La televisió i la cultura tenen una relació estranya. Fa uns quants Esguards (el 6 de març) parlava de la funció integradora de la televisió, com t’ajuda a conèixer, entendre i participar més en la societat. En aquest sentit, com en d’altres, les sinergies són òbvies i positives. Però la televisió té un problema: és massa popular. Això xoca frontalment amb l’elitisme que va implícit en certs estrats de la cultura. I aquí és quan comencen les desavinences.
En aquests moments, la televisió és el mitjà de comunicació més efectiu. Possiblement ho continuarà sent mentre la seva competidora més propera, la internet, no trobi la manera de transcendir l’atomització que és la base natural de la seva estructura. La gràcia de la petita pantalla és que distribueix els mateixos continguts simultàniament a milers de llars, i aquest consum sincronitzat es fa per osmosi: no cal una despesa addicional, ni aixecar-se del sofà de casa, ni moure un dit, ni llegir, ni tan sols pensar. Amb aquests avantatges, no és estrany que el seu abast sigui majúscul.
La televisió pot convertir en ídol a algú que tingui un discurs mínimament atractiu, encara que li manqui substància (algú podria dir que com menys substància, més atractiu és el discurs per a un públic amb poques ganes d’esforçar-se). Però quan parlem de cultura, aquesta massificació del missatge, si realment s’acaba produint, a la llarga té un efecte contraproduent. Els requeriments intel•lectuals mínims del medi són tan baixos que automàticament assumim que qualsevol que hi triomfa és perquè ha renunciat a tota aspiració elevada.
Per això, a la vegada que la televisió imposa els personatges rellevants a la cultura popular, els crema i els incapacita per a tot el que té o requereix un públic menys global. És l’etern debat de l’èxit i la qualitat com a conceptes contraposats. De tant en tant algun escriptor o algun director de cinema aconsegueix jugar a totes dues bandes, però més sovint s’ha d’escollir un costat: glòria o contingut, l’apreciació de les masses o la dels entesos.
Ho vam veure per Sant Jordi amb l’enèsima variant de la polèmica dels “mediàtics”. Alguns llibres acabaven en un calaix diferent si la foto de la solapa era d’algú que té presència regular a la televisió, independentment del gènere o de la possible destresa de l’autor amb la màquina d’escriure. S’assumia que és impossible que algú que es passeja per tertúlies pugui ser bon escriptor. Trobo que és un argument semblant al dels que, quan van a comprar l’únic llibre que els entra al pressupost anual, decideixen escollir el d’una cara coneguda perquè així té més possibilitats que els agradi. Per bé que en direccions oposades, tots dos lliguen popularitat i qualitat de manera totalment artificiosa.
És cert que molts dels continguts que ens fa arribar la televisió són buits. És cert que el gran públic demana un tipus de programa incompatible amb certes manifestacions creatives, que prefereix entreteniment bàsic a informació que faci pensar. És una tendència molt humana. La televisió no n’és la culpable: només l’accentua. Potser caldria un esforç dels programadors per construir ponts. Això no vol dir tenir un canal secundari on arraconar tot el que no és mainstream i així satisfer les minories sorolloses, sinó omplir el prime time amb continguts de tota mena de nivells. Potser així aconseguiríem llimar aquest fals decalatge entre qualitat i èxit que automàticament condemna algunes disciplines culturals a l’ostracisme i a alguns individus a l’odi etern dels intel·lectuals.
[Publicat a l'Esguard del 28 d'Agost del 2013, Especial Televisió]
2 comentaris:
Seré pessimista amb aquest tema. La televisió funciona de la manera que coneixem actualment perquè és el que la gent vol veure. El gruix de gent, vull dir. Els programes culturals, que n'hi ha, i de molt bons, es fan en canals secundaris, i a hores secundàries. Tenen el seu públic, i potser aquest no és poc, però és una altra cosa. Aquesta distribució desigual no és casual ni de bon tros, i no li veig solució fàcil. Està molt clar que força gent s'alegraria si l'Àgora anés després del TN, el veuria més gent, però un gruix importantíssim dels televidents senzillament canviarien de canal, que oferta no en falta. És tot aquest gruix el que marca l'audiència, i l'audiència mana.
Jo no miro la tele, no la tinc ni connectada a l'antena, i és perquè no hi fan res que m'interessi, i si alguna cosa m'interessa, sempre me la puc posar des d'internet. Però crec que està clar el que busca la gent que la té oberta a totes hores. No pensar, morbo, carnassa... evadir-se de la vida, en definitiva, viure vides alienes que són més esperpèntiques que les seves. Vaja, el que tu i jo fem quan obrim un llibre...
Totalment d'acord amb en XeXu.
Jo miro molt la tele, però cada cop intento triar més el que miro, cada cp costa més esquivar segons quins programes. I el que encara costa més és evitar que els mirin les meves filles.
((Aquests dies estaré de vacances per les teves terres catalanes))
Publica un comentari a l'entrada