Experiment

Em vaig prendre les màximes del Richard Frost que vaig penjar la setmana passada com un repte. Com vaig dir als comentaris, l'única que no havia trencat era la d'escriure sota la influència de l'alcohol. Jo no sóc un bon bevedor. No puc amb la ressaca, ni amb la gastritis que l'acompanya, així que em limito a unes copetes de vi de tant en tant, sempre amb el coixí d'una bona teca, o alguna cervesa per acompanyar les patates de l'aperitiu. Però en aquest cas valia la pena fer un esforç, en nom de l'experimentació científica.

L'alcohol i les tasques creatives no són una combinació que em funcioni. En el primer grup musical que tenia, se m'emborratxaven sistemàticament els companys abans dels concerts, més conscients que no pas jo de la màxima de sexe, drogues i rocanrol. Jo, que sovint era l'únic que restava sobri, patia un estrés laboral considerable, sempre pendent de la següent ficada de pota del que anés més alegre. Una vegada, amb l'audiència mermada per un partit del barça i barra lliure al backstage (organitzadors de festivals benèfics: aquest és el pitjor error que podeu cometre), vaig decidir provar per una nit què se sentia fent de Jim Morrison. M'ho vaig passar molt bé, em sembla, però a la vegada molt malament, perquè no tenia ni la més lleugera idea del que em feia. Hi ha una gravació d'aquell concert llegendari (que potser hauria de cremar en una foguera, per evitar xantatges futurs) i les poques persones que hi han estat exposades no han pogut reprimir un somriure en sentir els meus solos entrabancats per culpa de la torpesa etílica, i la meva facilitat sobrehumana per oblidar totes les lletres de les cançons (que jo mateix havia escrit, que té més delicte). Vaig jurar no repetir l'experiència mai més.

Tornant al cas que ens ocupa, el dissabte passat, conscient de la meva missió, vaig acompanyar el sopar d'un gintònic (curt de ginebra), un còctel especial de la casa (*), un glop de porto i mig vas de Henessy. Suficient per enviar un fetge inexpert com el meu a l'estratosfera. En acabat, agafo el portàtil i em disposo a escriure almenys dues planes de la novel·la en la qual estic treballant actualment. (Parèntesi, de durada indeterminada). Quan em vaig despertar, havia aconseguit escriure les dues planes, sí. El problema era que estaven totes plenes de Ds, la lletra sobre la qual m'havia quedat adormit. Quin fracàs. O potser no. Vaig decidir que com a mínim podia incorporar l'experiència a l'argument de la història. Properament a les millors llibreries: la novel·la en la qual el protagonista es queda fregit sobre el teclat i omple la pantalla de Ds. [1]

-------

(*) EPÍLEG

En la meva vida anterior, a.p. (abans de la paternitat), era un mestre cocteler de certa reputació entre els cercles catalans de Nova York. Els cosmopolitans made in Macip eren famosos, per exemple. No està malament per algú que no beu gaire. Fins i tot vaig arribar a inventar-me aquest còctel (que, curiosament, només m'agradava a mi):

- El suc de mitja llimona

- Un shot de Jack Daniel's

- Un shot de Southern Confort

- Una Coca-Cola light.

Es barreja tot en un vas llarg ben ple de gel, i se li afegeix una rodantxa de llimona i un parell de gotes d'angostura, si en teniu a mà. Ara que hi penso, em sembla que aquest és el primer cop que faig pública la recepta i, almenys que algú digui el contrari, em sembla que és del tot original. Per tant em toca batejar-la. Donat l'entorn en el que ens trobem, em sembla que el millor és que es digui el còctel bloGuejat. Si algú el prova ja em dirà què li sembla.

[Publicat originalment el divendres 12 de març de 2010]

[1] NOTA: La novel·la on surt aquest episodi és Hipnofòbia.