Deu fer ja una trentena d'anys que vaig al gimnàs de manera més o menys regular (admeto que hi han hagut períodes llargs d'inactivitat, sí), a fer una mica de bicicleta, una mica de cinta, una mica de peses, unes piscines... el que sigui per mantenir-me en forma i cremar alguns excessos. En tot aquest temps només he utiltizat tres instal·lacions: a Blanes, el meu gimnàs de referència sempre ha sigut el Jordi's Gym (en les seves dues darreres localitzacions); els anys que vaig passar a NY visitava el 92nd St Y, que em quedava al costat de casa; i ara aprofito els serveis de la universitat. No hi ha grans diferències en la manera de fer les coses entre els catalans i els americans, però aquí m'he trobat amb alguna peculiaritat que, per si de cas mai heu de posar els peus a un gimnàs anglès, més val que conegueu.
El primer cop que vaig entrar al meu gimnàs actual em va sorprendre la presència en un racó d'una mena de cabina amb cortineta que recordava un confessionari. No hi havia cap capellà dins, així que vaig descartar que fos un servei d'emergència per a cristians amb necessitat urgents de redempció. No vaig tardar gaire a descobrir que era una mena de cambiador unipersonal: la gent hi entrava vestida de carrer, corria la cortineta i en sortia al cap d'una estona vestida de gimnàs. Com Superman a les cabines de telèfon. Em va semblar bé (tot i que un pèl exagerat) que en aquest país destre en la correcció política es tingués tanta consideració en vers els gimnastes vergonyosos.
Però és que el tema de la decència no acaba aquí. Si us heu canviat en llocs públics coneixereu aquell esterotipus de paio exhibicionista (dic paio perquè no sé si al vestidor de les dones funciona igual, tot i que imagino que sí) que es passeja en pilota picada no per comoditat sinó per assegurar-se que tothom té temps d'admirar la bellesa de les seves penjarolles. Sense caure en aquest excés, jo no acostumo a preocupar-me gaire per si algú em veu el cul quan vaig cap a la dutxa. Sempre he pensat que a la majoria dels presents la visió no els deu interessar suficient per fer-los girar el cap. Ah, però els anglesos funcionen d'una altra manera. Aviat em vaig adonar que a l'únic a qui se li veia alguna cosa durant el temps que passava al vestidor era a mi (i el paio exhibicionista d'abans). La resta feia malabarismes amb la roba i les tovalloles per evitar ensenyar les vergonyes, com si estiguessin al mig del carrer.
Deu ser una herència dels seus ancestres puritans, això. En tot cas, sapigueu que les normes no escrites d'etiqueta demanen un decòrum mínim al gimnàs que inclou no airejar les joies de la família davant d'estranys. Sense fer-ho d'una manera conscient, jo he acabat oblidant els meus llibertins costums mediterranis i entregant-me amb devoció a l'art de convertir el pas pels vestidors en un espectacle apte per a tots els públics. Que no sigui dit que no m'integro.
El primer cop que vaig entrar al meu gimnàs actual em va sorprendre la presència en un racó d'una mena de cabina amb cortineta que recordava un confessionari. No hi havia cap capellà dins, així que vaig descartar que fos un servei d'emergència per a cristians amb necessitat urgents de redempció. No vaig tardar gaire a descobrir que era una mena de cambiador unipersonal: la gent hi entrava vestida de carrer, corria la cortineta i en sortia al cap d'una estona vestida de gimnàs. Com Superman a les cabines de telèfon. Em va semblar bé (tot i que un pèl exagerat) que en aquest país destre en la correcció política es tingués tanta consideració en vers els gimnastes vergonyosos.
Però és que el tema de la decència no acaba aquí. Si us heu canviat en llocs públics coneixereu aquell esterotipus de paio exhibicionista (dic paio perquè no sé si al vestidor de les dones funciona igual, tot i que imagino que sí) que es passeja en pilota picada no per comoditat sinó per assegurar-se que tothom té temps d'admirar la bellesa de les seves penjarolles. Sense caure en aquest excés, jo no acostumo a preocupar-me gaire per si algú em veu el cul quan vaig cap a la dutxa. Sempre he pensat que a la majoria dels presents la visió no els deu interessar suficient per fer-los girar el cap. Ah, però els anglesos funcionen d'una altra manera. Aviat em vaig adonar que a l'únic a qui se li veia alguna cosa durant el temps que passava al vestidor era a mi (i el paio exhibicionista d'abans). La resta feia malabarismes amb la roba i les tovalloles per evitar ensenyar les vergonyes, com si estiguessin al mig del carrer.
Deu ser una herència dels seus ancestres puritans, això. En tot cas, sapigueu que les normes no escrites d'etiqueta demanen un decòrum mínim al gimnàs que inclou no airejar les joies de la família davant d'estranys. Sense fer-ho d'una manera conscient, jo he acabat oblidant els meus llibertins costums mediterranis i entregant-me amb devoció a l'art de convertir el pas pels vestidors en un espectacle apte per a tots els públics. Que no sigui dit que no m'integro.
6 comentaris:
No és tan espectacular com el procedir en els pubs, però déu n'hi do. Quan he anat al gimnàs, temps enrere, tampoc no és que em fes gràcia que em veiessin despullat, però t'acabes acostumant i no hi dónes importància. Sembla que per allà van amb molta més cura. Encara que potser es pot gaudir de se l'exhibicionista del lloc!
Això dels gimnasos és tot un món! al vestidor de dones també passen aquestes coses....gent que es tapa discretament amb la tovallola o el barnús i altres que passegen nues mentre es pentinen ....hi ha de tot
com diu l'Elfre, doncs això. jo també sóc Jordi'sgymera :)
tu, la cabina, per unu moment he pensat que no fos per votar... (ai, el subconscient, que sura)
Com el Jordi's no hi ha res, Montse! Li haurem de dir qeu posi una cabineta d'aquestes (per canviar-se, confessar-se, votar o el que la gent vulgui...).
Confirmo que la paia exhibicionista EXISTEIX! És la típica que quan arriba al vestuari després de fer exercici, es despulla completament abans d'obrir l'armariet. Deixa la roba, agafa la tovallola i, portant-la a la mà, passeja les seves corbes fins a les dutxes. Quan torno de la dutxa, sol espatarrar-se als bancs en pilota picada per untar-se de crema hidratant reafirmant.
També hi ha la típica dona d'edat mitjana que dissimuladament es tanca en un cubicle de vàter per posar-se el banyador.
Sembla que jo estic en un punt mig, com tu dius, ni m'exhibeixo ni em preocupo... i per tant, a Anglaterra em mirarien fatal!
Per cert, et falta parlar-nos de la fauna de la sala de fitness dels tres gimnasos... la de Rubí donaria per uns quants posts!
Yáiza, m'ho temia. Els shows vostres són tan espectaculars com els nostres... :) Algun dia parlarñe de la fauna, tot i que com qeu el meu és un gimnàs universitari, és bastant modoseta.
Publica un comentari a l'entrada