dimecres, 28 d’agost de 2013

L'home i la terra (1 i 2)

[Resum de la situacio: La Natura i jo no ens portem massa bé. Per sort he viscut la major part del temps en ciutats grans i així m'he lliurat de les alèrgies i altres menes d'irritacions que em causen la majoria dels éssers vius (en comparació, les derivades del contacte humà em resulten molt més tolerables). Però el destí té bromes cruels amagades a la màniga, i és així com em trobo ara en possessió d'un minúscul jardí (minúscul comparat amb els que hi ha per aquests paratges) que em proporciona prou material per omplir a bastament els meus malsons... i el blog.]

En els capítols anteriors d'aquesta sèrie us havia explicat la meva lluita contra els inquilins que tenim rellogats i com havia optat per a una vigilància expectant des de la distància per evitar-me maldecaps innecessaris. Al final, amb un marrec amb més ganes de córrer que espai tenim a casa, la trista realitat se'ns va fer evident: calia adecentar una mica el jardí per a què l'hereu pogués sortir a esbravar-se. Sobrepassats per la perspectiva de tant magna tasca, el primer que vam fer vas ser contactar un parell de jardiners, que van venir a valorar la feina. No es van ni dignar a enviar-nos el pressupost que ens havien promès. Ja us he dit que la mida dels jardins anglesos és considerable, i pel que es veu el nostre ni tan sols entra en la categoria de "prou decent com per ser considerat pels professionals".

Cap problema: ho fem nosaltres, diu la meva dona. "Nosaltres" en aquest context s'havia de llegir com "tu", però en el seu moment aquesta subtilesa se'm va escapar. Jo li dic que sí, inconscient que sóc, pensant que no pot ser tan difícil, i ja em teniu condemnat a treballs forçats totes les tardes i festes de guardar. No exagero: de pic i pala. I és que el primer dia, armat amb el kit d'eines de jardí de la senyoreta Pepis que em vaig comprar de rebaixes al súper i que a mi em semblava més del que mai podria necessitar, em vaig adonar ràpidament que m'havia ficat en un embolic que em sobrepassava. Per començar havia de canviar unes plantes de lloc per guanyar superfície de gespa, però el problema era que el terra semblava de ciment armat. Vaig suar com un desgraciat i em van sortir butllofes a totes dues mans, i al final vaig completar la primera tasca tardant deu vegades el temps que pensava que em portaria. Era el moment de demanar ajut.

Sort que tinc companys, genèticament més dotats per lidiar amb els jardins, que es van oferir amablement a donar-me un cop de mà. Han anat desfilant aquests dies per casa i tots ells han al·lucinat de la duresa del nostre terra. O sigui que no era (només) culpa de la meva incompetència. Hem acabat reorganitzant falgueres a cop de pic (tota una experiència, tenir una d'aquestes eines a les mans), però per sort la pitjor part ja està feta. Aquest cap de setmana hem de posar la gespa i un dels meus experts m'ha fet llogar una màquina diabòlica, plena de rotors, fulles d'acer i altres peces punxegudes, que espero que sàpiga fer anar, perquè sinó el següent post l'hauré de dictar des de l'hospital. Ja ho sentireu dir.

[Acabo amb una mica de material gràfic per il·lustrar aquesta trista història, no us pensessiu pas que exagero. A la imatge, l'estat del meu braç després de lluitar amb una de les plantes que havien de ser desallotjades. Tingueu en compte que portava màniga llarga (!) i que, coneixent-me, m'havia pres una bona dosi profilàctica d'antihistamínics (!!). A sobre, la foto està presa una hora després de l'aplicació generosa d'una crema de cortisona (!!!). Com que la cosa no minvava, vaig pensar que calia deixar-ne constància per si al futur la meva dona intenta encolomar-me un altre d'aquestes "projectes" tan senzills i alhora tan nocius per a la salut.

*****

[No sé si val la pena dedicar-li un altre post a les meves aventures jardineres, però per si de cas algú hi està interessat (i perquè em sento orgullós del resultat), ho faré igualment...]

En aquesta vida puc dir que ja he tingut un fill, escrit un llibre (bé, uns quants) i arrencat un grapat d'arbres. Ja sé que això darrer se suposa que no va així, però què hi farem. Si alguna cosa sobrava al meu jardí era arbres. En compensació, he plantat quaranta-un metres quadrats d'herba en un sol dia, que no és el Camp Nou però dóna una feinada considerable.

Quan vaig veure la muntanya de gespa que s'havia d'instal·lar, convenientment empaquetada en rotllos estil Tigretón, em va semblar que no acabaríem mai. Però de fet, va ser més fàcil del que preveia. Tota la gràcia, és clar, està en demanar un cop de mà a la persona adequada. M'he adonat que aquí a les Midlands, retapissar el jardí ve a ser l'equivalent a muntar mobles de l'Ikea. La gent de la nostra edat ho ha hagut de fer uns quants cops al llarg de la seva vida i al final ja se'n surten prou bé. A més, no els costa gaire ajudar al proïsme quan els arriba el torn, és part del ritual. Jo vaig tenir sort que el meu "voluntari", a part de jardiner expert, va ser capaç de mantenir una conversa de bon nivell sobre Chuck Palahniuk, les pel·líclules de Tarzan de Johnny Weissmuller, la saga Crepuscle i Faulkner, entre altres temes diversos. Un detall important, quan un s'ha de passar tot un dissabte treballant colze amb colze amb un amic.

Comentàvem després amb la meva dona que les comoditats no donen més que maldecaps. Com més coses tens, més complicacions i obligacions et poses a sobre. Quan vivíem en un piset ridícul a Manhattan la nostra existència era molt més fàcil que no ara que tenim casa, jardí i cotxe. L'increment de les possessions no fa més que augmentar les possibilitats que alguna de les coses s'hagi de reparar, renovar o substituir. Al final no pares. Se suposa que poder accedir a més luxes materials ha de ser una millora de la teva qualitat de vida, però a vegades costa veure que compensi el preu que has de pagar.

Epíleg. Un company meu del departament diu que a veagdes té la sensació de no estar realment treballant. Sovint els científics ens passem el dia atrapats davant l'ordinador, i segons el meu amic, l'esforç purament intel·lectual no és tan satisfactori com el físic, el que et fa suar i et deixa els músculs esgotats. Això et permet almenys quantificar d'alguna manera la feina que has fet i quant t'ha costat, mentre que si només utilitzes el cervell els resultats són menys palpables i, per tant, menys reconfortants. El dilluns quan vaig arribar al laboratori, amb agulletes per tot arreu, les mans destrossades, esgarrinxades múltiples i uns quants blaus el vaig enviar directament a fer punyetes.

[Publicats originalment el divendres 16 de juliol de 2010 i el divendres 23 de juliol de 2010]

1 comentari:

Chryssula Kokossulis ha dit...

Hehehe. Molt bona entrada. Aixo del us de "nosaltres" entre parelles es un pou de batalles i malentesos sense cap limit. Hauria de ser prohibit. ;-) La veritat es que de vegades tinc la mateixa sensacio com el teu collega. Es que passa a tota la gent (dic jo) treballant forca amb el cervell. Gracies a Deu no tinc tanta allergia com els meus germans que en tenen prou, pero tinc una que realment es un inconvenient. Si em faig mal aixi que n'hi ha sang quasi mai em poso res a sobre com una tirita perque pateix d'una allergia curiosament forta contra adhesius utilitzats aixi que ... (degudament dramatitzat) preferiria dessagnar fins a la mort que tapar-me una ferida amb una tirita. Es tan ridicul. Tampoc les tirites hypoallergeniques (!!!) m'ajuden aixi que entenc molt be el patiment detras de la historia. Si una allergia es presenta aixi de fort, nomes hi ha un remei: tenir antihistaminics a ma i esperar fins a que els sintomes minvin.