La Lletra d'Or

Maria Aurèlia Capmany

Guillermina Motta

Berta Vallribera

Elisenda Roca

Jo

Que tenen en comú aquesta tirallonga de personatges? Doncs que som part del mateix "arbre genealògic". M'explico. M'acabo d'incorporar al jurat del Premi Lletra d'Or com a substitut de l'Elisenda Roca. Les normes són que a partir de certa edat, els membres es "jubilen" i trien el seu successor. Per això jo sóc el "descendent" directe de l'Elisenda, que a la vegada va ser escollida per la Berta Vallribera (no he trobat cap foto seva...) i així fins arribar a una de les fundadores, la Maria Aurèlia Capmany. Una nissaga ben il·lustre a la què ara tinc l'honor de pertànyer.

El Lletra d'Or és un premi molt especial, com podreu llegir a la Viquipedia. És totalment independent i té un historial de més de mig segle. Es dóna a obra publicada, no té dotació econòmica (el premi és una joia, literalment) però sí un gran prestigi (el llistat de premiats és ben espectacular). Aquest any el guanyador va ser El romanço d'Anna Tirant d'en Josep Pedrals, que va fer un divertit discurs d'acceptació en vers que podeu llegir aquí.

Ara em toca estar al dia de tot el què es publica a casa nostra (ja ho intento normalment, és un esforç que faig de gust) per poder proposar una obra que mereixi el premiar l'any que ve. Accepto idees: si aquesta temporada llegiu un llibre d'un autor català que trobeu especialment bo, expliqueu-m'ho, i li donaré un cop d'ull amb molt de gust.

Uns quants articles recents

Coses que he publicat aquests dies:

Aquí  podeu llegir l'article a El Periódico, sobre una manera curiosa de comunicar-nos que té un impacte biològic important, amb mencions a plantes que parlen, nens que s'adormen i un cameo de Wittgenstein, que sempre queda bé.

Aquí trobareu la meva columna a l'Ara, sobre el tema de la clonació humana i si els resultats són fiables o no (s'han detectat certes irregularitats a l'article original).

I en el número 77 de la revista Mètode, publicada per la Universitat de València, conté una monografía dedicada al càncer. Entre els articles, en trobareu un de meu, Desenmascarar el càncer (que es pot llegir de franc al web), una mena de resum del darrer llibre de divulgació que intenta explicar què és el càncer i què estem fent per aturar-lo. Al mateix número hi podeu trobar una crítica al llibre en qüestió.

El Verkami de Pegasus

Feia dies que no us posava música... Avui l'excusa és que els Pegasus, el grup de jazz-rock més conegut de casa nostra, està preparant el seu proper disc i ha obert un Verkami per recaptar fons. Com que sóc un fan fidel des de fa dècades, jo ja m'hi he apuntat. El post d'avui te l'objectiu egoïsta d'animar-vos a contribuir al projecte (no em vull qeudar sense un nou CD!). Escolteu un dels temes més coneguts al vídeo, remeneu el web, i feu un pensament.

El manifest de l'APE

Coincidint amb el meu retorn a la Literatura Infantil i Juvenil (LIJ) de la mà d'en Picapoc, una sèrie d'autors del gènere han posat en marxa una sèrie d'accions per protestar del tracte que darrerament se li està donant al llibre a les aules, el que es coneix com "socialització", que realment desincentiva l'interès del nanos i perjudica tota la indústria. 

Jo m'he apuntat a l'associació que s'ha format arrel d'això, l'APE, i animaria a tots els escriptors, de LIJ o no, a sumar-s'hi per fer-nos sentir. Dues de les promotores del moviment expliquen es detalls en aquesta entrevista, en Sebastià Roig ho resumeix encara més aquí. I aquí dues representants de l'associació barallant-se amb en Cuní. 

Aquí i a sota podeu llegir el manifest sencer. És una mica llarg però val al pena per entendre de què ens estem queixant.

********

Benvolgudes i benvolguts Mestres, AMPES i Institucions Educatives,

Els autors i autores de literatura infantil i juvenil d’aquest país us estem molt agraïts per tota la tasca 

de foment de la lectura que ha fet l’Escola Catalana al llarg d’aquests darrers trenta anys i que ha permès que els nostres nens i nenes estimessin els llibres, les editorials publiquessin literatura catalana infantil i juvenil, les llibreries venguessin llibres catalans i els autors i autores en la nostra llengua poguéssim (precàriament) sobreviure i crear un món de ficció per als nostres infants i joves. Tot plegat ha possibilitat l’enfortiment del teixit cultural i industrial català.

Podem dir amb orgull que hem aixecat un país de lectores i lectors en la nostra llengua que coneixen de prop els autors i tenen una biblioteca personal  amb llibres signats i farcida de records.

Durant aquests anys els nens i nenes de les escoles catalanes han tingut un contacte directe amb els escriptors i escriptores que ens hem acostat a les aules per comunicar-nos directament amb ells i respondre a les seves curiositats. Els hem explicat  com s’escriu un llibre, com es creen els personatges, com s’inventen les històries, com es dibuixen els àlbums…

L’alumnat català ha après que els llibres tenen un valor real i simbòlic i que són els seus amics, els seus companys de viatge, el refugi dels seus somnis. I entre tots i totes hem contribuït a crear un país més culte, més pròsper i més europeu amb uns índex de lectura i consum de llibres prop dels nivells francesos i alemanys.

Això ha estat des de la democràcia fins fa uns anys, sense oblidar els pioners que van obrir camins en temps difícils, des d’institucions com Rosa Sensat o editorials com La Galera, passant per autors com Emili Teixidor, Joaquim Carbó, Sebastià Sorribas o Josep Vallverdú.

Ara, l’any 2013, a moltes escoles de Catalunya es considera  que els llibres són una despesa prescindible per a les famílies  i cal que siguin reciclats i passin de mà en mà sense pertànyer a ningú. La “reutilització” sovint  no fa distinció entre llibre de text i llibre literari.

El Departament d’Ensenyament de la Generalitat havia col·laborat a aquest procés amb el seu programa d’ajuts, institucionals, a les AMPES que sol·licitaven el finançament de llibres de lectura per a ser socialitzats, però l’any  2011 va rectificar gràcies al Manifest per la No Reutilització del Llibre literari a les Aules que vam promoure els autors.  El Manifest va ser signat per més de 400 persones vinculades al món del llibre i podeu trobar-lo aquí:http://noreutilitzacio.blogspot.com.es/

I, malgrat tot, la realitat actual és que la majoria de les famílies NO COMPRA LLIBRES als seus fills.

Qualsevol decisió que modifica una dinàmica determinada comporta conseqüències.

Les conseqüències del “reciclatge”,“socialització” “reutilització” o “segrest” provoca problemes i EROS en editorials, el tancament de llibreries, la descatalogació de llibres i, naturalment, l’abandonament de l’escriptura professional de molts autors i autores.

Però el pitjor de tot és que amb aquesta iniciativa s’ha desvaloritzat el llibre als ulls dels nostres infants i s’han buidat les llars catalanes de llibres. La “tasca educativa” que es pretenia (potser carregada de bones intencions) està aconseguint modificar negativament la motivació lectora, els hàbits lectors, la relació lector-llibre i molts altres aspectes que seran irreversibles un cop  els nostres nens i nenes siguin adults.

Us convidem a reflexionar sobre les conseqüències de la vostra decisió i a plantejar-vos si voleu educar nens i nenes en l’amor i el respecte als llibres i la lectura, si voleu mantenir una cultura literària i editorial pròpia i si voleu que hi hagi autors i autores catalans que escriguin en la nostra llengua i s’adrecin als vostres alumnes des del nostre imaginari col·lectiu.

Ho teniu a les vostres mans.

QÜESTIONS PER  A  LA REFLEXIÓ  SOBRE EL “RECICLATGE” I /O “SOCIALITZACIÓ DE LLIBRES LITERARIS A L’ESCOLA.

Entenem per SOCIALITZACIÓ DEL LLIBRE LITERARI del llibre literari a l’aula : la compra de 25 o més llibres del mateix títol idèntics –propietat del Centre Educatiu—  prescrits per a un curs com a lectura obligatòria per ser llegits any rere any pels alumnes que cursaran aquell nivell,  independentment del professorat que tingui assignat el curs i les seves preferències personals.

Queden fora d’aquesta consideració les experiències pedagògiques com ara “maletes de lectura”, “la biblioteca d’aula” “la biblioteca de l’escola” o altres activitats que molts mestres i professors i professores fan servir per transmetre el gust per la lectura al seu grup classe.

Creiem que aquesta mena de  “socialització” del llibre de lectura s’ha produït paral·lel.lament  a  la socialització del llibre de text a les Escoles  i que s’ha fet  amb la mateixa finalitat d’estalvi del seu cost sense  reflexionar suficientment sobre com pot afectar la motivació lectora del professorat i de l’alumnat, la didàctica de la  tasca docent  a l’aula i els contravalors que indirectament reben els estudiants sobre el que és un llibre i el seu ús.

Els autors i autores ens preguntem:

Quines finalitats persegueix  “la reutilització”?  Fomentar la lectura o estalviar el cost de compra d’un llibre única i exclusivament? En el cas de famílies necessitades entenem que és imprescindible proporcionar bosses de llibres, però en el 90% de les llars catalanes la compra d’un llibre de lectura de vuit euros és una despesa assumible i petita comparada amb altres despeses educatives que les famílies assumeixen naturalment (motxilles, material escolar, material esportiu, connexió a Internet, sortides i quotes en el cas de les escoles concertades etc).

Com afavoreix un llibre “socialitzat” el foment de la lectura? Augmenta el nombre de lectures per alumne disposar de vint-i-cinc llibres de títol repetit dins l’aula? Per quantes mans passa a l’any cada llibre? Quants llibres es llegeixen els nens al llarg d’un any gràcies a aquest sistema amb un títol idèntic i repetit?

Quants anys de prescripció obligatòria en un mateix  nivell suporta un llibre? Cinc, sis, deu anys llegint un mateix llibre perquè és propietat de l’Escola i cal amortitzar el seu cost?

Si ja hi ha llibre assignat de lectura com s’implica el professorat en la recerca de novetats i prescripcions? Quin estímul té el professorat per recomanar lectures i estar al dia de les noves publicacions, revistes prescriptores  i associacions pedagògiqes de foment de la lectura  si ja té un llibre assignat  que no pot canviar?

Quina és la  motivació didàctica del professorat en el cas de no haver triat el llibre? Si no ha triat la lectura i tal vegada no l’hi interessa o no és del seu gust com podrà transmetre l’entusiasme i les ganes de llegir als seus alumnes? Els professors canvien sovint de centre i de nivell i en arribar a un curs amb llibre socialitzat la lectura li ha vingut imposada.

Què passa quan alguns llibres es deterioren?  L’estat físic del llibre pot ser un mal conductor de la vinculació del nen amb l’objecte? Què sent un nen quan li toca un llibre vell i fet malbé?I si l’únic espai de lectura per impedir el deteriorament o la pèrdua del llibre és l’aula no es relaciona masa directament el llibre de lectura amb el llibre de text obligatori?

Com es renoven els títols de la biblioteca de l’Escola si s’ha invertit una quantitat alta de diners en la compra de títols repetits per aula?  I si aquests 25 títols idèntics fossin 25 títols diferents renovats any rere any com a inversió en l’ “actualització” que requereix una biblioteca Escolar?

I d’altra banda el que entenem per “socialització del llibre literari a l’aula”  creiem que afecta;

LA TRANSMISSIÓ DE CONTRAVALORS QUE REP L’ALUMNE

Potser l’’alumnat ES PREGUNTA:

Hem de considerar el llibre només propietat de l’escola? Si el tenim només a l’escola, no el podem llegir o rellegir mai a casa? El podem subratllar? Hi podem anotar coses? On quedarà constància del nostre nom i la data en què el vam llegir?

És necessari que hi hagi llibres a casa? Quin llibre agafarem quan volguem llegir ben acomodats al sofà, o a la terrassa, o quan anem de viatge? Quins llibres compartirem amb la família? Quins llibres tenim a la nostra habitació? Tenim biblioteca personal?

Cal que existeixin les llibreries? És només tasca del professor la recomanació dels llibres de lectura? Es bo estar al dia les novetats? On, si no a les llibreries  tenim el plaer de triar i remenar llibres nous  abans d’escollir la lectura que ens sedueixi?

Què en queda de la visita d’un autor o una autora a qui hem llegit i que ens ha agradat? Com recordarem el que l’autor o autora ens ha dit del llibre? El llibre signat o dedicat és el senyal d’una implicació directa entre els autors, els lectors i les lectures.

Són realment cars els llibres de lectura d’escola? Costen sobre els  set o vuit  euros. Un menú de vuit euros és barat i un llibre de vuit euros és car? No és equiparable alimentar el cos i la ment?  Sabíeu que n’hi ha molts que es fan amb paper reciclat  i que són ecològics i sostenibles?

Un llibre és un bon regal? Està carregat d’emocions, d’històries, d’aventures, d’humor. Quan regalem un llibre volem compartir amb la persona que el rep totes les sensacions que transmet el seu contingut. Si percebem que el llibre ja no té valor, tindrem ganes de regalar-ne?

Què significa comprar un llibre? És una despesa innecessària i prescindible? La cultura ens ajuda a formar-nos. A descobrir, a aprendre, a desenvolupar la nostra personalitat. Pagar vuit euros per una novel·la, un llibre de relats o de poemes, o per un àlbum il·lustrat és llençar els diners? No seria millor considerar el llibre com una inversió en comptes d’una despesa?

Tenim diners per comprar un Ipod, o una dessuadora de marca, o la connexió a internet al mòbil, o un videojoc? Tot això té un valor sentimental i una implicació directa amb les nostres emocions o és purament funcional? Un llibre de lectura de vuit euros ens sembla car i un videojoc de cinquanta no?

Quin valor té la feina d’un autor o autora? Ens hem preguntat mai d’on treu els diners que el permeten tirar endavant i escriure les històries que llegim? Un fuster, un paleta o un metge cobren per la feina que fan. Ens fabriquen un moble, ens tomben un envà o ens operen i nosaltres paguem un diners per la feina feta. Pensem que els creadors no han de cobrar per la tasca que fan? Si la cultura no es paga (pirateria), qui farà res per la cultura?

En Biel i en Picapoc, noves aventures de marcianets per al nen i la nena

Aquesta setmana arriba a les llibreries el llibre per a nens que he fet amb la Carme Sala, Cinc dies en un  altre planeta, publicat per La Galera en castellà i català. És la primera aventura (i esperem que no l'última) d'en Biel i en Picapoc, aquests dos que teniu al dibuix d'aquí el costat. En Biel és el noi, i en Picapoc l'extraterrestre, és clar, i a la il·lustració els veieu amb les seves mascotes, en Pelut i en ZimmZamm, respectivament. En el llibre, que va destinat als primers lectors (+6), tots dos fan un intercanvi: en Biel va a passar cinc dies a casa la família d'en Picapoc, i aquest fa el mateix a la Terra (d'aquí ve el títol amb ressonàncies Vernianes). Així podrem veure com de diferents són els costums per algú que ve de fora (torna a sortir el tema de l'emigrant i la integració...) però a la vegada com són de semblants. Les coses es compliquen quan les mascotes es fiquen pel mig... I ja no us explico res més. Només us dic que, com podeu veure a les fotos, els dibuixos de la Carme són excel·lents, i que segur que si teniu algun nano d'aquesta edat a prop, el llibre li agardarà.

Aprofito l'avinantesa, com sempre, per fer-vos cinc cèntims del making of d'aquest llibre, per a si hi ha algú interessat. Tot comença de fet amb el Tururut, el meu primer personatge per a nens, del qual en vam fer tres aventures per a una editorial canadenca el 2006. A l'hora de publicar-lo en català, la co-autora va començar a redibuixar les històries per adaptar-les al nou format, però quan l'editorial ens demanava ja el segon llibre (el primer, del 2007, va tenir força èxit), ella va decidir que no volia continuar amb la feina. Amb la col·lecció penjada, i amb ganes de seguir escrivint històries  per nens, que és una cosa que m'encanta, vaig pensar que un moment o altre m'hauria d'inventar algun altre projecte...

Però va passar un temps i em vaig embolicar amb mil altres aventures (entre elles, ocupar-me d'una nano petit). La idea va seguir esperant el seu moment en algun racó del meu cap. Precisament després de llegir molts llibres infantils a l'hereu nit rere nit (bastants d'ells fluixos, al meu parer), vaig decidir que era hora de tornar a entrar a l'arena i dir la meva. Quan penso en un llibre d'aquesta mena sóc incapaç de tirar-lo endavant sense saber qui el dibuixarà, cosa que contraria una mica les editorials catalanes de literatura infantil, més acostumades a valorar un conte i després buscar-li dibuixant. A mi això no em funciona, perquè la imatge és una part massa important com per no pensar-hi abans de teclejar la primera paraula. He d'escriure el text (i crear els personatges) tenint una mica clar quin aspecte tindran. Per això vaig pensar ràpidament en proposar-li una col·laboració a la Carme, una fantàstica dibuixant sabadellenca a qui segueixo via blog des de fa molt de temps. Si hi feu una ullada entendreu immediatament per què vaig voler treballar amb ella. Els seus fantàastics dibuixos tenen el to exacte entre dolç i divertit que estava buscant per a la història.

Sense que ens coneguéssim personalment, li vaig enviar un email, i vaig aconseguir picar-li la curiositat. Una mica després, vam quedar per prendre un cafè (com el que surt a l'autoretrat que veieu aquí al costat) aprofitant un dels meus viatges a Barcelona i, asseguts a un bar del carrer Casp, vam començar a pensar què podríem fer plegats. El primer tema que vaig posar sobre la taula va ser un de marcianets. No em va caldre proposar-ne cap altre, perquè a la Carme li va encantar la idea. I aquí ens teniu, un any llarg després, amb en Biel i en Picapoc convertits en realitat. La Carme i jo només ens hem vist dues vegades (la cita inicial i quan vam anar a presentar el projecte als editors), però trobo que la coordinació entre dibuix i text és perfecte (tot i que no estigui bé que ho digui jo!). Hem treballat plegats intensivament a través d'emails durant molts mesos, tant la imatge com el text, i he procurat deixar-li espai perquè pogués lluir ella també la seva imaginació (i ho ha fet: veureu una sèrie de gags visuals ideats per la Carme i repartits discretament per la plana que són una petita meravella). Fins i tot vam acabar desenvolupant la història d'un personatge secundari que va aparèixer de forma espontània en una il·lustració i que va acabar prenent un protagonisme inesperat. En resum, ha sigut una experiència molt divertida treballar amb la Carme.

A més, he pogut implicar l'hereu en la creació del llibre, com a lector i crític, cosa que ha sigut molt interessant: a mida que la Carme m'enviava planes, jo les hi ensenyava, per veure com reaccionava, i li feia preguntes sobre el dibuix i el text. Així, sense adonar-se'n, m'ajudava a decidir què funcionava i què no. El pobre l'ha hagut de llegir per fascicles, com si fos un serial, però he de dir que m'ha servit de molt, sobretot per canviar fases encarcarades que no funcionaven o paraules que se sortien del registre. Tots els escriptors de contes infantils haurien de tenir un pilot de proves com aquest!

Per cert, aquest que treu el cap discretament darrere del llibre és el nostre editor, en David Montserrat, que amablement s'ha prestat a fer de model per aquestes fotos de promoció. Normalment els noms dels editors no surten en lloc, són part de la maquinària de la indústria que treballa a l'ombra, però crec que és just ressaltar la bona feina que ha fet en David ajudant al projecte a prendre forma i aguantant (i atenent sempre que ha sigut possible) les queixes i demandes dels autors. Com la vegada anterior, ha estat un plaer treballar amb l'equip de la Iolanda Batallé, l'Anna Pérez i la resta de la tropa de La Galera, una gent entusiasta i professional com poca he conegut en aquest negoci. Tant, que ja estem preparant el següent llibre, un projecte molt diferent per a la tardor de l'any que ve, que ja us comentaré amb calma quan arribi el moment...

Ha arribat en Picapoc!

Tatxaaan! Us presento oficialment el meu nou llibre per a nanos, Cinc dies en un altre planeta (Una aventura d'en Biel i en Picapoc), il·lustrat per la Carme Sala i publicat per La Galera, que a partir d'avui mateix ja hauríeu de poder trobar a les llibreries. Demà us n'explico més detalls i us faig cinc cèntims del making of.

Demà a les botigues...

I la setmana que ve...

L’emigrant català

[Ahir va sortir la meva columna a la revista Esguard, que era la resposta a un article que la Nachat El Hachmi havia escrit el mes passat i amb el què no estava gaire d'acord. Per raons d'espai es va publicar una versió concentrada. Aprofito que aquí al blog no tinc restriccions per penjar-vos el director's cut original, amb uns quants arguments més i un link especialment interessant al Núvol. Admeto que és una mica llarg, però és que trobo que el tema dóna per molt. A veure què en penseu.]

Ja fa uns mesos que la columna de Nachat El Hachmi i la meva comparteixen espai a l’Esguard. Crec que és un encert dels editors d’aquesta revista, perquè a totes dues els lectors hi poden trobar de fons el tema de Catalunya i la immigració, però explicat des dels punts de vista diferentsque tenim la Nachat i jo gràcies a les nostres històries vitals gairebé contraposades. En el seu últim article (Esguard número 34, 1 de maig), la Nachat parlava de com vivim els de la diàspora el fet que els nostres fills creixin en una cultura que no és la nostra i trobava, entre altres coses, contradictoris alguns dels esforços que els emigrants catalans fem per no perdre les arrels. Com a part directament implicada, exiliat de primera generació des de fa quinze anys i amb un nano de cinc i mig a casa, m’agradaria aprofitar aquest espai per aportar la meva opinió sobre l’experiència de viure lluny de la Catalunya que ens ha vist néixer.

Hi ha unamàxima,que informalment es coneix com La Maledicció de l’Emigrant, que diu que qui marxa a viure fora quan és adult no s’adaptarà mai del tot al lloc d’acollida, que el seu fill coneixerà la cultura del seu pare però mai l’acabarà de sentir sevai que el nét ni tan sols entendrà la llengua materna de l’avi. O sigui que a la tercera generació, l’assimilació ja serà total. En els anys que fa que estic rondant pel món, he tingut l’oportunitat de comprovar que és una llei que sol complir-se, fins i tot en les comunitatsmés tancades (amb algunes excepcions).Per tant,tal com apuntava la Nachat, per molt que fem, i per molt que ens desagradi, els nostres fills tenen tots els números per acabarsent poc catalans.

Però aquí s’ha de fer la primera matisació. La nostra emigració és diferent a la que és majoritària en aquest hemisferi i més semblant,en canvi, a la que procedeix d’altres zones desenvolupades i relativament riques: quan els catalans sortim, sempre ho fem pensant que tornarem. No venim d’un país en guerra, ni on els drets humans són ignorats, ni d’un lloc pobre i degradat, dominat per una dictadura o sumit en l’obscurantisme religiós. Creiem que venim d’un territori tan bo (o més) que el que ens rep, i que no n’estarem allunyats gaire temps, que un cop passi la mala ratxa o aconseguim els objectius que ens hem proposat,se’ns acabarà l’exili. En aquest context, s’entén millor que patim pel distanciament cultural dels nostres fills. Queadoptin nomésles tradicions locals és un problema perquè molts esperem poder-nos-elsendur cap a casa algun dia.

Potser això canviarà ara, amb aquesta generació que es veu obligada a escapar de la Península per buscar feina i que, com la seva predecessora dels anys seixanta, és poc probable que trobi la forma de fer marxa enrere abans no li arribi el moment de jubilar-se. Potser aquests sí que tindran més clar que el seu pot ser un viatge sense retorn. Però almenys fins ara, i basant-me amb les xerrades que he tingut amb tots els catalans que he conegut fora, sempre hem mantingut l’esperança (potser ingènua) que la nostra emigració era temporal, i això ha condicionat el nostre comportament.

*****

Hi ha un altre factor que cal recordar quan parlem dels catalans que vivim fora:estadísticament som quatre gats. Mai tindrem prou presència per construir l’entramat cultural(o, en certes condicions, els guetos)que societats com la xinesa i la mexicana als Estats Units o l’índia al Regne Unit, per exemple, són capaces d’organitzar al seu voltant. Això els permettrasplantar amb més èxit les seves tradicions i preservar-les, fins a cert punt,més enllà de la segona generació. Per tant, encara que a la Nachat li sembli poc adequat fundar casals catalans, no deixa de ser una versió molt light del que instintivament fantots elspobles quan emigren. Veient com és d’universal aquesta reacció, jo diria que més que contradictori és conseqüent amb la nostra condició i, fins a cert punt, inevitable.

Potser sí que en el nostre cas això d’estar en contacte d’aquesta manera amb les arrels ens proporciona un consol i uns beneficis nimis, però quan els números són suficients, el resultat és tot un altre. Visc a la primera ciutat del Regne Unit en la què els blancs anglosaxons no són majoria.Les onades successives d’emigrants indis ha fet que fins i tot a les escoles privades protestants de la zona s’ensenyi amb tota normalitat el Divalial costat de la Pasqua o el Nadal. I puc dir que les celebracions del Festival de les Llums de Leicester, lluny de ser “destenyides”, són espectaculars i reconegudes internacionalment. Això ens aporta riquesa a tots. I és que crec queen aquest puntgent confon els termes:mantenir les tradicions pròpies no significa renegar de les que et trobes. Coneixia xinesos a Nova York que festejaven el seu any nou amb les mateixes ganes que el quatre de juliol. Jo mateix celebro (i faig que el meu fill celebri) el Sant Jordi a la catalana, comprant llibres i regalant roses,de la mateixa manera que tiro petards i vaig a veure els focs d’artifici pel BonfireNight. I no em sembla cap incongruència, al contrari, crec que ens fa créixer com a persones.

És cert que els individus més recalcitrants de totes dues bandessolen serimpermeables a les cultures alienes i s’escuden en la xenofòbia.Tot i que ha jugat un paper important en el nostre desenvolupament com a espècie, establint lligams de confiança entre els nostres semblants que ens han permès crear les primeres estructures socials, en el món modern aquesta actitudja no té raó de ser. Malgrat això, alguns encara tenen el cervell ancorat a les cavernes paleolítiquesi els costa reprimir els instints. D’aquí que sovint s’insti “a l’emigrant a deixar estar tanta cosa del nostre país”, com bé explicava la Nachat en el seu article.

En el cas dels catalans fent de receptors dels corrents migratoris, però, un cop més s’han de valorar altres elements. Degut sobretot a la immigració massiva del segle passat, la cultura catalana ja no és la dominant a Catalunya (ni a cap altre lloc del món). És una situació una mica perillosa en una societat democràtica, perquè els drets de les minories acaben per no reflectir-se a les urnes. Els que creguin que això és fruit de la paranoia només han de mirar com en les altres regions, on les proporcions encara estan més desigualades, la nostra llengua ha estat arraconada i diluïda, tot dins de la més estricta constitucionalitat. Llegiu, per exemple, aquest interessant document que explica les tristes conseqüències pel català quan no s’aconsegueix (per culpa de les dues parts, cal afegir) l’encaix entre la cultura local i la que importa l’emigrant majoritari.

No és estrany, doncs, que estiguem una mica a la defensiva(els moviments polítics i socials que estem vivint aquests darrers anys fan pensar que fins i tot hem passat a l’atac), i més veient que l’estat del qual depèn oficialment la nostra cultura s’esforça a demostrar repetidament que no li té gaire estima.Amb això no vull justificar els comportaments exclusivistes, ben al contrari.L’instint de supervivència no ens hauria de fer girar mai la cara a l’immigrant que vol formar part del nostre grup, ni obligar-lo a pegar el peatge de renegar de la seva identitat. Així és com m’agradaria que em tractessin al país on visc, i així és com espero que els meus tractin també als qui els demanen acollida.

Per si no sabeu què fer aquest Juliol...

...feu un cop d'ull als cursos que ofereixen a la UB. Us ho dic sobretot perquè m'han convidat a participar en un d'ells, Les claus de l’èxit de la novel·la mèdica i científica, que coordina la metgesa i escriptora Amàlia Lafuente. Té un munt de ponents i sessions interessants, però crec que serà especialment interessant la taula rodona que han muntat amb la Carme Torras, el Jordi de Manuel i un servidor, tres exponents de científics lletraferits especialment productius. No sé si aconseguirem aclarir quines són les claus de l'èxit de la novel·la científica (jo encara no les he trobades), però ens ho passarem bé intentant-ho (i a més, pels qui sou estudiants, dóna crèdits).