divendres, 16 d’agost de 2013

A la recerca de l'essència invisible

Existeix una essència primordial, per dir-ho d'alguna manera, capaç de ser reconeguda i apreciada per qualsevol ésser humà, independentment de factors circumstancials com l'època en la qual vivim? D'acord, la resposta fàcil és el sexe, però em refereixo a productes manufacturats per nosaltres, no regals de la Naturalesa. Si sabéssim respondre aquesta pregunta, tindríem a les mans un poder incalculable.

Amb dos anys i mig, el meu fill ja identifica i aparella moltes coses. Sobretot personatges de dibuixos animats amb el seu nom corresponent. De fet, una de les primeres paraules que va dir va ser "Tigger" (un ninot dels contes de Winnie de Pooh). El mèrit no és seu: aquests animalons estan dissenyats per engalipar la quitxalla. Tenen alguna cosa que estimula les neurones adequades: han aconseguit esgarrapar una mica d'aquesta essència misteriosa que us deia, suficient per apel·lar als baixos instints infantils de diferents cultures. Per exemple, tinc el nano molt interessat ara mateix en els Looney Tunes, que mantenen intacta a seva efectivitat 60 anys després de ser creats. Jo, com a pare responsable que sóc, intento canviar-li el canal perquè vegi les històries ensucrades de la Disney, on gairebé ningú es pega, es dispara, es persegueix o s'estavella. Però ell no es deixa enganyar i em demana insistent les bufetades del Daffy i el Bugs Bunny, les corregudes del Speedy González i Sylvester i les batacades del Coyote. Jo accpeto la derrota i penso que si dues ja generacions hem crescut exposats als missatges erròniament violents dels dibuixos de la Warner no crec que una tercera se'n surti massa pitjor.

Aquest element primordial que atrau fins i tot als cervells més tendres sorprenentment no es troba tan sols en l'animació. L'altre dia el meu fill pregunta a la seva mare (entre senyes, paraules i grunyits) què era aquell dibuix que portava a la samarreta. La resposta innocent va ser "Nike". Doncs bé, ara el nano va dient "naiki, naiki!" cada cop que veu la marca brodada en algun lloc, com un reflex. El mateix va passar poc després amb les anelles dels Audi, que pel que sembla també resulten molt atractives per als ulls infantils. No podem sortir a passejar sense que assenyali el logo cada cop que el veu al crit de "adi, adi!". El reconeixement universal d'una marca a partir d'un símbol mínim deu ser el millor elogi que se li pot fer a un publicista. Més encara si el client potencial és algú que encara no té edat per portar targetes de credit a la cartera (o fins i tot cartera).

El resultat d'aquests moments d'inspiració dels homes de Madison Avenue és que el nostre fill ja s'ha iniciat en la cultura del consum sense saber ni tan sols què són els diners. La pregunta és: el condicionarà això d'alguna manera en el futur? Quan tingui l'opció demanarà als seus pares que li comprin unes Nike i un Audi? (que no ens passi res...) O que els publicistes hagin trobat per accident un fragment del Sant Grial que permet sintonitzar amb el costat més primitiu de la ment humana acabarà només com una curiositat infantil sense conseqüències a llarg termini? La resposta a l'experiment, d'aquí tres o quatre anys.

[Publicat originalment el dissabte 27 de març de 2010]

2 comentaris:

XeXu ha dit...

Doncs no em sorprendria que aquest experiment donés resultats positius. Al cervell se'ns queden gravades unes coses sorprenents, i els logos de les marques comercials en són una. Corren pels mòbils jocs de reconèixer marques mostrant només una petita part del logo, i mira si els tenim ficats a dintre que la majoria són fàcilment identificables. Jo mateix tenia, de petit, un àlbum de fotos de marques comercials. Així com no vols que sortim consumistes? Ja veig que passa a edats molt tendres, i ara ja gairebé està arribant el final de l'experiment. Com està el tema, ja li has comprat un Audi?

Salvador Macip ha dit...

Doncs resulta que al final s´ha imposat el Peugeot, perquè es veu que el logo del lleó li agrada més! Victòria dels francesos.