divendres, 10 de maig de 2013

Saul Bass i Ray Harryhausen (i Alfredo Landa)

Aquesta setmana hi ha hagut un parell d'efemèrides que m'han recordat moments de la meva infantesa. Un d'ells ha sigut el 93è aniversari del naixement de Saul Bass, el responsable d'un munt de títols de crèdits de pel·lícules clàssiques. El Google el recordava amb aquest fantàstic doodle:



Curiosament, tinc la imatge molt clara d'una mena d'historieta bèl·lica que vaig dibuixar quan tenia 7 o 8 anys que, com que llavors ja era un addicte al cine, em vaig preocupar que tingués títols de crèdit com si fos una pel·lícula. Els títols eren, natrualment, d'en Saul Bass, o almenys així ho feia constar jo. Deu ser un dels primers noms relacionats amb la part tècnica del cinema que em vaig aprendre. Com és lògic, va ser culpa del meu pare, responsable en gran part de la meva cinefília, que, en una època sense youtube i només dues cadenes de televisió, ja m'havia ensenyat moltes de les obres d'art d'en Bass.

Anys després, a principis dels 90, vaig anar al Festival de Sitges amb la meva futura dona a veure com li donaven un premi, poc abans que morís. Van ser per mi uns moments molt emocionants, després de tant de temps que feia que era fan seu. Recordo la seva conferència, i com explicava que la famosa seqüència de la dutxa de Psicosi l'havia "coreografiada" ell fil per randa, sense que l'Hitchcock li reconegués mai el crèdit.

L'altre esdeveniment de la setmana relacionat amb el setè art ha estat la mort de Ray Harryausen. També em va marcar la infantesa, sobretot una sessió de Jason i els Argonautes a la sessió de tarda dels dissabtes  TVE, tot i pertànyer més aviat a la generació anterior que a la meva. Em sembla que amb els anys m'he empassat totes les seves pel·lícules de monstres. Aquí teniu les seves creacions més populars:



Si no m'equivoco, el vaig veure també a Sitges més o menys per la mateixa època. Però l'anècdota que recordava aquesta setmana és una sessió de nit al cinema Maryan de Blanes, el meu poble, amb tots els amics (més algun dels pares, perquè a aquestes hores no solíem anar al cinema sols, i menys al cine "dels grans") a veure Clash of titans, el seu cant del cigne del 1981. Jo tenia 10 o 11 anys i ja havia flipat amb Star Wars. Malgrat tot, els mostres de Harryhausen em van semblar terriblement actuals i igual de reals pel que fa a la tècnica que les naus d'en Lucas. La pel·lícula em va encantar, i encara ara la recordo perfectament. Com recordo que l'avi d'un dels meus amics, que era un dels qui havia estat escollit per fer d'acompanyant, es queixava que a ell aquestes pel·lis "modernes" no li anaven gens, que tot eren efectes i acció (un argument, pel que sembla, comú a totes les generacions). 

Quan veig algunes pel·lis d'aventures actuals en les què els efectes digitals es mengen la història i la converteixen en un dibuix animat poc creïble, encara valoro més la feina artesana d'en Harryhausen, que era més sòlida i creïble que molt del CGI desfassat que sembla que és imprescindible a qualsevol blockbuster.

[Actualització: el XeXu em recorda als comentaris que la tercera efemèride ciènfila de la setmana és la mort d'Alfredo Landa. En defensa meva, quan vaig escriure aquest post ahir encara no s'havia donat a conèixer. Sí que el landisme ens va marcar en certa manera a tots els nanos que vam créixer als 70, i va ser un fenòmen sociològic i artístic (?) important pel seu impacte (sense voler comparar-lo amb els dos genis que he citat abans!). Però com a punt de referència llunyà, primer perquè anava dirigit a un públic més adult i segona perquè representava un model d'espanyol mitjà amb el qual, almenys en el meu cas, no identificava cap dels adults que tenia al voltant. Sí que em vaig enganxar al Landa quan va fer el salt al cinema "seriós" als 90, amb papers molt interessants. Llàstima que no es va prodigar més.]

5 comentaris:

XeXu ha dit...

Home, siguem justos, ja que dediques un post a parlar de grans contribuïdors al cinema, no t'oblidis de la defunció d'Alfredo Landa...

Salvador Macip ha dit...

Tens tota la raó, XeXu, ja ho he arreglat. És que ahir vaig tancar el post abans de llegir la notícia del Landa. Gràcies!

Olga Xirinacs ha dit...

Dincs nosaltres, 'avant la lettre', teníem un teatret de cartró, d'aquells amb decorats i personatges, i també fèiem una mena de doodle abans de començar la funció: amb el teló dels anuncis (que feia molta gràcia) entonàvem l'himne del 'Sitio de Zaragoza', que llavors estava de moda, i així la gent es preparava.
Parles de Jasón y los argonautas, que a mi m'ha quedat per la cèlebre batalla d'esquelets. Aquesta i la del Necronomicón, no tenen desperdici. Millor els esquelets del Necronomicón, que són més 'modernets' i fan una marxa repicant-se les closques, que es treuen per un moment.
Fantàstics, de culte.

Gemma Sara ha dit...

Vinc del post de l'Allau, estava buscant quan va venir el Saul Bass a Sitges i em trobo el teu post. Jo també hi era, a la conferència :)

Salvador Macip ha dit...

Gemma, quina coincidència! Jo estava escoltant-lo amb la boca oberta, segur que se'm veia molt :)