La mort de Ronald Reagan em va enganxar exiliat als Estats Units. M’esperava que la reacció seria una mica com la que vam viure fa unes setmanes al Regne Unit amb la desaparició de la Dama de Ferro: els seus cantant-ne mil lloances i els de l’altre costat obrint el xampany. Al cap i a la fi, Reagan havia estat un dels presidents més polèmics que havia tingut el país; mereixia reaccions extremes. En canvi, l’aclamació que va rebre com a gran estadista i líder va ser pràcticament unànime a totes les bandes de l’espectre polític (que és cert que allà no és que sigui gaire ample). Ni tan sols a la premsa es van veure comentaris negatius, com si hi hagués una norma d’urbanitat no escrita que impedís excedir-se amb els polítics que estan de cos present.
Els britànics, que habitualment guanyen als americans en educació, no han sigut igual de considerats. Aquests dies els he sentit parlar tan malament de Margaret Thatcher com han volgut: als diaris, a la feina a l’hora del te, a les tertúlies als pubs... The witch is dead, la cançó d’El mag d’Oz que celebra la derrota de la Bruixa Malvada de l’Est, ha arribat al número dos de la llista de vendes gràcies a una campanya viral per internet, cosa que ha posat en un compromís a la BBC, que en teoria havia d’emetre-la en els seus programes del top 10 (al final ho van fer, però abreujant-la). Les veus crítiques han sortit majoritàriament de l’esquerra i les classes populars, les que van patir més l’impacte de les polítiques vigents durant el thatcherisme. Té lògica. Però llavors s’ha d’anar amb compte i considerar fins a quin punt aquestes valoracions post-mortem han estat ponderades o han obeït simplement a un esperit de revenja contra un primer ministre de signe contrari que van haver d’empassar-se durant més d’una dècada.
La majoria de la premsa catalana em sembla que ha optat per aquesta última opció quan s’ha unit a la lapidació mediàtica de la difunta que li arribava des dels sectors progressistes de les illes. Els màxims retrets que se li feien a casa nostra eren que havia obert el país a una cobdícia desaforada basada en el model imperant a Wall Street i que havia dinamitat l’estat del benestar, uns pecats que curiosament ressonen en la situació que viu el nostre país actualment. Però és esbiaixat atacar un polític per complir els punts del programa que ha atret la majoria de paperetes a les urnes. El liberalisme econòmic que ens han estat venent els conservadors des dels 80 es basa precisament en reduir la participació de l’estat en el control de l’economia i incentivar que els ciutadans s’espavilin per si mateixos retallant les prestacions que se’ls ofereixen. Podem estar-hi d’acord o no, però titllar de “malvada” aquesta teoria és una mostra d’ingenuïtat poc democràtica. I afirmar que, gràcies a això, la Thatcher va plantar les llavors de la crisi actual i de l’expansió bel•licosa americana per l’Orient Mitjà, un altre dels arguments repetits pels opinadors catalans, és magnificar l’impacte que va tenir per justificar el nostre desgrat.
No la critiquem, doncs, per ser der dretes, característica que compartia amb tots els qui la van votar repetides vegades i que, per associació, haurien de carregar amb part de la culpa. Centrem-nos si de cas en les coses que de veritat va fer malament, que n’hi va haver unes quantes. El fiasco de la Guerra de les Malvines, per exemple, va ser un pas en fals important que va deixar el país amb una factura quantiosa i una incòmoda llista de morts, sense aportar a canvi cap rèdit palpable. O els mètodes repressius que va usar de fronteres cap a dins per imposar la seva llei, més propis d’un feixisme desbocat que de la mà dura que tradicionalment propugnen els conservadors. I, per sobre de tot això, aquesta imatge arrogant que donava de representar només una part del país i importar-li molt poc què li passava a l’altra, una cosa que un líder elegit democràticament no es pot permetre mai.
Tots els governants, de dretes i d’esquerres, encerten algunes decisions i en fallen d’altres estrepitosament, és inevitable. Els que seran recordats com a bons líders tenen al currículum més elements del primer grup que del segon, i d’aquests a la història no n’hi ha hagut tants. Personalment, sense ser un expert en el tema i tenint en compte un possible biaix liberal, no inclouria la Margaret Thatcher en aquesta classificació. Però tampoc cauria en l’error de desestimar el seu llegat escudant-me només en la demagògia.
[Publicat a la revista Esguard, 1/5/13]
5 comentaris:
sense entrar en valoracions, tan Reagan com la Thatcher, formen una part molt important de la història
Evidentment que no l'hagués votada, però la seva importància va més enllà de les polítiques que pogués dur a terme, si més no, crec que va fer un pas de gegant en termes d'igualtat de gènere, segur que sense voler-ho, és clar. Visualitzar que les dones no som tampoc aquest estereotip de mare terra que ens manté, sempre, en un segon terme de la realitat, i poder dir-li filla de puta a una dona per les seves decisions, és un gran pas pel feminisme. El món és el que és i em sembla magnífic que recordis en l'article que "algú" la va votar i també n'és responsable. Malgrat tot, hem pogut veure, un cop més, qui controla els mitjans i quin missatge ens vénen. Salut.
Però el biaix no el portem tots incorporat a l'ADN? tu millor que ningú per confirmar-ho! Ei, com a cientíific, vull dir ;))
Parlant seriosament, per suposat que els seus votants són els qui van donar carta de naturalesa a les seves polítiques. Exactament el mateix que passa amb una part dels votants del PP, que ara s'estiren el que poden per haver votat amb l'estómac en lloc d'haver-ho fet amb el cervell (eing? cervell? ¡quita, nene, que dan el Gran Hermano!).
Jo no puc treure'm el biaix de sobre i, amb tots els respectes per a totes les idees, hmm...
hmm...
yeah, the witch is dead. Ella és en part responsable del desastre de món en què estem visquent, on les diferències entre cada cop menys benestants i cada cop més passo com puc, són més evidents. Ella i, esclar, la caiguda d'aquell règim contrapoder que, més enllà de les floritures, convertia els seus administrats també en esclaus.
Que totes les witches i witchos del món cremin en l'infern. Amén.
No tenia ni idea del tema de les Malvines, fins que vaig veure un reportatge sobre els morts anglessos.
Resulta que per un error d'un general van acora un curissat en una de les bahies i dos caças argentins el van enfonsar...van morir 43 militars i van haver-hi centenars de farits.
Per cert, Pinochet la va ajudar perque si no, no podien repostar els vaixells anglessos. Pinochet era molt amic de la Thatcher.
En aquest moment, a Catalunya ens prediquen demagògia per tots cantons, a banda de la mesetària. Des de la liberal a l'angelical-filomarxista.
El garbuix serà difícil d'endreçar.
¿Volies saber si tinc biblioteca a la cuina? Avui ho pots comprovar.
Salut hi hagi.
Publica un comentari a l'entrada