dijous, 21 de novembre de 2013

Quan bufa el vent

Per qüestions de feina, aquestes últimes setmanes he baixat un parell de cops al País Valencià i, compartint converses breus i llargues sobretaules, m’he pogut acostar una mica a la situació que es viu actualment al sud de l’Ebre. M’ha semblat que l’esperit era més combatiu que mai, potser perquè m’he relacionat sobretot amb intel•lectuals implicats en la lluita per reivindicar el fet valencià. La seva tossuderia topa frontalment amb l’oposició dels òrgans de govern, que continuen aplicant la doctrina expansiva castellana, sempre partidària d’homogeneïtzar per evitar dissidències. Sense anar més lluny, el trist sainet al voltant del desmantellament de RTVV no és més que un exemple del poc interès que tenen els polítics de signe centralista a mantenir la riquesa cultural de les autonomies del seu país, més enllà del folklore inofensiu, convençuts que així protegeixen millor la sagrada unitat nacional.

La situació del català a l’Estat Espanyol em remet a una faula que recordo de quan era nen. El vent i el sol aposten que seran capaços de fer que un home es tregui l’abric que porta. El vent ho intenta amb violència, bufant cada cop més fort, però només aconsegueix que l’home se’l cordi fins el coll. El sol només ha de brillar una mica per aconseguir que, acalorat, sigui el mateix home qui s’acabi despullant. A Catalunya, les ventades, i més encara els huracans que s’estan desfermat darrerament, han contribuït a una cohesió social que a Madrid encara no han entès d’on surt. Si hi hagués algú amb prou memòria històrica per recordar els anys convergents del peix al cove, no els hagués costat gaire pressuposar que amb uns quants raigs de sol ben col•locats els catalans se sentirien prou confortables per quedar-se amb calçotets i samarreta, i segurament ara no estaríem parlant de dates pel referèndum. Per bé o per mal, aquesta ruta conservadora sembla que s’ha tancat, a pesar dels nostàlgics que encara s’aferren al concepte de la Tercera Via. El final d’aquesta història serà per força sorollós: o una victòria sense precedents del secessionisme, o un retorn progressiu als plors i els cruixits de dents de l’era pre-autonòmica. Quines reverberacions tindrà això en la resta del domini lingüístic? M’ha donat la sensació que l’esperança d’alguns valencians és que, si Catalunya aconsegueix creuar la porta, els ajudarà a ser els següents. No sé si una Catalunya post-escissió estaria en condicions econòmiques i polítiques de donar un cop de mà a ningú. A més, cal preveure que Espanya enduriria els esforços per evitar la seva possible atomització. Catalunya potser ho aconseguirà, però els que intentin seguir les seves passes ho tindran complicat.

Però abans de plantejar aquesta possibilitat, el País Valencià hauria de decidir si el secessionisme és una opció de futur que li interessa. Hi haurà mai prou ciutadans descontents amb com van les coses per a què els partidaris de la ruptura tinguin el suport numèric que democràticament necessitarien? Alguns dels meus interlocutors creien que sí, en un futur proper. No conec prou la seva realitat social per contradir-los, però a primera vista sembla que els números no hagin de quadrar. Al cap i a la fi, els valencians han votat majoritàriament partits espanyols durant dècades. Potser sí que l’acumulació d’escàndols vaticina un gir radical en les properes eleccions. Podria ser el primer pas d’un camí que Catalunya va iniciar fa quaranta anys i que ha portat a un projecte d’estat que més de la meitat de la població, si fem cas a les enquestes, comença a creure’s. Si tot això culminarà mai en la creació d’uns Estats Units del Mediterrani Occidental, com molts somnien, és difícil de predir. Però si continua bufant el vent, tot és possible.

[Article publicar a l'Esguard del 20/11/13]

2 comentaris:

Clidice ha dit...

No sé pas si, en aquests moments, s'escau mirar el procés sobiranista català des del punt de vista de la desafecció Montillana. Probablement en la seva gènesi per part dels conversos a la independència, ara resta un pòsit d'il·lusió per la creació d'un nou país, ningú, ni tan sols els seus detractors, dubta de la possibilitat d'una independència, sobretot deslligada del fet espanyol, tant per bé com per mal. M'agradaria creure que anirem al port i descarregarem el te per la banda de mar, perquè sí, perquè creiem en nosaltres mateixos i en noves fórmules de controlar els estats per part dels ciutadans. Fet i fet, en aquest afer, els qui estan amb el pas més canviat són els polítics. El País Valencià haurà de fer la seva via, amb o sense el referent del Principat. Malgrat que molts voldríem alguna altra cosa.

Olga Xirinacs ha dit...

Bona i lúcida anàlisi, Salvador. Les terres de l'Ebre són les grans desconegudes, perquè la gent dita 'progre' (de Vilanova o Sitges en amunt) no mira mai al sud, que és ventarrut com l'Empordà. Oh, la divina i lluminosa Costa Brava, on es concentren els pseudoartistes i els polítics que irradien des de Barcelona...
Potser, com bé dius, només ens salva la tossuderia.