l'article que es va publicar aquest dimecres a l'Esguard i que tanca la sèrie sobre el Saló de París que he estat fent aquests dies (1, 2, 3, 4). I amb això tanco el tema.]

Fa un parell de setmanes vaig tenir el plaer i l’honor de ser un dels escriptors escollits per representar Barcelona al Salon du Livre de Paris, on la capital catalana era la ciutat convidada d’aquest any. Des de fora, aquests saraus sovint es veuen com una excusa perquè els quatre de sempre facin uns dies de vacances gratis a càrrec dels impostos del contribuent, mentre exhibeixen pel món els seus egos inflats. Deixeu-me aprofitar aquesta tribuna per explicar de primera mà com van anar en realitat les coses a París.

Comencem pel balanç oficial: 2.000 persones van visitar l’estand de Barcelona i s’hi van deixar 45.000 euros en llibres, mentre que unes 1.500 van assistir als 43 actes programats als diversos escenaris del recinte. Sembla, doncs, que hi va haver un interès genuí pel que proposava la delegació catalana. I si bé és cert que una part del públic era “importada” (turistes i gent del ram que també havia agafat l’avió), era fàcil de comprovar que n’hi havia molts més de nadius. Això contrasta amb altres festes culturals que vaig poder presenciar quan vivia a Nova York, on pràcticament no s’hi acostava cap americà i l’audiència estava formada sobretot per emigrants i polítics que tenien les seves dones de compres per la Cinquena Avinguda (fins al punt que moltes de les conferències es feien directament en català o castellà). Podríem dir que, per sobre de tot, es va aconseguir l’objectiu principal: promocionar la nostra literatura. L’etiqueta de “Barcelona” és un eufemisme que em temo que no va enganyar ningú. Els veritables autors barcelonins eren els que escrivien en castellà, que estaven en minoria, mentre que la resta no amagàvem que molts incomplíem el que deien els cartells i proveníem de tot el domini lingüístic català de l’Estat Espanyol. Que ens convidessin a una fira tan concorreguda com aquesta (hauríeu d’haver vist els rius de gent a les hores punta) és el fruit d’anys de pacients gestions d’entitats com l’Institut Llull. Entre els professionals corria el rumor que una trucada provinent de Madrid havia aconseguit canviar a última hora el que era una invitació formal a la literatura catalana, tal com s’havia fet el 2007 a la fira de Frankfurt, per una versió més políticament correcta que permetés incloure el castellà sense necessitat de polèmica. Sigui qui sigui el culpable, la veritat és que la barreja no va entorpir la feina que s’havia anat a fer a París.

L’únic esbós de conflicte va venir pel costat del finançament, si el Llull havia de gastar el seu pressupost en autors que no usen el català, ja que la seva raó de ser és específicament promoure aquesta llengua. El problema es va desactivar de sortida argumentant que aquests escriptors són bon promotors de la literatura catalana, que és el que compta. A sobre són molt més coneguts a França, cosa que havia d’atreure més públic a la causa. He llegit al twitter que algú pensava que, per culpa d’això, els autors catalans havien fet de simples “comparses” dels seus companys més famosos. A mi no m’ho ha semblat, tot i que és evident que les bestsellers de veritat (Goytisolo, Mendoza, Ruiz Zafón, Cercas...) no eren en la nostra llengua. En qüestió de vendes potser sí que jugàvem a una altra divisió, però les conferències i entrevistes equilibraven la balança.

El fet que els francesos sabien quina de les dues literatures els havíem vingut a vendre en realitat es veia clar quan et posaven un micròfon davant. Per exemple, moltes de les preguntes que em van fer els periodistes tenien un caire polític. Fins i tot em van posar a una taula rodona amb una poetessa rumana, amb l’excusa de parlar de literatures de “resistència”. El moderador em demanava que pengés una etiqueta a la literatura catalana, i jo em vaig passar vint minuts justificant que aquesta només podia ser “normal”. Sembla que tenien la idea que som autors polititzats que escrivim per defensar-nos d’una situació injusta, potser perquè hem sobreviscut a quaranta anys de genocidi lingüístic (per parlar només de la història més recent). Evidentment que els llibres són una gran arma per defensar una cultura, però vaig intentar convèncer-los que a la producció catalana actual hi cap de tot, des de la clàssica novel•la realista de la guerra civil, que potser encaixaria més amb aquesta imatge preconcebuda, al thriller modern amb tocs fantàstics (el gènere que representava jo amb la meva novel•la traduïda al francès) i, entremig, tot l’espectre que un s’espera trobar en qualsevol literatura que gaudeixi de bona salut.

En resum, em sembla que la inversió ha tingut bons fruits. Abans del Saló no es coneixien gaires escriptors catalans, fora de Pla i Rodoreda (quan parlàvem de literatura catalana no he trobat cap francès que fiqués al mateix sac els autors barcelonins ja coneguts que he citat abans). Molts se sorprenien que una literatura tan vital (i, de rebot, una cultura sencera) estigui tan amagada. Ara els sonaran uns quants noms més i sabran que a casa nostra produïm amb tanta varietat i qualitat com ho fa qualsevol altre país. És un pas important si volem explicar al món què és Catalunya. Hem hagut de picar molta pedra. Tots: els que escrivim en català i els que escriuen en castellà, els famosos i els que no ho som tant. Moltes entrevistes, ponències, taules rodones i converses un a un amb els lectors potencials, explicant-los qui som i d’on venim. I ho hem fet, em sembla a mi, de molt bon grat. Si que hi ha hagut raspallades d’ego, banys de multituds i gent encorbatada que volia sortir a la foto, però em sembla que això no ens ha distret de la feina principal. Espero que vosaltres penseu també que ha valgut la pena. 

(*) Les meves disculpes a Josep Pla per jugar amb el títol del seu llibre Weekend (d’estiu) a Nova York.