dimarts, 13 d’agost de 2013

Dones modernes

Tot això del dia de la dona treballadora i el dia de la mare (versió britànica) de la setmana passada m'ha fet pensar en el concepte de dona que tinc imprès als meus circuits. Durant la meva adolescència, quan les hormones començaven a suggerir-me que hi havia coses més divertides que jugar a futbol, vaig cometre l'error de devorar apassionadament tota la literatura romàntica que em queia a les mans. El Werther era un dels meus llibres de capçalera. L'altre eren les Rimas de Bécquer, que em sabia pràcticament de memòria. Els efectes secundaris no es van fer esperar. Les dones es van convertir en éssers magnífics i quasi perfectes, nascuts per ser admirats i idolatrats. No cometien mai errors de judici, no s'emborratxaven, no coneixien la grolleria i possiblement els seus cossos excelsos ni tan sols realitzaven funcions excretores. A més, eren d'una fragilitat que demanava a crits la protecció d'un cavaller predisposat. Entendreu que per aquelles èpoques jo no lligués massa.

La meva és potser la primera generació del país que ha crescut sentint i veient que les dones poden arribar tan lluny com els homes si s'ho proposen. Són igual de fortes, decidides, emprenedores i valentes que nosaltres, o això almenys és el que ens han inculcat des de petits. Els nostres pares no fregaven plats ni canviaven bolquers. Per nosaltres (exceptuant algunes deshonroses excepcions) tot això és ben normal. No partim de cap suposició d'avantatge de cap tipus. Els privilegis ens els hem de guanyar. És evident que la dona real de finals del segle XX no quadrava per res en aquells esquemes juvenils d'amor cortès que us explicava.

Després d'un temps de dubtes existencials, vaig descobrir quina era la mena de dona que de veritat m'encaixava. Per un costat havia de ser prou feble com per a deixar-se protegir. Per l'altre, havia de ser prou guerrera com per enfrontar-se a tots els contratemps possibles sense parpellejar. Pot semblar una paradoxa però aquesta dona existeix. Ho vaig saber del cert quan vaig descobrir la Tinent Ripley a les escenes finals d'Alien. Se la veu més espantada que una mestressa de casa de fa dos segles davant d'un ratolí, però malgrat tot aconsegueix acabar amb la bèstia més malparida de l'espai exterior gairebé sense despentinar-se. Impossible no enamorar-se d'una dona que comunica a la vegada fragilitat i autosuficiència (suposo que també ajuda que tot això ho faci en roba interior). El millor és que amb el temps vaig acabar trobant la meva Ripley de carn i ossos. Compadeixo l'alien que s'atreveixi a encarar-se amb la meva dona, i a la vegada estic molt content de córrer al seu costat quan es fa un tallet al dit tot cuinant i em demana entre crits i plors que li faci un torniquet abans no es dessagni. Es pot dir que sóc un home afortunat.

[Publicat originalment el divendres 19 de març de 2010]

6 comentaris:

Yáiza ha dit...

La dona autosuficient molts cops no es posa bé a l'home modern! I això que no s'entén gaire... perquè el normal seria estar content de no haver de fer de mainadera de ningú, no?? Doncs no, si l'home no se sent ni que sigui una mica superior, no està content!! Com sou...!!

Fa poc he tingut una conversa que també anava per aquests verals, però des del punt de vista femení. Igualtat de condicions, respecte, repartiment de tasques domèstiques... sí, sí, i tant. PERÒ AIXÒ NO VOL DIR QUE S'HAGI DE PERDRE EL ROMANTICISME!!! És a dir... potser enviar un ram de flors a la teva estimada que està a l'altra punta del món el dia del vostre aniversari sembla antiquat i caduc i poc modern... però ens segueix agradant!!!!
I un exemple encara més ximple... potser sembla carca i va en contra de la idea d'igualtat, però si vaig caminant amb un noi i s'avança un pas per obrir-me la porta en plan "les senyoretes primer" (no cal que ho digui, però) em sembla de bona educació, ves. Una mica ximple, sí, però està bé. Potser, malgrat tot, a nosaltres ens agrada que ens protegeixin igual que vosaltres teniu la necessitat de protegir?? Quins misteris... (Si em llegeix alguna feminista radical segur que em tira els plats pel cap).

Salvador Macip ha dit...

Una miqueta de cada, Yáiza, i tots cotnents :)

Loreto Giralt Turón ha dit...

Home, algú fort que, quan cal, es deixi cuidar... jo crec que és el que esperem de les persones en general, no només de les dones.

Elfreelang ha dit...

complicat tema ....jo crec fermament en que drets i deures d'homes i dones han de ser els mateixos....i a nivell personal que tothom faci allò que el plagui en total llibertat

Clidice ha dit...

i teniu un Johnsie? és que sense gat no sé si funciona igual ^^

Salvador Macip ha dit...

És que sóc al·lèrgic als gats, Clidi!