dimecres, 13 de novembre del 2013

Petita crònica d'una nit a Alzira (amb fotos)

El post d'avui va sobre els Premis Literaris Ciutat d'Alzira de la setmana passada, com veieu aquí al costat en el fabulós selfie que em vaig fer a l'escenari quan ningú mirava.

La raó és que un llibre que he escrit a mitges amb en Chris Willmott, expert en bioètica de la meva universitat, es va endur el  XIX Premi Europeu de Divulgació Científica "Estudi General" que patrocina la Universitat de València. Ja us en donaré més detalls quan es publiqui, diuen que a temps pel proper Sant Jordi, però si teniu curiositat podeu trobar un petit making of a la nota de premsa. El que volia fer aquí és només una mini crònica del meu viatge llampec a terres valencianes a recollir l'estauteta. Som-hi.
El periple va començar (molt) de matinada i va incloure un tram d'avió (fins a Alacant) i una bona tirada en cotxe (fins a Alzira). Però no ens va saber gens de greu l'esforç perquè el primer premi va ser poder gaudir d'aquell solet mediterrani tan fabulós i els vint-i-tants graus que l'acompanyaven. Com es troben a faltar aquestes coses! A l'hora de dinar, vam demanar als del restaurant si podíem seure fora i ens ho van desaconsellar perquè bufava massa vent (!). No els vam escoltar, és clar. Aquí ens teniu fent el guiri (un dels dos ho era, de fet, i l'altre a mitges). S'estava de conya.

Després d'una migdiada reparadora i molt necessitada, vam passar pel museu del poble, on hi havia programada una sessió fotogràfica amb la resta dels guanyadors (és d'on surt el mateial gràfic que acompanya la majoria dels articles que he enllaçat al final del post). Allà vaig poder veure que el premi gros, el de novel·la, se l'emportava un altre català, l'Andreu Martín, cosa que em va alegrar, perquè en Martín és un gran tipus (més sobre això a continaució). 

L'altre descobriment va ser que només hi hauria una sola estatueta per nosaltres dos (ja m'estic acostumant al fet que als premis mai pensin en les parelles literàries). Immediatament vam establir un règim de custòdia compartida, com pertoca en aquestes situacions de crisi. El trofeu és realment maco, s'ha de dir: un nen despullat llegint un llibre sobre una lletra A de les que es feien servir a les impremtes d'abans. Llàstima que només el veuré de tant en tant.

A la tarda vam berenar una mica per distreure el nostre rellotge biològic, que va amb el més raonable horari anglès i ja reclamava el sopar (que encara trigaria una bona estona). Després vam empolainar-nos i vam anar cap al recinte on es feia l'acte. Jo conduïa, així que vaig delegar les funcions de navegació als meus dos passatgers, que m'asseguraven que s'havien mirat bé el mapa i que seria cosa de només cinc minuts. Després de passejar-nos mitja hora amunt i avall per un polígon industrial (i preguntar en una benzinera), vam trobar finalment el nostre destí. Impressionava la gentada que es reunia al vestíbul, prop de 800, van dir després, entre polítics i gent del món de la literatura. De seguida vam començar a saludar coneguts i a intentar caçar, entre conversa i conversa, els canapès que anaven passant.

Va haver-hi unes quantes desvirtualitzacions i retrobades amb contactes valencians, com era d'esperar en una nit que renunia la flor i nata de la cultura del País, però la perla va ser trobar-me per sorpresa que a la meva taula hi seia el meu professor d'anglès de COU, que també és un traductor excel·lent. Feia més de 25 anys que no ens vèiem i, tot i que ara fa un temps que mantenim contacte a través de les xarxes, cap dels dos s'esperava una cita en directe com aquella. Per cert, el sopar va ser un luxe, intercalat entre espectacles musicals i malabars tradicionals, i dues tandes d'entregues de trofeus.

A la taula hi teníem també l'Andreu Martín, que ja us deia que és una gran persona. Un sentit de l'humor molt fi i un coneixement inacabable del món de la literatura (sóc un gran fan d'aquest vídeo), i en especial de l novel·la negra, fan que sigui un tertulià fantàstic. Vam parlar de moltes coses, entre elles de com s'escriu a quatre mans (ell n'és un dels experts del país) i del bon moment pel què passa la novel·la negra catalana, de la qual va destacar l'últim llibre d'en Llort, que casualment jo acabava de llegir a l'avió (a veure si us en faig una ressenya un dia d'aquests). No em vaig atrevir a confessar-li a l'Andreu que li havia robat una idea de la seva novel·la Pròtesi (o més específicament, de la versió cinematogràfica que en va fer l'Aranda i que em va impactar quan la vaig veure amb 14 o 15 anys) per a El rei del món, concretament una relacionada amb armes i cavitats corporals i que acaba així. Que quedi entre nosaltres.

Els discursos de la nit, tant dels presentadors com dels premiats, van ser bastant reivindicatius. Acabaven d'anunciar el tancament de RTVV i s'havia convocat una vaga per l'endemà, era lògic que el tema estigués present. Jo em vaig afegir a les queixes (després d'explicar al meu coautor què estava passant i que em donés el vist-i-plau per fer una petita deriva política). La resta del nostre discurs va tenir a veure amb la importància de la divulgació i en com fer que la ciència arribi a tothom, trencant d'una vegada aquesta divisió de la societat en "de ciències" i "de lletres", coses que ja m'heu sentit dir moltes vegades.

En aquest sentit, que existeixi un premi com aquest és molt important, perquè la tasca del divulgador pot ser molt solitària. Ja sé que la majoria dels qui us passeu per aquí teniu un interès per la ciència, i el vostre suport és fonamental, moltes gràcies, però a vegades et desesperes quan veus que a la llista de bestsellers del país fa mesos que hi ha instal·lats certs artefactes (calla, que ara també el podrem gaudir en català!), o que diaris suposadament seriosos donen veu a les paraciències a la mínima que et despistes. Potser entre tots aconseguirem que les generacions que pugen estiguin millor informades i no tinguin tanta facilitat a combregar amb rodes de molí, però de moment no és per tirar coets.

I així és com va acabar la nit, a quarts de tres de la matinada, amb la gent buidant poc a poc el recinte, com veieu darrere meu en aquesta foto des de l'escenari. Després d'una altra dormida (massa) breu, vam desfer el camí i vam tornar a la nostra estimada Anglaterra, que ens va rebre, com era d'esperar, amb un fi plugim i set esplendorosos graus de temperatura. Què hi farem. Per si voleu xafardejar una mica més, us deixo amb uns retalls de premsa, amb els seves corresponents fotos, s, la nota de premsa de l'editorial, la versió del coautor del llibre (en anglès) i la primera entrevista que m'han fet (sobre el premi i també el llibre del càncer).

Ara
El Punt/Avui
Vilaweb
L'illa dels llibres
La Veu del País Valencià
Web de Bromera
El País
ABC
Las Provincias
Levante
Cultura 21
Diario de Navarra
RiberaExpress (amb un bon reportatge fotogràfic)

6 comentaris:

Sergi ha dit...

Que bé, feina Macip de cara l'any que ve. Ja et faré un forat de cara a Sant Jordi, hehehe. Llibre premiat i tot, bona pinta. Ja veig que us munteu uns bons saraus, i anar fent contactes, que sempre va bé! Ah, i espero la ressenya del llibre que dius, que desconec. Però si és bona novel·la negra, m'interessa.

Laia ha dit...

Moltes felicitats Salvador, no pares de rebre premis i reconeixements molt merescuts.

Laia Morral

Carme Sala ha dit...

Sempre és un plaer que et reconeguin la feina feta, i en el teu cas, a més de ser merescudíssim el reconeixement, és molt divertit veure't gaudir de cada instant! Moltíssimes felicitats Salvador!

jomateixa ha dit...

Amb la cara pagues!
segur que t'ho vas passar molt bé.
Felicitats de nou!!

David Gálvez Casellas ha dit...

Una vegada més, Salvador, l'enhorabona.

Aviat, just entrar desembre, presentem la revista amb el teu relat. No pateixis, te'n tindré al cas i de seguida te n'enviarem algun exemplar (més allò altre que vam convenir).

Olga Xirinacs ha dit...

Moltes felicitats, Salvador. La crònica que fas del teu viatge, recepció d'estatueta compartida i retrobaments entranyables, deliciosa. No perdis mai aquesta fina ironia benvolent.
Pel que fa a compartir valoracions de l'estada a TV3, m'ha agradat que m'ho diguessis. Certament que és per una bona causa, això per descomptat. Però queda clar que els escriptors (com els jaios) més aviat fem nosa, tret de les patums hipervalorades i hiperventilades.
Però continuarem escrivint ¡i vivint! Ningú no "espera" els nostres llibres (el llibre tan esperat de...), però nosaltres som i serem tossuts.
Salut de la bona.