[Estic una mica tip, suposo que com tots vosaltres, de llegir reaccions d'un costat i l'altre als fets de la Diada de la setmana passada. Sobretot per la manca d'arguments decents que exhibeix el costat unionista, és una llàstima. I no parlo de la caverna, que almenys és fidel al seus principis d'escriure el primer que els ve al cap sense raonar-ho gaire. Un diàleg cogerent i civiltizat podria ser molt productiu, però sembla que ni els suposats intel·lectuals tenen el cap prou clar per contribuir-hi. En fi, jo a l'Esguard d'ahir feia una petita anàlisi de la situació, que no sigui dit que no participo, però em sembla que deixaré el tema de banda una temporada...]
Quatre-cents
quilòmetres de persones agafades de la mà es veuen molt. Els veuen tant els
polítics del país, que són els qui tenen les eines per traduir les inquietuds
de la gent en propostes realitzables, com els de fora, que són els qui jugaran un
paper no gens menyspreable en el procés de fer-les efectives. Perquè a aquestes
alçades és prou clar que el futur de Catalunya es decidirà gràcies a les
partides que es juguin als dos costats dels Pirineus: “la voluntat d’un poble”
és un concepte molt bonic, però els interessos polítics sempre són els que acaben
dibuixant les fronteres.
Per això un esdeveniment
com la Via de la setmana passada era especialment rellevant, més enllà de la
demostració de capacitat organitzativa i de resposta dels catalans. Havia de
servir per recordar als qui governen que l’empenta popular és la mateixa que fa
un any (si no més), però també per continuar la ben orquestrada campanya de
visibilitat al món duta a terme els darrers mesos. El diari ARA era el que tenia aquest darrer punt
més clar, i obria l’edició de l’endemà amb el titular directament en anglès. També
n’era especialment conscient la premsa unionista, que s’esforçava en minimitzar
l’impacte internacional de l’acte.
El cert es que,
intentant mantenir la imparcialitat, que en aquestes situacions no és fàcil, l’objectiu
de fer que es parlés de Catalunya es va complir en escreix. The Wall Street Journal posava la Via a
la portada de l’edició impresa (amb foto i tot), igual que l’International Herald Tribune, i tots els
mitjans de pes hi dedicaven com a mínim un espai als seus webs, des de la BBC a The New York Times. I, evidentment, també se’n feia ressò la premsa
britànica, però a aquesta se la pot considerar part indirectament implicada si
és tenen en compte els paral·lelismes amb el moviment independentista escocès.
No és estrany: si
a algun racó del món civilitzat un milió o més de persones surten al carrer a
demanar una cosa, serà una notícia que ocuparà
un espai decent a qualsevol mitjà que intenti entendre què està passant. Però una
part de la premsa ibèrica sempre ha sigut més partidària de l’editorialisme que
d’informar, per aquesta raó prefereix obviar (o directament tergiversar) les
dades que van contra la seva línia. Qüestions ètiques a part, això és un
problema, perquè aquestes “notícies” arriben a un gran nombre de lectors que no
es molesten a contrastar les dades. Amb aquesta mena d’actituds pamfletàries és
impossible que Catalunya i Espanya s’acabin entenent.
El
desig que Catalunya continuï formant part d’Espanya és molt comprensible, tant
per raons històriques (és una regió annexionada “legalment”, és a dir, usant
els matrimonis reials i la força bruta, com s’ha fet sempre a Europa) com
pràctiques (aporta una bona part de la riquesa i la “marca” del país). Les
mateixes raons, a més de la pura supervivència identitària que el centralisme
amenaça constantment, fan també comprensible el desig contrari. Totes dues
postures es poden argüir raonablement. Però la mala
gestió d’aquestes divergències per part de Madrid que, veient que podria tenir
les de perdre opta per radicalitzar les respostes i empobrir els seus arguments,
esta fent que des de fora el procés es simplifiqui cada cop més, fins al punt
que un repàs als mitjans europeus i americans de la darrera setmana donava la
sensació que estem assistint a la lluita entre el clam democràtic d’un poble i
un estat cada cop més tancat al diàleg. Si els unionistes volen aturar realment
el procés de secessió, haurien de començar en pensar en una estratègia
alternativa.
Publicat a la revista Esguard, 18/09/13
4 comentaris:
La radicalitzacio nomes es un pas enrere, mai un pas endavant, en la direccio que obri el cami per a un coherent dialeg entre politics, i la gent. I deixant vells conflictes a banda.
Jo diria que es vergonyos que un estat, una colla dels politics sobrepagats ni poden veure ni poden entendre que es hora de comencar amb tabula rasa. Fer comptes, dir adeu i bon viatge. Es a dir... ates que no volguin que l'odi s' estengui amb la forca d'un foc al bosc.
Un altre problema es que els politics tenen por d'aquesta situacio i per tant radicalitzen tots els actors d'aquest proces perque l'odi i la creacio d'un enemic es molt mes facil molt mes atractiu aixi que tan facil de governar que la rao.
Està molt clar que no ens entenen. Abans tenien només una petita part d'elements subversius, però amb el seu menyspreu i els seus atacs han aconseguit que hi hagi una majoria que ja veurem quin abast té. El poble es mobilitza de manera pacífica i el món ho veu, però cal que el món vegi també aquests atacs i aquestes injustícies. En comptes de fer-se enrere, continuen la seva guerra, i això ens diu que continuen sense entendre res. Doncs que vagin fent, algun dia s'adonaran dels seus errors, però probablement serà massa tard.
El que dius és més que coherent i estic totalment d'acord amb tot plegat però encara pequem també -cal fer autocrítica!- d'utilitzar el nostre punt de vista, per la qual cosa, també és la nostra opinió i raonaments són esbiaixats.
saps jo agraeixo infinitament als senyors del pepe que mica en mica això vagi fent que cada vegada més i més gent de tot tipus, edat i condició vulguin almenys ( que ja és molt) prendre el risc de voler votar què volem fer!
Publica un comentari a l'entrada