Quanta violència!

[L'altre dia vaig anunciar que començaria les reposicions d'estiu, però em salto la meva pròpia norma per comentar un tema que crec que s'ha de discutir.]

Fa unes setmanes es publicava a la revista Science un estudi, amb dades de 81 països, que definia la magnitud de la violència física i/o sexual que les dones pateixen a mans de les seves parelles. Les dades són esfereïdores: una de cada tres dones de més de 15 anys n’ha sigut víctima un moment o altre de la seva vida. I això sense tenir en compte l’abús psicològic, que seria un altre tema.

No és un problema que es limiti a certes cultures que menystenen els drets bàsics de la dona. Si bé és cert que la prevalença és més alta a zones com la part central de l’Àfrica Sub-Sahariana, amb una mitjana del 65% d’afectades, Nord- Amèrica i l’Europa Occidental també tenen unes xifres considerables (un 20%). S’ha calculat, per exemple, que el cost social i sanitari de la violència domèstica a Anglaterra i Gal•les és d’uns 15.000 milions de lliures l’any.

Això no vol dir que les coses estiguin empitjorant: probablement estem en el moment de la història que, a nivell global, hi ha hagut més igualtat entre sexes. Però malgrat això, l’ONU ha calculat que encara queden 600 milions de dones vivint en països on la violència de gènere no es considera un crim. Per sort, al nostre no és així, però encara hi ha molt masclisme soterrat que continua fent mal. Hem d’aconseguir que una agressió que sol veure’s com un afer privat es converteixi en un fet públic en el qual la societat pugui intervenir. I continuar treballant per evitar que el problema de fons, la discriminació social, econòmica, laboral i cultural de la dona, continuï perpetuant aquesta mena de conductes.

8è aniversari del bloGuejat

Va ser fa uns dies (concretament l'11), però encara no havia tingut temps de celebrar-ho: el bloGuejat ha completat el seu vuitè any d'existència. Gràcies a tots els qui ho heu fet possible passant per aquí a llegir i comentar! Realment vuit anys són molts per un blog i és tot un honor ser de la generació de veterans que aguanta encara al peu del canó.

En aquesta segona etapa del blog (la primera, ja esborrada, va ser durant els darrers dos anys i mig de la meva estada a Nova York) he escrit 855 entrades i he rebut 171.010 visites, diuen les estadístiques. El récord de visites de l'any va ser el novembre, la segona xifra més alta de la història del blog. La veritat és que tots aquests números no serveixen de res...

Continuo escrivint com a mínim un cop per setemana, em sembla que no me n'he saltat cap, però aquests darrers dotze mesos he continuat baixant el ritme. D'unes 220 entrades l'any que feia inicialment, ara estic més cap a les 120, una mitjana d'un parell per setmana. La culpa, ja us ho imagineu, és en part de les meves col·laboracions a altres mitjans. Entre una cosa i l'altra no hi ha setmana que no em toqui escriure, i moltes idees que faria servir al blog acaben a una altra banda (i després tornen linkades aquí, el cercle es tanca).

Parlant d'això, aquest estiu faig vacances de la premsa habitual però m'he apuntat a col·laborar amb El Matí de Catalunya Ràdio. En Marc Garriga, el presentador d'estiu, m'havia entrevistat ja un parell de cops i sempre hi havia hagut bon rotllo, així que quan m-ho va proposar m-hi vaig apuntar de seguida. La gràcia és que combinem una mica d'explicació científica (un tema per sessió) amb una mica de debat amb altres científics, cada setmana diferents i tots estrangers treballant a Catalunya. Hi surten temes relacionats amb ser immigrant, a fora o a Catalunya, i detalls de la sacrificada vida dels científics. La secció s'emet cada dimecres a les 11 i ja n'hem fet dues, sobre el càncer i sobre l'epigenètica. Els podcasts es van penjant aquí, per si us interessa.

Com cada any, aprofito el missatge d'aniversari per anunciar que, com he fet les dues últimes temporades, aquestes setmanes d'agost programaré reposicions del bloGuejat, per si encara queda algú per aquí que no estigui desconenctat de les xarxes. Entonem així amb la tradició de les televisions catalanes i de pas rescato algun post que potser se us havia escapat. Aquesta vegada tocarà un repàs al 2010, i no descarto que s'hi coli algun post nou si tinc temps per fer-lo. Que tingueu un bon estiu!

De vacances (relat fotogràfic)

Ja he tornat de vacances i em trobo que a Anglaterra fa sol. I calor. Hom podria dir que això sembla un estiu, fins i tot! Alguna cosa no rutlla, deu ser un senyal de l'apocalipsi, sinó no s'entén... En fi, jo ja he fet el meu petit break, això no m'ho treu ningú. M'he passat la major part de l'estona vora el mar descansant les neurones, que ja els tocava. En aquest post troabreu la versió 2.0 de la típica exhibició de diapositives que els turistes del segle passat solien fer quan tornaven per avorrir i donar enveja al personal (els que em seguiu a les xarxes socials ja les haureu patit la majoria). Prepareu-vos.

Començo amb menjar, un dels alicients de les vacances catalanes. Aquests són els  calamars a la romana d'Els Terrassans, famosos al món sencer (i si no ho són encara ho haurien de ser). Comproveu com son de bons el proper cop que passeu per Blanes. Aquest cop els vaig gaudir amb dos dels  amics més antics que tinc, en una relaxada nit de copes i tapes que feia anys que estava pendent.

Seguint amb el tema gastronòmic, he aprofitat també per dinar als xiringuitos de la costa, llocs fantàstics que combinen vistes de luxe amb menjars senzills però efectius. Haurien de declarar-los patrimoni de la humanitat. Aquest d'aquí és el de Cala Bona, també a Blanes...

...i aquesta vista la trobareu des d'un dels que hi ha a la platja de S'Agaró. Espero poder continuar algun dia la ruta gastronomico-xiringuitil de la Costa Brava, que és tot un plaer.

Ja de tornada al meu poble, una de les coses que he fet quan el sol deixava de cremar ha sigut sortir a passejar amb l'hereu, per ensenyar-li com és de bonic Blanes. Tot donant voltes vaig fer unes quantes fotos "turístiques", com aquestes dels cadenats rovellats que pengen dalt de tot de la Palomera, la roca que inaugura la Costa Brava. Que no sigui dit que no hi ha adolescents (o no) romàntics al poble.

I si li poseu un filtre d'Instagram encara es veuen més macos. Al fons, el castell de Sant Joan, l'altre punt clau del paisatge blanenc.

Dalt de la Palomera vaig poder captar també aquesta imatge que, degudament filtrada, queda com molt profètica (bandera onejant sota els núvols grisos que se li acosten ràpidament).

Els passeigs servien d'excusa per fer el geladet de la tarda, un altre clàssic de l'estiu. A la foto, una mica llepat, una de les combinacions que més èxit va tenir: plàtan amb nutella.Quin gran invent.

També hi hagut passejadetes nocturnes per refrescar-se abans d'anar a dormir, sobretot els dies que el Passeig de Mar (a la foto) encara estava tranquil, abans de l'arribada de les paradetes de la fira de la Festa Major.

Entremig de tot això vaig fer una escapadeta a BCN per un parell d'assumptes de feina. Vaig anar a la capital en tren, un mitjà de transport que m'agrada molt... fins que m'adono que a Catalunya la puntualitat és tan relativa com la climatització dels vagons. Se m'obliden, aquestes coses. El factor sort va afegir una vintena de nanos cirdaners d'un casal d'estiu que van aportar la banda sonora del trajecte entre Malgrat i Sant Pol. Admeto que feia gràcia veure'ls tan joganers, tot i que em van arruinar la tranquil·la sessió de lectura que m'havia promès.

Això de la feina que us deia: aquí em teiu a l'edifici històric de la UB, entre sessió i sessió del curs sobre literatura científica en el qual col·laborava. Vam aprofitar per gravar uns vídeos de promoció d'un llibre col·lectiu que sortirà a finals d'any, ja us n'explicaré més coses aviat. El curs em va servir també per desvirtualitzar la Teresa Amat i la Chryssula Kokossulis, lectores i comentaristes habituals del bloGuejat, tot un plaer. La Chrys a més em va fer una llarga conversa-entrevista que espero que veurem penjada en algun lloc un dia d'aquests.

La taula rodona que vam fer amb la Carme Torras i el Jordi de Manuel va ser molt interessant. Bé, a mi m'ho va semblar, hauríem de sentir l'opinió de la vintena d'alumnes que van participar en l'animat debat. Vam riure, ens vam queixar (sobretot del fet que els científics sempre som els dolents de la novel·la), vam criticar alguns autors (no diré noms) i vaig trencar una llança en favor de la divulgació científica apta per a tots els públics. Si més no sembla que el curs va servir per esborrar una mica les fronteres artificials entre ciències i lletres, que és molt necessari.

Una cosa que m'agrada fer quan esmorzo en un bar a Barcelona (que és poc sovint) és demanar un dònut i un cacaolat. No és gens sa, d'acord, però és una combinació que finciona molt bé, tant a l'estiu com a l'hivern, i que aquí dalt no puc trobar. No m'ho tingueu en compte.

Durant la meva breu estada a BCN vaig tenir el plaer (?) de gaudir també d'un dels típics ruixats d'estiu. Com si no hagués entomat prou pluja durant l'any...

Una altra de les coses de feina que tenia programades era una trobada per desencallar un projecte a quatre mans que, com veieu a la llibreta, vam aconseguir que acabés de prendre cos, gràcies a un parell de cocacoles i un diàleg ple d'idees interessants. Ja us aniré explicant com va quedant.

De tornada a Blanes, a una llibreria del poble tenien el Picapoc a l'aparador, i em van comentar que l'estaven venent com xurros (gràcies, dedueixo jo, a la meva mare i les seves amigues, que estan convencent les àvies blanenques de la seva quinta que el comprin als seus néts). Una bona notícia.

A la platja vaig aprofitar per torrar-me llegint un parell de llibres, entre ells l'epopeia tropical del Marc Pastor que veieu a la foto. Tot i que té una arrencada una mica lenta pel meu gust, després la cosa s'anima i hi ha un munt d'aventures, sang i fetge, misteris, corredisses per la jungla i un lleuger toc de ciència ficció que fan que tot plegat sigui ben entretingut. Si us van aquests còctels ja ho sabeu: poseu Bioko a la vostra maleta.

Jo espero que els banys de sol m'hagin servit per posar-me al dia de vitamina D. Tal i com em temia, unes anàlisis van revelar finalment que jo també en tenia un dèficit, per no desentonar, així que ara puc justificar tot el viatge amb l'excusa medicinal dels aires del Mediterrani.

Mentre jo mirava de llegir i recuperar la salut, l'hereu no perdia el temps i, fidel al seu historial, en un parell de dies ja havia trobat una novieta, que li escrivia poemes (no m'ho invento!) i li dedicava uns petons i unes abraçades molt efusives. No sé com s'ho fa, la veritat...

I res, al final tot s'acaba. L'avió de tornada anava bastant buit, per acabar de fer-me sentir que estava volant en la direcció equivocada. Però no em puc queixar: han estat uns dies de no fer res molt intensament. Just el que m'havia recomanat el metge.

Me'n vaig a la platja

Dilluns musical i estival perquè desconencto uns dies. Me'n vaig a carregar els dipòsits de vitamina D, que  com que aquí dalt l'estiu encara no ha començat (ni començarà mai, a aquest ritme), estan a baix de tot, ja us ho explicava l'altre dia. Tinc previst quedar-me lluny del brogit mundà i de la tecnologia tant com pugui. De fet, l'únic acte no compatible amb portar banyador que tinc previst és aquest (si veniu, saludeu!). Per si no puc acostar-me a l'ordinador durant uns dies (poc probable, coneixent-me...), que passeu un bon estiu!

Un dèficit profund

Els científics estudien amb molt interès la vitamina D perquè sembla que pot evitar algunes malalties. De fet, se sap que el seu dèficit no és bo per la salut i que podria estar implicat fins i tot en el càncer. Per això en alguns països se’n donen suplements, per mirar de millorar l’estat general de salut de la població. Es fa sobretot al nord, on toca menys el sol. La raó és que la vitamina D, a part d’arribar-nos pel menjar, la podem generar en grans quantitats al nostre cos gràcies als efectes dels raigs ultraviolats.

Aquest petit pròleg científic em servirà per parlar avui d’un tòpic molt anglès: el temps. No és cap mite: el clima a Anglaterra és nefast. Ens passem la major part de l’any sense veure el blau del cel per culpa d’una capa de núvols grisos. A l’hivern encara es pot aguantar, però quan arriba la primavera i els dies continuen sent igual de tristos, els mediterranis ens comencem a atabalar una mica.

El primer estiu que vaig passar a aquest país va fer un temps horrorós. Els meus amics em van dir que era una excepció, una temporada especialment dolenta. M’ho vaig creure. El segon estiu va ser exactament igual. Em van tornar a repetir que era molt estrany, que normalment la climatologia era més benèvola durant aquests mesos. Quan el tercer any vam haver de passar pel mateix ritual vaig entendre que els anglesos viuen en un estat de negació constant que els permet sobreviure a aquests agostos freds i banyats en llum pàl•lida. Quan no poden més, van a l’aeroport més proper, escullen una de les desenes de destinacions de Ryanair i per quatre cèntims es fan el seu estiu condensat en un parell de setmanes.

Els emigrants del sud encara patim més aquesta privació solar. No només psicològicament, sinó també físicament. I aquí és on tornem al tema del principi: estic envoltat de gent amb dèficit profund de vitamina D. Al meu laboratori tinc un estudiant d’Abu Dhabi. Uns mesos després d’iniciar el doctorat va començar a trobar-se més cansat del compte i a patir de dolors a les articulacions. Una anàlisi de sang va revelar que tenia els nivells de vitamina D pels terres: la manca de sol l’estava matant. A més, la seva pell fosca el protegia dels raigs ultraviolats, cosa molt útil en països càlids però un pèl perillosa a segons quines latituds, perquè dificulta la fabricació de la vitamina. Una bona temporada amb suplements i uns quants viatges terapèutics a la seva terra natal, han tornat el pobre estudiant a la normalitat. A finals de l’any passat em va arribar un altre estudiant, aquest cop d’Aràbia Saudita. Quan al gener va començar a queixar-se de dolors i cansaments, vaig entendre ràpidament quin mal patia. També el tinc tractant-se amb vitamines i banys de sol. Ara acaba de començar a treballar al laboratori un altre àrab, i en el discurs de benvinguda vaig estar a punt de donar-li un potet de vitamina D. L’estic vigilant de prop, perquè tan bon punt vegi que comença a arrossegar els peus l’enviaré al metge amb el diagnòstic ja fet. Ara que hi penso, em sembla que per incrementar la productivitat el millor que puc fer aquest agost és tancar la paradeta i emportar-me tota la tropa a la Costa Brava a fer salut...

[Publicat a la revista Esguard el 3/7/13.]